Antoni Garcés. Barcelona
Segurament La Gioconda de Ponchielli no sigui una de les grand òperes més agraïdes de portar a l’escenari. Ni la música ni el llibret són extraordinaris, cosa que ja devien saber el propi compositor, qui va mostrar les seves reserves quan va llegir el llibret -basat en l’Angelo, tirà de Pàdua de Victor Hugo-, i Arrigo Boito, l’autor del text, qui va decidir signar-lo amb el pseudònim de Tobia Gorrio. Boito no era un escriptor mediocre, seus són els llibrets de l’Otello i el Falstaff de Verdi, considerades com les millors comèdies del compositor de Busseto. La Gioconda partia amb mals pronòstics però va ser un èxit quan es va estrenar a la Scala de Milà el 1876, amb direcció musical d’un esplendorós Franco Faccio. En els següents anys, Ponchielli, molt influït per les òperes de Verdi i alhora considerat com un dels precursors del verisme, va fer alguns canvis en la seva obra al seu pas per teatres com els de Venècia i Roma.
La Gioconda ens porta a la Venècia del segle XVII. La protagonista -nom que dona títol a l’obra- se sent ferida pel seu amant Enzo Grimaldo al descobrir que aquest estima Laura, esposa d’Alvise. Laura va salvar a la mare de la Gioconda, la cieca, quan aquesta va ser acusada de bruixeria per Barnaba, espia de la Inquisició. Precisament Barnaba vol conquerir el cor de la protagonista, però ella només sent desig de venjar el seu disgust per no tenir a Enzo, això abans de saber que la persona que li ha robat l’amant és la mateixa que va salvar la seva mare. Entre tots els personatges, doncs, es forma un trencaclosques de passions i venjances.
Ponchielli sabia que per a aquesta òpera eren necessaris cantants de nivell. A la producció que acaba d’arribar al Liceu, almenys, teníem l’al·licient d’Iréne Theorin en el paper de la Gioconda, però degut a una pulmonia (això almenys va informar la directora artística del teatre, Christina Scheppelmann) va haver de ser substituïda per Anna Pirozzi en el dia de l’estrena, la soprano prevista per al segon repartiment. La italiana va fer una gran interpretació del rol, plena de sentiment i fent ús de tots els seus recursos tècnics, que són molts, per tal de donar la profunditat a un rol difícil de creure degut al just llibret. La seva ària del suïcidi va ser de gran impacte, llàstima que ella sola no fos capaç de fer brillar una funció on res no s’aguanta. Tot i l’absència de Theorin, Pirozzi va saber imposar-se i va acabar rebent una gran ovació de la part del públic que no va abandonar el Liceu després de la segona pausa. Brian Jagde canta el rol d’Enzo. Jagde no és un gran tenor i defensa el rol sense problemes però la seva interpretació no ens fa oblidar als grans tenors que han cantat el paper. Dolora Zajick ja no té les capacitats vocals per a fer front al rol de Laura tot i que la seva personalitat artística, absent en la majoria dels cantants del repartiment, la fa un dels estímuls de la representació. Zajick fa trampes, amaga sons intentant no evidenciar que ja no té moltes de les notes i intentant dissimular una afinació no del tot acurada.
Gabriele Viviani interpreta correctament el rol de Barnaba tot i que li manca personalitat i elegància en un cant que sense fer res malament tampoc ens diu res. Molt bé Ildebrando d’Arcangelo com a Badoero en una bona interpretació del paper com és costum en el cantant italià. Magnífica la cieca de María José Montiel que tot i algun petit problema en algun agut fa una gran i sensible interpretació d’un rol molt agraït. Correctes Carlos Daza com a Zuàne, Beñat Egiarte com a Isèpo i Marc Pujol en els papers de Barnabotto, pilot i cantant.
El principal problema d’aquesta Gioconda és la direcció musical de Guillermo García Calvo que és la culpable del tedi generalitzat al llarg de la representació. La Gioconda no és una de les millors òperes que s’hagin escrit; la música de Ponchielli és a estones un anunci del que serà el verisme i en altres moments destaca per la seva poca originalitat. Tot i això, hem pogut escoltar grans produccions d’aquesta obra i en aquest cas no és així degut a una sèrie de males decisions de la direcció musical.
L’orquestra del Liceu, amb una gran quantitat d’efectius, sona en molts moments com un petit conjunt d’òpera còmica degut a una direcció excessivament lleugera i seca, sense cap mena de personalitat i incapaç de brillar en els moments on pot fer-ho. La segona part la direcció puja el volum però no la intensitat com hauria de ser i segueix sent massa seca per a una sala que, com ja sabem, peca de no reverberar el so. Una direcció estilísticament molt poc encertada que amb una orquestra despistada, imprecisa i propensa al descontrol va ser el pitjor de la representació. Bé el cor del teatre dirigit per Conxita García però ja fa temps que s’evidencia una certa crispació als aguts sobretot en la part femenina. Bé la producció de Pier Luigi Pizzi, molt clàssica però funcional i que es reaprofita de les anteriors representacions d’aquesta obra al Liceu.
El Liceu fora de lloc com sempre, en una representació amb entrades que sobrepassen els tres-cents euros, cancel·lacions d’últim moment, produccions reciclades i mediocritat generalitzada. Una de les esperances de la temporada perduda, poca cosa queda ja fins la propera que no promet portar-nos grates sorpreses.
__________
La Gioconda / Amilcare Ponchielli / Gran Teatre del Liceu / Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre Liceu / Director musical: Guillermo García Calvo / Director d’escena: Pier Luigi Pizzi / Intèrprets: Anna Pirozzi, Dolora Zajick, María José Montiel, Gabriele Viviani / 1 d’abril de 2019
