Manel Haro. Barcelona / @manelhc
En els darrers anys estan apareixent llibres i moviments que denuncien la frustració que genera la gran indústria de la felicitat. No només això, aquesta dictadura de la felicitat –que ens obliga a tothom a estar bé amb nosaltres mateixos i amb el món i que estigmatitza tant la tristesa i les preocupacions- produeix productes i serveis que mouen milions i milions d’euros arreu del món. La recepta sembla clara: si estàs malament és perquè vols, perquè gaudir de la vida i relativitzar els maldecaps depèn només de tu. A vegades, el missatge és encara més agosarat: si vols, pots. O sigui, que és igual el repte que et proposis, perquè l’aconseguiràs si t’hi poses de debò. Mentida, és clar.
Per altra banda, molts psicòlegs expliquen que no cal obsessionar-se amb la felicitat, que aquest és un terme relatiu, que no cal estar lluitant per ser feliç a cada moment i que no és necessari fer un drama de cada obstacle que ens trobem en la nostra vida. D’altres erudits de la felicitat fins i tot diuen que no ens hem d’oposar de cap manera als contratemps, que si la vida ha volgut oferir-nos una mala passada, ho hem d’acceptar amb bona disposició. Seria recomanable fer més cas dels psicòlegs i no tant de les fórmules infal·libles de la felicitat i del benestar, perquè certament la felicitat és relativa, perquè tothom té alts i baixos, perquè no és fàcil sortir dels abismes emocionals, i a vegades ni tan sols és fàcil identificar quins són aquests abismes i d’on provenen, i perquè tota reconstrucció personal necessita el seu temps.
Ara bé, dintre de les tècniques del benestar, hi ha algunes que poden acompanyar-nos de manera molt positiva en el nostre camí cap a la millora personal. Fer esport, ioga o meditar ha servit a molta gent en aquest objectiu. Una d’aquestes pràctiques beneficioses és el mindfulness, activitat que tot i que les seves arrels venen de lluny en el temps, ha estat relativament fa poc que ha experimentat un boom. De manera molt resumida, diríem que es tracta d’una pràctica de meditació, de connexió i concentració amb un mateix, de reconeixement del propi cos i dels propis sentiments. En altres paraules, una manera d’aturar-nos, de sortir de la inèrcia de la nostra vida i prendre consciència de l’aquí i l’ara.
Sobre aquesta idea del mindfulness hi ha un gran negoci al darrere i només cal fer una recerca a Internet per veure la gran quantitat de referències bibliogràfiques que s’hi troben. Trobo que el que proposa el mindfulness és prou positiu, perquè certament en aquesta societat accelerada de la que formem part, sembla que hem perdut la perspectiva del temps i sobretot de nosaltres mateixos. No ens dediquem gaire temps a nosaltres mateixos, no ens pensem i a vegades fins i tot podem dir que no ens reconeixem. La meditació, la relaxació, el mindfulness són tècniques que ajuden a aquesta reconnexió amb el que som i amb el que fem. Ara bé, jo em pregunto si calen tantes pàgines, tants llibres, per explicar com practicar el mindfulness, perquè en essència no és una activitat tan complicada.
Dic això perquè sovint aquesta mena de llibres podrien rematar la feina amb uns pocs capítols, però com que han d’arribar a un cert nombre de pàgines, comencen a ficar-hi palla i més palla. És una mica el que he sentit al llegir Mindfulness: Guía práctica para encontrar la paz en un mundo frenético, de Danny Penman i Mark Williams (publicat a Espanya per Paidós), un volum que proposa un manual d’acció en vuit setmanes. Els primers capítols són introductoris i la veritat és que diuen coses prou interessants sobre com funciona la nostra ment, com ens afecta l’estrès, com podem controlar-ho i com podem aprofitar la plasticitat del nostre cervell (vaja, que els canvis en la nostra vida poden modificar l’estructura del cervell). Quan passem per un seguit de males experiències, tendim a pensar que hi ha una relació entre totes elles i ens desanimem, ens castiguem a nosaltres mateixos pensant que no som prou efectius o ens enfadem amb el món perquè no ens entén. Li donem massa voltes a les coses i a vegades la nostra ment ens para alguna trampa: per exemple, quan sentim por o amenaça, s’activen alguns mecanismes, com si la ment busqués en els seus arxius experiències passades similars per tal de catalogar aquesta nova situació, i sovint són realitats que no tenen res a veure. El món, això és un clàssic, no és només allò que percebem o, dit d’una altra manera, sí és allò que percebem, però cada persona el percep d’una manera diferent.
Superada aquesta introducció, els autors posen fil a l’agulla i ens proposen la seva guia de vuit setmanes i aquí és on el llibre (sembla que) comença a fugir d’estudi i a donar voltes i més voltes al mateix. M’ha semblat, malauradament, que els autors, una vegada resolta la part bàsica del mindfulness, comencen a omplir les seves pàgines d’obvietats. No dubto que moltes persones trobaran en aquest llibre una guia fonamental d’aquesta pràctica, però qui, més o menys, sàpiga de què va el tema segurament acabarà saltant-se capítols, que és el que m’ha passat a mi. Tendeixo a pensar que aquest tipus d’activitats de focalització en un mateix han de ser flexibles, cada persona les ha de fer seves, i els plans tancats i tan acotats em resulten una mica forçats. Crec que no cal fer una meditació amb panses, per exemple! Com en tot, hem de saber destriar el gra de la palla, el problema és quan hi ha tanta palla, que fa que perdem la confiança en trobar el gra.
