Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Viejo amigo Cicerón, obra de teatre que es va presentar a Mèrida, ha arribat a Barcelona i es podrà veure fins al 10 de novembre, al Romea. L’obra compta amb un bon text d’Ernesto Caballero i amb la direcció de Mario Gas. Pou, que enguany té cura d’aquest emblemàtic i històric teatre, es posa de forma magistral en la pell del personatge, a través d’una ficció convencional, en la qual dos estudiants que estan elaborant la seva tesi es transformen en l’esclau i amic Tirón i l’estimada filla de Ciceró, Túlia.
Resulta interessant i necessari, avui, recuperar i evocar un personatge amb la rellevància d’aquest polític, filòsof i orador, un clàssic indiscutible, contradictori en determinats aspectes i moments i que va tenir un gran pes i una gran influència en la història del seu temps. Malgrat les bones intencions, el bon text, les bones interpretacions i la bona direcció, l’obra té uns límits inevitables, en l’intent d’arribar a un públic majoritari i eclèctic. La vida de Ciceró va ser diversa, complexa, i cal conèixer una mica a fons el context del seu temps, força complicat, per comprendre el rerefons del personatge. Aquesta mateixa intenció ha propiciat, probablement, que la durada del muntatge fos relativament breu, no arriba a l’hora i mitja.
L’obra, de tota manera, resulta imprescindible en el nostre temps. Estableix paral·lelismes amb l’actualitat, tot i que aquesta mena de semblances resulten sempre relatives i anacròniques. De fet, el mateix Ciceró-Pou ja manifesta, d’entrada, que quan repassem el passat estem referint-nos al nostre propi present. La qüestió del respecte a la llei o a la necessitat de desobeir, si cal, segurament tindran, a casa nostra, una lectura ben determinada. Als encuriosits l’obra els desvetllarà l’interès per conèixer més a fons el personatge, fins i tot els esperonarà a llegir o rellegir alguns dels seus textos emblemàtics. Avui els estudis clàssics estan una mica en hores baixes però tot va i ve, en el mon de la cultura.
Als qui ja coneguin a fons la figura de Ciceró els pot semblar que hi ha una certa recurrència a aspectes molt coneguts, la seva relació amb César, la complicitat amb la seva filla i el dol per la seva mort, el seu paper en la conjuració de Catilina o el seu assassinat i l’escarni de les seves restes per part de l’esposa de Marc Antoni. O la referència a la famosa frase de Terenci, tan repetida, sobre allò de que si ets humà res humà no et pot resultar aliè, frase, per cert, que pertany a un text teatral irònic, humorístic, a una història de tafaneria veïnal.
Ciceró revisitat, potser a causa de la coincidència en el temps amb la pel·lícula, m’ha evocat l’Unamuno d’Amenábar. Unamuno, com Ciceró, és un home vanitós però honest, amb contradiccions i canvis de bàndol, però disposat a rectificar, si cal. L’obra té un final en el qual Ciceró s’enfronta als seus fantasmes i a l’evidència dels seus possibles errors o injustícies, a les reflexions que li proposen morts i vius i que el turmenten, mentre pressent el seu final immediat. Les promocions de l’obra incideixen en la integritat moral del filòsof però això podria ser objecte de debat i de controvèrsia, i és que el fet de ser humà comporta contradicció, ningú no pot ser sempre d’una peça i les circumstàncies tenen un gran pes, així com l’estatus social, és clar. La gran virtut d’aquest muntatge és que es presta a debats i lectures posteriors, més enllà de la bona estona passada al teatre.
___________
Viejo amigo Cicerón / Teatre Romea (c/ Hospital, 51) / Direcció de Mario Gas / Text d’Ernesto Caballero / Fins el 10 de novembre del 2019 / 80 minuts / www.teatreromea.com
