Patricia Tena. Barcelona
A vegades l’origen d’una novel·la pot ser una imatge que se li presenta a l’escriptor com una foto insistent. «Una mena de presagi», comenta Paolo Giordano, a qui li venia al cap l’escena recurrent d’uns joves que es banyaven a una piscina. En un primer moment no tenia clar qui eren ni què esdeveniments viurien, però sabia que serien els protagonistes del seu darrer llibre. Així va sorgir Conquistar el cielo (Salamandra), una novel·la sobre l’enfrontament entre realitat i desig i la soledat de la joventut. Niccola, Tommaso i Bern són tres nois que s’han criat com a germans sota la tutela de Cesare, un home molt religiós. Una nit d’estiu decideixen banyar-se sense permís a la piscina de la finca d’una veïna. Després de ser enxampats pel jardiner són obligats a anar a disculpar-se l’endemà següent amb la família. En aquesta reunió coneixeran a la Teresa, una noia de 16 anys procedent de Torí, que visita durant les vacances a la seva àvia. En els següents estius s’establirà un fort vincle afectiu entre ells que marcarà, inevitablement, la seva vida adulta.
Tal i com va fer amb la seva opera prima i guanyadora del premi Strega, La solitud dels nombres primers (Edicions 62/Salamandra), l’escriptor italià es decanta per uns protagonistes molt joves a qui seguirem la pista durant vint anys. «Ha estat molt interessant perquè he hagut de recordar què se sent per primera vegada quan descobreixes l’amistat, l’amor, la política o la mort. En aquest sentit ha estat una espècie de pèrdua de la virginitat», comenta. Conquistar el cielo (la traducció del títol original seria més aviat devorar el cel) parla precisament de l’ànsia de la joventut d’anar a per totes a la vida, de devorar-ho tot. «De joves sabem que hem d’aprofitar el dia a dia, viure al màxim, és com una espècie de manament i conquerir el cel seria la fita màxima», explica.
L’autor també ha hagut de capbussar-se en les seves pròpies emocions i records d’infantesa per escriure sobre aquest particular grup d’amics. «De petit anava cada estiu al poble de la meva mare i em trobava amb cosins i amics. Era una sensació molt estranya perquè havia de passar tot un any sencer per retrobar-nos i sempre tenia por que alguna cosa hagués canviat entre nosaltres», diu Giordano. Per aquest motiu l’estiu aquí no és només una estació, sinó que es converteix en una metàfora de la vida i el pas del temps. Considera, a més, que l’escriptura és el mitjà més adient i lliure per parlar de llargs períodes de temps i està convençut que el lector agraeix saber dels personatges durant diferents períodes de la seva vida: «Una de les millors coses d’escriure és tenir el poder de manipular el temps».
L’acció principal de la novel·la transcorre a Speziale, un poblet rural de l’Apulia. Es tracta d’una regió que ell va descobrir quan tenia uns vint anys i a la qual torna cada any com agraïment per haver-li ensenyat a estimar la terra i la natura. «Fins ara hem crescut obsessionats amb ser més rics, més feliços, més guapos, tenir més coses que els demés. Som la primera generació que sabem que hem de posar fre a aquest consumisme i valorar més els recursos», assegura. L’obra de l’escriptor torinès inclou personatges i trames molt dispars, tot i que sí podem establir una certa línia de continuïtat en alguns temes com la soledat, la por, els secrets i la idea de formar una família pròpia, tot i que no sigui de sang.
A La solitud dels nombres primers eren uns companys d’escola, a El cos humà eren un grup de soldats destinats a Afganistan i a Como de la família la dona de fer feines d’una casa. Ara, trobem a tres amics -Niccola, Tommaso i Bern- que, malgrat no ser germans, han estat educats pel mateix home, Cesare. És un home enigmàtic i just que educa, probablement, amb massa rigidesa i això a la llarga porta conseqüències molt tràgiques per al grup. De fet, és tanta la complexitat d’aquest personatge que Giordano va optar per escriure un llibre paral·lel que expliqués els seus orígens, sense intenció de publicar-lo, només per entendre’l millor. «Crear un bon personatge és el més difícil de tot, aconseguir que resulti versemblant amb les seves llums i les seves ombres és molt complicat», diu.
L’autor assegura que aquest exercici, no obstant, és també molt satisfactori ja que per a ell «no té sentit escriure per escriure, necessito enfrontar-me a un gran repte quan ho faig». Però em diu a cau d’orella -potser perquè ja és la tercera entrevista que fem junts-, que ser escriptor és ja en si mateix un repte per a una persona tímida con ell i que va imaginar a aquest grup d’amics mentre era a un bar de Croàcia i mirava a través de la finestra a un grup de joves. Parlaven, bevien i reien i no va poder evitar sentir aquella espècie de neguit a la panxa, provocada per la por al rebuig quan un desconegut vol presentar-se i encaixar en un grup nou de gent. «Suposo que per a la majoria de gent és molt fàcil però a mi, particularment, sempre m’ha suposat una gran dificultat», reconeix somrient com quan algú et confessa el seu secret més gran.
