Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Barcelona necessitava una exposició de Jaume Plensa, especialment perquè feia més de vint anys que no se’n feia cap a la ciutat, i això que aquest artista barceloní és un dels pocs escultors vius que és àmpliament reconegut dintre i fora de Catalunya. De fet, potser la paraula escultor es queda una mica petita i el MACBA prefereix presentar-lo com un artista de materials, sensacions i idees. Segurament, aquesta etiqueta sigui més apropiada, almenys s’ajusta més al que es troba el públic que va a veure l’exposició i diria que aquesta és una magnífica oportunitat per conèixer altres facetes de Plensa, més enllà de les seves obres més conegudes, que en els darrers anys són les que ocupen l’espai públic, molt especialment la Carmela que es va instal·lar a tocar del Palau de la Música de Barcelona, una gran escultura de ferro amb forma de cara de nena de 4,5 metres, gràcies a una cessió gratuïta i temporal que l’artista va fer a la ciutat.
Qui vagi al MACBA es trobarà amb altres carmeles, és a dir, amb altres figures d’aquest estil (Silence, 2016), cadascuna de les quals mostren la seva personalitat, però això no serà fins a la part final del recorregut. Abans, el visitant es trobarà amb altres peces i idees que estimulen a la reflexió. La primera de totes és Firenze II (1992), un gran signe d’interrogació clavat a terra que fa referència al pensament del propi Plensa, que considera l’escultura la millor manera de plantejar-se preguntes. Ara bé, aquesta obra no està col·locada a l’inici de l’exposició perquè hagi de referenciar al pensament del seu creador, sinó que més aviat és un avís o una invitació a què el públic entri amb la ment oberta, disposat a fer-se preguntes sobre tot allò que veu i sent i, en conseqüència, a establir un diàleg amb les obres exposades.
En la mateixa sala, tenim dues peces més. Una d’elles és Mémoires Jumelles (1992), una obra consistent en onze puntals de ferro tibats entre dues parets enfrontades que aguanten objectes quotidians com galledes o altres recipients. Aquesta és una obra que més que ocupar espai (està a una alçada equivalent al que mesura l’artista amb el braç estirat), en crea un de nou alhora que proposa una contraposició entre la tensió (dels puntals) i la fragilitat (dels objectes aguantats). La tercera peça és el seu Autoretrat amb música (2017), una gran esfera de ferro creada a base de notes musicals: la música és l’únic art que no ocupa espai, però aquí aquesta peça és enorme davant els ulls del visitant. Al mateix temps és una obra plena de melodia però carregada de silenci.
És indiscutible que un dels grans temes d’aquesta exposició i, de fet, de tota l’obra de Plensa és aquest joc entre el so i el silenci, que es presenten com a realitat ambigües o, almenys, carregades de subjectivitat. La mostra aplega més d’una vintena de peces creades des de la dècada de 1980 que volen establir un diàleg entre la representació de la figura humana i l’abstracció. El visitant podrà veure les múltiples referències culturals que nodreixen les creacions de Plensa, especialment la poesia i la música. Un exemple d’això és Rumor (1998), una peça inspirada en un poema de William Blake amb una gota d’aigua com a protagonista o Prière, que evoca uns versos de Baudelaire. Segurament, però, una de les parts més sorprenents de l’exposició és a l’exterior, a l’espai que el museu comparteix amb el CCCB, on hi ha un jardí d’arbres cadascun dels quals és abraçat per una figura humana de ferro amb diversos noms gravats en el cos (noms d’artistes, músics, escriptors…). Es tracta de dues obres, The Heart of Trees (2007) i The Heart of Rivers (2016), compartint espai.
El material exposat va molt més enllà i proposa reflexions de diversa naturalesa; de fet, encara que hi ha un fil conductor entre totes les peces, cadascuna d’elles té la seva essència i mereix el seu temps. La mostra no és gaire gran, però val la pena veure-la amb deteniment, perquè un té la sensació que cada obra és com un joc de nines russes, com si dintre de cadascuna d’elles n’hi hagués d’altres amagades. Què hi ha dintre d’una cortina de lletres de ferro (Glückauf, 2004)? És una reflexió sobre el poder de la paraula? Sobre l’efecte de manipular el llenguatge? Aquesta és l’única obra que es pot tocar tant com es vulgui i, de fet, quan les lletres topen entre elles emeten soroll: paraules callades, silenciades, que emeten so quan es manipulen. La realitat, una d’elles, és que és la Declaració Universal dels Drets Humans. I aquí tornem al principi: l’art de fer-se preguntes, de qüestionar-se un mateix i qüestionar l’art. ¿Què és més important: el que diu l’artista, el que percep el visitant, el que l’home ha fet i l’art representa o el que el nostre entorn ens fa veure i ens fa deixar de veure? L’art, en definitiva, es reinventa amb cada persona que l’experimenta.
_______
Jaume Plensa / MACBA (Plaça dels Àngels, 1) / Fins el 22 d’abril de 2019
