Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
La dona d’en Martin Guerre, una novel·la relativament breu, ens explica, en clau de ficció, un cas real, molt documentat, que Montaigne, qui el va conèixer de prop, menciona en els seus Assaigs. El cas de Martin Guerre s’ha dut en dues ocasions al cinema i es compta amb un interessant llibre sobre el tema, considerat un volum clau de la microhistòria, escrit per la historiadora Natalie Zemon Davis. Zemon Davis va tenir cura d’assessorar la pel·lícula francesa sobre el cas, molt ben ambientada, i interpretada per Gerard Dépardieu i Nathalie Baye. Es tracta d’una versió força fidel als esdeveniments, excepció feta d’alguns aspectes del desenllaç. Més endavant la historia va inspirar un digne remake americà, ambientat en la guerra de Secessió, protagonitzat per Jodie Foster i Richard Gere.
Els fets i el judici ja van desvetllar interès i controvèrsia en la seva època i molts autors, com ara Dumas o Rubén Darío l’han recollit i reinterpretat, a més dels documents judicials d’època. Una de les versions de ficció més valorada és aquesta de Janet Lewis (1899-1998), interessant escriptora i poeta americana, defensora dels drets dels nadius americans amb el seu marit i implicada en la lluita contra el racisme. Malgrat que va escriure d’altres llibres i, de fet, aquest forma part d’una trilogia dedicada a judicis històrics, La dona d’en Martin Guerre és el més conegut i traduït. En català l’a publicat Viena amb traducció de Marta Pera i en castellà Reino de Redonda amb traducció d’Antonio Iriarte.
Lewis defuig el risc de molts autors de novel·la històrica, la tendència a explicar-nos els fets des de la mentalitat del present. Aconsegueix situar-nos en l’època, en les idees i creences de la gent d’aleshores, en un mon rural tancat i ple de prejudicis assumits, masclista i amarat de pors relacionades amb la moral, que afectaven les conductes habituals de la gent. Lewis tampoc no vol anar molt més enllà del que se sap amb certesa i es permet alguna llicència en la localització de la narració.
Els fets són prou coneguts, un pagès relativament benestant, Martin Guerre, se’n va anar de casa seva després d’haver comès un estrany robatori, per por al seu pare. Van passar vuit anys i va arribar al poble un home que deia ser el fugitiu. Ben acollit, al principi, va conviure durant tres anys amb la seva dona i, en algun moment, després d’haver tingut dues filles amb ell, la seva esposa començaria a dubtar de la seva identitat.
Malgrat que Lewis intenta introduir-se en la psicologia dels personatges, sobretot de la dona, això no resulta gens senzill. Al capdavall tot es complica, el judici s’allarga i es resol amb el retorn del veritable Martín Guerre. Probablement en tot plegat s’hi van barrejar interessos econòmics però tampoc no resulten del tot clars els motius del retorn del fugitiu, després de tants anys. El tema del doble, de l’impostor, ha generat sempre molta literatura, encara més en el cas de personatges importants. Però aquí ens parlen de gent corrent, tot i que relativament ben situada, considerant el context. Amb una prosa excel·lent i gràcies a una bona traducció, ens immergim en una estranya història que l’escriptora centra en els dubtes i desitjos de la dona de Guerre, Betrande de Rols, casada amb ell als onze anys, de forma concertada per les famílies.
El reconeixement de la veritat esdevé un deure, per damunt del benestar familiar i dels propis sentiments. El cas ha tingut moltes lectures i explicacions però sempre han quedat aspectes i circumstàncies no aclarits, tot i que avui sembla evident que Arnaud du Thil va suplantar Guerre i va aconseguir ser reconegut i estimat per la majoria de familiars i coneguts. La dona d’en Martin Guerre es avui considerada una petita obra mestra de la narrativa del segle XX i tot i que sabem que l’autora interpreta els fets a través de la ficció, en aquest cas la realitat, probablement, va superar qualsevol ficció possible.
