Joan Santanach (Barcelona, 1973) és professor d’història de la literatura catalana a la Universitat de Barcelona i responsable científic de l’Editorial Barcino, on s’encarrega de divulgar i editar els clàssics catalans antics, havent-se dedicat preferentment a la medievalística i a la literatura de Ramon Llull. Els vius (Meteora) és la seva primera novel·la, protagonitzada per Carmen Orriol, vídua d’un coronel republicà afusellat a Burgos pels seus antics companys per haver-se mantingut fidel a la República. Al quedar-se sola, i sent mare d’una nena, Carmen haurà de tirar endavant tot i els estigmes que en l’Espanya nacional té ser l’esposa d’un republicà executat. El seu és un camí ple d’inseguretats, a vegades de resignació davant del xantatge, però sempre de perseverança i de voluntat de reconstruir la seva vida tot i les dificultats que les seves eleccions li comporten i assumint la reacció adversa, en alguns moments, del seu entorn immediat. Paral·lelament, un jove que arriba a Santander per treballar a un hotel se sent seduït per la figura de la protagonista, que s’allotja en el mateix establiment, on tindrà lloc un esdeveniment inesperat.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
La protagonista de la seva novel·la és l’esposa d’un militar que és executat per ser fidel a la República. Però aviat veiem que ella refà la seva vida amb un militar del bàndol guanyador. Podem dir que refà la seva vida realment o només es protegeix?
La seva és una existència del tot precària. Ella n’és ben conscient i d’entrada es protegeix, a ella mateixa i a la filla, cosa que no impedeix que de mica en mica augmenti la seva estimació pel general Luis Valladares. Al mateix temps, s’aprofita dels avantatges que la nova situació li proporciona. És molt humà. En el fons, l’evolució de Carmen es pot llegir com una metàfora de la mateixa Espanya: derrotada pel feixisme, s’hi sotmet i, en fer-ho, ha d’acceptar la injustícia. És el punt de partida de l’egoisme. Acceptant la nova situació, l’existència de Carmen esdevé, tot i les restriccions, més confortable.
Ho preguntava perquè la Carmen té molt clar el que necessita per mantenir-se viva i mantenir viva la seva filla i això ens pot fer pensar que potser les seves decisions no estan motivades per convicció personal sinó per supervivència.
Carmen —espero haver-me’n sortit— no és un personatge pla, sinó complex, com la majoria de persones. No és favorable, de cap manera, a l’alçament franquista, però tampoc no és una activista política. Inicialment la mou la necessitat de trobar una certa protecció, fins que, quan ja la té, s’hi acostuma i en gaudeix, sense plantejar-se’n les implicacions polítiques. És una evolució que va fer molta gent a Espanya, també a Catalunya, que, després d’haver viscut la por i la misèria durant la guerra, no volien ni sentir a parlar de perdre l’estabilitat aconseguida, per limitada i injusta que fos.
Llavors, podem dir que la idea inicial de la novel·la era escriure una història de supervivència?
Feia temps que donava voltes sobre el tema de la supervivència, sobre la gent que prova de sortir-se’n en un context hostil. Llavors, per una altra banda, va sorgir una idea per a una narració curta, situada en un hotel a tocar del mar, sobre l’atracció que sentia un treballador per una clienta. I va ser donar veu a Carmen Orriol, i la seva història —l’esquelet, si més no— va fluir directament, gairebé com si ella me l’anés dictant. Va ser fascinant.
La seva novel·la és plena de personatges derrotats, fins i tot dintre del bàndol guanyador. Potser la diferència entre ser derrotat o guanyador d’una guerra està en si ets viu o mort només?
Els morts s’han de comptar entre els perdedors, encara que potser no necessàriament entre els derrotats. També els vius, els que sobreviuen en una guerra, ho fan des de la pèrdua. Però això no impedeix que hi hagi guanyadors, que, a més, molt sovint, gestionen la seva victòria sense cap escrúpol ni concessió, i el cas del franquisme va ser claríssim.
El títol de la novel·la és molt clar, Els vius. Des del principi volia donar-hi voltes a aquesta idea de ser viu en un context tan complicat com una postguerra?
El títol està inspirat en un vers de Carner: «Ploreu, sobretot, pels qui viuen». És dels vius que ens hem de compadir. Els morts sens dubte els condicionen, i més en una situació de guerra, però els que se n’han de sortir, els que han d’enginyar-se-les per no deixar-hi la pell, són els vius. L’instint és, en aquest sentit, extraordinàriament primari. Altrament seria molt menys efectiu. I encara que hi hagi qui es consoli pensant que els morts ja no pateixen i que estan en un lloc millor, ningú no vol convertir-se en un cos cosit a trets i tirat en una cuneta.
La diferència entre bons i dolents no sembla clara en la novel·la, suposo que no és casual…
La realitat, com deia, és complexa. Plantejar qualsevol conflicte com una oposició entre bons i dolents és una forma de simplificar-lo i, inevitablement, d’oferir-ne una visió esbiaixada. Però de cap manera no s’ha d’entendre que tothom és igualment culpable. La distinció entre víctimes i botxins no hem de perdre-la mai de vista.
Parlant de la realitat complexa, ¿es pot arribar a entendre a un militar que va donar suport a l’alçament o cal condemnar-los a tots per les conseqüències que allò va tenir? Tot és blanc o negre?
Podem intentar entendre els mecanismes mentals i socials que van portar molta gent a donar suport a l’alçament feixista, o fins i tot a sumar-s’hi amb entusiasme. D’aquí a compartir-los, no cal dir, hi ha molta distància. Comprendre com es produeix aquest procés hauria de donar eines per evitar que es repeteixi. Les coses no són blanques o negres, però si hi ha una agressió, aquesta agressió no pot quedar impune. I no s’hi val a dir que en una guerra tots dos bàndols fan barbaritats. Les barbaritats s’han de denunciar, sigui qui sigui que les hagi comès, i les ha d’avaluar una justícia despolititzada. Els revoltats van reaccionar contra la voluntat popular i el govern legítim per imposar un model essencialment autoritari i inhumà, que reprimia sense contemplacions tota oposició. Els assassinats, la repressió, els espolis que se’n van derivar s’han de condemnar i les víctimes han de ser reconegudes i compensades.
Hi ha un mossèn que, clarament, és dolent. Si un mossèn apareix en una ficció sobre la Guerra Civil té tots els números de ser dolent?
No, de cap manera. Si el pare Velasco és un personatge tan negatiu és precisament perquè s’espera que un capellà, més enllà d’ideologies, ajudi la gent, no pas que l’exploti sense miraments. Durant la Guerra Civil, molts catòlics de base, també capellans, van ser perseguits per tots dos bàndols, al mateix temps que la jerarquia eclesiàstica espanyola, amb l’excepció del cardenal Vidal i Barraquer i de Mateo Múgica, bisbe de Vitòria, donava suport en bloc al bàndol franquista.
Gràcies a aquest mossèn parla vostè del “descans del guerrer”.
Aquesta expressió remet a la consideració de la dona com a subordinada a l’home. La dona havia d’estar més pendent de les necessitats de l’home que de les pròpies. Pilar Primo de Rivera, màxima responsable de la Sección Femenina de Falange, durant la guerra i durant el franquisme, en va dir unes quantes de l’alçada d’un campanar. Respecte al context en què s’inscriu aquesta expressió, usada amb una certa ironia per Carmen, es remarca l’acceptació tàcita de relacions fora del matrimoni. Responia a aquella idea, tan masclista i tan hipòcrita, que els homes s’han de poder desfogar.
Podríem dir que la Carmen també té llums i ombres?
Sí, no és pas d’una sola peça. Per damunt de qualsevol altra consideració, hi ha la seva decisió de sobreviure i d’evitar que la separin de la seva filla. Qualsevol acció, o omissió, és vàlida si li serveix per aconseguir aquests objectius, al marge de valoracions morals. Una altra qüestió, que de nou planteja la necessitat de no reduir el personatge a llums o a ombres, seria fins a quin punt les circumstàncies la condicionen o bé si ella hauria pogut actuar de forma diferent.
Tornem al militar executat, el marit de la Carmen. Ell té moments de reflexió quan espera l’hora de la mort. Què diria sobre com ha evolucionat Espanya des de 1936?
La Segona República va durar massa poc temps, i en unes circumstàncies massa tenses, perquè puguem saber on hauria pogut portar el país. Però per malament que hagués anat, no hauria superat el desastre que va ser el règim franquista. La transició, cada dia és més clar, no va ser altra cosa que un maquillatge perquè aquells grups que havien donat suport a Franco continuessin munyint l’Estat. Ara bé, el règim va haver de fer concessions per sobreviure, fent el possible per no perdre els ressorts del poder, de manera que es poguessin activar quan fos necessari. Prou que ho hem vist.
Què diria aquest mateix personatge sobre com està ara la societat i la política espanyoles?
El franquisme encara té molta presència en molts àmbits de la societat espanyola. No s’ha fet cap actuació per depurar les seves responsabilitats ni per esmenar els seus abusos. Tampoc per compensar les víctimes. D’altra banda, s’ha fet molt poca pedagogia sobre el veritable sentit de la democràcia. O sobre el respecte vers les minories, siguin nacionals, de gènere o sexuals. Per a la política espanyola, i no parlo ja de l’1 d’Octubre, sinó de la mateixa impossibilitat de formar govern, qualsevol concessió és una derrota. Sense diàleg, sense intentar comprendre l’altre, es fa molt difícil arribar a acords sostenibles en el temps.
La sortida de Franco del Valle de los Caídos pot ser l’inici d’una nova etapa en què tot això se solucioni?
Em sorprendria. Pedro Sánchez s’ha mostrat ben poc hàbil a l’hora de gestionar-ho, i l’exhumació sobretot ha servit per enaltir la figura del dictador. Hauria hagut d’anar vinculada a un pla molt més ampli de restauració dels treballadors forçats i de retorn dels cossos dels republicans enterrats al Valle a les seves famílies. També de replantejament a fons del sentit d’un monument així en una Espanya que pretesament ha superat el franquisme. Però Primo de Rivera continua allà, amb tot els honors, mentre que ni tan sols sabem on és el cos de Lorca.
Escriure sobre aquella època l’ha fet reflexionar a vostè?
No sols el fet d’escriure sobre un període tan convuls com és el de la Guerra Civil espanyola i la postguerra. També m’ha obligat a plantejar-me moltes coses el fet de posar-me en la pell de personatges que defensen posicions ideològiques molt diferents de les meves. T’ajuda a relativitzar, cosa que em sembla un exercici saníssim, però també et confirma en la necessitat de mantenir-nos ferms en la defensa de determinats principis fonamentals, lligats a la democràcia i als drets civils, de nou en entredit.
