Patricia Tena. Barcelona
Enfrontar-se a la pàgina en blanc després d’un gran èxit literari mai és una tasca fàcil. Si has escrit una trilogia que ha venut més de 150 milions d’exemplars, s’ha traduït a més de 48 llengües i va tenir adaptacions cinematogràfiques, la responsabilitat és encara més gran. Potser per aquest motiu E.L. James ha trigat gairebé una dècada a escriure una novel·la que no pertanyi a l’univers de Christian Grey (recordem que, a banda de la cèlebre trilogia Cinquanta ombres d’en Grey, posteriorment va publicar dos llibres que narraven els mateixos fets però des del punt de vista del personatge masculí, Grey i Més fosc). Per tant, ara és quan realment havia de demostrar a la crítica i al públic la seva evolució i originalitat com a escriptora.
El resultat és una altra dramedia romàntica i eròtica, Mister (publicada per Grijalbo en castellà i Rosa dels vents en català). Maxim Trevelyan és un jove molt atractiu que pertany a l’aristocràcia britànica, treballa (quan li ve de gust perquè els protagonistes masculins de James mai tenen necessitat de fer-ho per sobreviure) com a DJ i fotògraf. Cada nit té una companya de llit diferent, però quan surt el sol mai recorda el seu nom. Després que el seu germà mori en estranyes circumstàncies, ell hereta el seu títol nobiliari i passa a ser comte (ni més ni menys!) i sent que no està preparat per assumir les seves noves responsabilitats. Però la veritable prova de foc serà conèixer la seva dona de fer feines, l’Alessia Demachi, una noia albanesa que és un prodigi del piano però que sempre sembla estar fugint d’algú i viu en un esglai permanent.
E.L. James defineix Mister com «la Ventafocs del segle XXI» i aquest és, probablement, el principal problema. Si la seva anterior saga literària ja pecava de cert masclisme, ¿era necessari repetir la fórmula precisament amb una parella formada per un comte i la noia de fer feines? Els protagonistes guarden certes semblances amb els anteriors: Maxim té molt de Christian Grey: atractiu, multimilionari (d’aquests que et van a buscar amb un avió privat o un helicòpter si fa falta), amb un punt possessiu i, definitivament, masclista. D’altra banda, trobem dues noies (Ana i Alessia) joves, molt atractives, amb menys recursos econòmics que ells, bondadoses i verges (completament tòpic, antiquat i innecessari als temps que corren). Podríem dir que Cinquanta ombres d’en Grey no tenia cap qualitat literària, però almenys el primer llibre resultava fins a cert punt entretingut. El problema era quan, una vegada ja havíem llegit diverses trobades sexuals, tot es convertia en una sèrie de repeticions avorrides.
L’escriptora optava per introduir una sèrie de subtrames amb persecucions, intents d’assassinat… que no sabia resoldre adequadament. A Mister succeeix el mateix, aquí les pràctiques sexuals són el que Christian Grey anomenava «pols vainilla» (sexe convencional) i, tenint en compte l’estil literari, el repertori eròtic queda molt limitat. És llavors quan ella intenta aportar un anàlisi sobre la prostitució i el tràfic de dones provinents de països de l’est, però amb una superficialitat i simplicitat que fa envermellir al lector. L’escriptora ha declarat que va viatjar en dues ocasions a ocasions Albània per documentar-se, però, malauradament, no ha sabut traslladar-ho al paper.
En definitiva, Mister té el pitjor de la trilogia Cinquanta ombres d’en Grey (personatges estereotipats, situacions no creïbles i que pequen de masclistes, estil literari pobre…) però, a més, és una lectura molt avorrida en tots els aspectes. Sense dubte, molts lectors s’aproparan a la novel·la per la curiositat de llegir la nova història de la creadora del que es va anomenar (desafortunadament, al meu parer) «porno per a mares» però a aquesta nova trilogia li falten molts ingredients per poder repetir el fenomen literari d’en Grey.
