Manel Haro. Barcelona / @manelhc
He de dir, per començar, que ha arribat un moment en què ja no sé què escriure sobre Michel Houellebecq, encara que hagi tret nou llibre. Durant molt de temps vaig ser un enamorat de la seva obra, segurament per l’empremta que em van deixar novel·les seves com Plataforma o El mapa i el territori. He llegit altres títols d’ell sempre amb ganes i interès, però amb Submissió vaig experimentar, per primera vegada amb l’autor francès, aquell avorriment i aquella impaciència que se senten quan llegeixes una història que avança massa lentament i que t’explica coses que no t’interessen gaire. En aquell cas, tot em va emblar massa artificial, més un producte pensat per donar solidesa a un personatge histriònic com és Houellebecq, que no pas per aconseguir una brillant obra literària.
Serotonina (Anagrama en català i castellà, amb traducció d’Oriol Sánchez Vaqué i Jaime Zulaika, respectivament) és la seva darrera novel·la. El protagonista ve a ser el mateix de sempre, encara que amb un nom diferent, la seva davallada vital és també la de sempre, la seva relació malaltissa amb el sexe ja la coneixem, i, és clar, la seva manera de narrar és ja marca de la casa. Florent-Claude Labrouste té 46 anys, és funcionari del Ministeri d’Agricultura, disposa d’un bon sou, té uns estalvis envejables al banc, una vida sense problemes aparents i una relació amb una japonesa vint anys més jove que ell. Ara bé, el protagonista s’ha de medicar perquè és un home depressiu. Res no el satisfà, ni les seves vacances, ni la seva relació, ni la vida monòtona que té. Per aquesta raó, decideix que ha de trencar amb tot i marxar a qualsevol altre lloc, sense avisar ningú ni preocupar-se de possibles conseqüències.
La sensació que he tingut llegint Serotonina és que mentre el personatge ens explica les seves angoixes i es prepara per abandonar-ho tot, la història s’aguanta més o menys. Enganxar no m’ha enganxat en cap moment, vaja que ha estat una d’aquelles lectures que per arribar a la pàgina cent, m’ha costat hores i hores. Diguem que el ritme pesat d’aquesta novel·la es perdona pensant que en algun moment la història ens oferirà un gir, unes emocions, una intensitat, però quan arriba el moment desitjat, tot s’ensorra i Serotonina es fa encara més avorrida, insofrible. El protagonista comença a omplir pàgines i pàgines de records, de la seva relació d’amistat amb un antic company de joventut, i també amb la seva exparella Camille, un amor frustrat que realment el va marcar i que segurament ha fet que la seva relació actual amb la japonesa no hagi funcionat.
La novel·la avança molt lentament, les situacions són les mateixes de sempre, però sense grapa ni gràcia. Els que som lectors més o menys fidels de Houellebecq ja coneixem sobradament el seu estil, els seus punts forts, la seva irreverència, els seus llocs comuns, i ens agrada que en cada novel·la exalti el trets de la seva literatura i del seu histrionisme. Ara bé, precisament perquè ja coneixem el seu ADN, necessitem que cada història tingui vida pròpia, que ens aporti alguna cosa diferent. Amb Submissió ho va intentar i hem de reconèixer que la novetat hi era (aquella França governada per musulmans), tot i que no va acabar d’aconseguir una bona novel·la, però aquesta Serotonina adorm a un elefant. No hi ha res, més enllà de pàgines i pàgines que només donen testimoni de les dèries del seu autor. Houellebecq està en davallada, com els seus personatges.
