Ferzan Özpetek (Istanbul, 1959) és un director turc que amb disset anys va decidir marxar a Roma per fer cinema. El seu pare li va suggerir que si volia dedicar-se a això, millor anés a Hollywood, però Özpetek estava massa fascinat per la Cinecittà. Va començar els seus estudis de cinema i el 1986 va començar a treballar com a ajudant de direcció. Amb trenta-vuit anys va estrenar la seva primera pel·lícula com a director, Hamam: El bany turc, que li va suposar un immediat reconeixement internacional. Des de llavors ha rodat tretze llargmetratges, entre els quals cal destacar La fada ignorant (2001) o Mine vaganti (2010), que a Espanya es va estrenar com a Tengo algo que deciros. A més de director, Özpetek ha publicat un parell de novel·les, Rosso Istanbul i Sei la mia vita, que a Itàlia han esdevingut èxits. D’aquest primer llibre, el director en va fer una adaptació cinematogràfica, amb el mateix títol, tot i que canviant totalment l’argument i els personatges. La seva darrera producció és La diosa fortuna, un drama que retrata la crisi d’una parella homosexual a partir de la malaltia d’una amiga. Parlem amb ell de com la seva vida ha influït el seu cinema aprofitant la seva visita a València a finals d’octubre, on va recollir la Palma d’Honor de la Mostra de València – Cinema del Mediterrani, en reconeixement a la seva trajectòria.
Manel Haro. València / @manelhc
Quin record té de la seva primera pel·lícula, Hamam: El bany turc?
Vaig escriure-la cinc anys abans de rodar-la, i va ser amb pocs recursos. Tot el menjar que es veu a la pel·lícula el va cuinar la meva mare, el vestuari era meu, els objectes que el protagonista va trobant eren de la meva àvia… Érem un equip de nou persones, però teníem molta energia. El muntatge va acabar cap a finals d’un mes de juliol, i la pel·lícula no va enlairar-se immediatament, perquè primer ens la van rebutjar al festival de Venècia, després al de Berlín. Estava una mica desesperat, perquè temia que no podria tornar a dirigir si no me’n sortia amb aquesta primera pel·lícula, però, per sort, a Cannes sí es van interessar, i allò va ser un trampolí molt important, la meva vida va canviar. Jo li dec molt a aquesta primera pel·lícula, perquè em va donar a conèixer internacionalment.
Però el seu èxit més gran és, segurament, La fada ignorant…
Sí, encara avui és una pel·lícula de la qual molta gent en parla, perquè, d’alguna manera, va suposar un canvi cultural, tot i que jo no era molt conscient quan l’estava fent. En ella simplement vaig voler explicar la meva vida, el meu palau, la meva gent. Fa poc a les xarxes socials un noi deia que havia dit als seus pares que era gai després que veiessin junts La fada ignorant, i llavors la mare va respondre emocionada «que bonic!». Diguem que la pel·lícula va apropar dos mons que semblaven massa allunyats. Després he jugat amb això en altres projectes, com amb Mine vaganti, que a Espanya va sortir com a Tengo algo que deciros. Jo sento la forta necessitat de tornar als relats protagonitzats per dues persones del mateix sexe que s’estimen.
Crec que no se sent còmode quan parlen de les seves pel·lícules com a cinema gai…
És que què vol dir això? Parlar d’homosexualitat no ha de ser cap peculiaritat, en tot cas caldria preguntar als directors que no la mostren en les seves pel·lícules per què no ho fan. Crec que la nostra societat va passar per una etapa de molta obertura mental, però vivim temps estranys en els quals aquesta obertura s’està tancant. Suposo que per això segueixo sentint la necessitat de fer aquests relats, però amb la meva darrera pel·lícula, La diosa fortuna, vaig avisar a un dels actors que no havia de dir que interpretaven una parella gai, sinó simplement una parella, en general, perquè quan l’espectador porta deu minuts veient la pel·lícula, ja no pensa si és una parella homosexual o heterosexual.
En aquesta pel·lícula, la parella esdevenen pares…
La pel·lícula explica que ser pares no té a veure amb el que hi ha de cintura cap avall, sinó de cintura cap amunt, on tenim el cor i el cervell. Aquest és el discurs de la pel·lícula. Jo no he pensat mai en tenir fills perquè trobo que és una gran responsabilitat, però sóc molt sensible amb les persones que sí que ho volen. Fer fer créixer els fills no és determinant la sexualitat dels progenitors, sinó la seva responsabilitat, així que no entenc per què els polítics parlen de la sexualitat dels pares en lloc de fer-ho del seu cor o del seu cervell, que és el realment important. Això em desagrada molt. Hi ha molts nens que creixen sols en el món, mentre hi ha pares disposats a cuidar-los, tant és si són dos homes, dues dones o un home i una dona.
En què es va inspirar per a La diosa fortuna?
En la història del meu germà. Un dia em va trucar la seva esposa i em va dir que a ell li havien diagnosticat un càncer al pàncrees. Em va dir que si les coses no sortien bé, que volien que jo em quedés al càrrec dels seus dos fills bessons, un noi i una noia d’onze anys. Jo li vaig dir que tot aniria bé, que no caldria arribar a aquell punt. Tot i així, em va fer prometre que ho faria. Allò em va fer pensar molt…
Abans ha citat Mine vaganti. Hi ha una història personal al darrere?
Vaig partir d’un fet real. Un amic meu, que era gai, em va presentar el seu germà, que també ho era. El germà ho havia dit als pares, però el meu amic no s’atrevia a fer el mateix perquè els pares esperaven tenir nets i si sabien que els dos fills eren gais, els podria afectar molt. Em va semblar molt absurd tot plegat quan m’ho va dir, però un any després encara ho tenia al cap i vaig pensar que això en una pel·lícula podria funcionar molt bé. Era molt plausible. Després hi ha altres coses molt personals en la pel·lícula, el personatge del pare retrata molt com era el meu pare.
Els pares a vegades ho posen difícil sense adonar-se’n…
T’explicaré una anècdota. Fa anys veia sovint la família d’un amic, i un dia els pares es van posar a plorar perquè una filla era lesbiana. Jo no entenia per què ploraven tant per allò, però em van dir que el problema no era que fos lesbiana, sinó que tenien por de les dificultats que això podria comportar-li. A vegades els pares de nois i noies homosexuals ploren per aquest motiu, per preocupació sobre les dificultats que tindran en la vida els seus fills.
En canvi, els més petits de la família acostumen a entendre-ho tot més fàcilment…
Curiosament, una vegada els meus nebots van preguntar si jo era gai, i els van dir que sí. Un d’aquests nebots, un nen d’onze anys, va preguntar a la seva mare si el tiet Ferzan era feliç, i ella li va respondre que sí, a la qual cosa el nen va dir que llavors tot estava bé. Allò em va colpir molt, perquè això és el realment important, que un nen sigui capaç d’entendre que el que realment compta és la felicitat de les persones. La vida és molt curta com per haver de perdre el temps en si una persona estima un home o una dona.
Els seus personatges acostumen a estar sempre a la recerca d’alguna cosa. Penso, per exemple, en la noia protagonista de La finestra di fronte…
A La finestra di fronte, la noia, que està casada, es fixa en la finestra del veí mentre renta els plats, cada nit. Allà veu que el seu veí és molt atractiu, amb ulleres, cert aire intel·lectual, així que es fa una idea de com pot ser ell. Però quan se’l troba, descobreix que no és pas com se l’imaginava, i això l’entristeix molt, perquè si ella s’hagués trobat l’home que s’imaginava, ho hagués deixat tot i hagués marxat amb ell. A vegades ens compliquem massa la vida, i fins i tot ens creiem en el dret de ficar-nos en la vida d’altres persones. Tot ha de ser més senzill.
En les seves pel·lícules són freqüents les escenes en les quals hi ha dinars o sopars amb molta gent al voltant d’una taula, amb llargues sobretaules, i sovint, fis i tot, ens mostra les restes de l’àpat l’endemà, gairebé com si fos una natura morta. Això respon també a un fet personal?
Sí, a casa meva es feia sempre així, a la cuina, al menjador o a la terrassa. A la meva mare li agradava molt el fet de compartir un àpat al voltant d’una taula i estava totalment prohibit discutir en aquell moment. Allò em va quedar en la memòria. De totes maneres, els grans àpats compartits han estat molt importants al llarg de la humanitat, pensa, per exemple, en L’últim sopar. Trobo que el moment de compartir un àpat és molt bonic, és una experiència que dona molt plaer.
En la seva primera novel·la, Rosso Istanbul, hi trobem aquest fragment: «He après que hi ha amors impossibles, amors incomplets, amors que podrien haver estat i no van ser. He après que és millor seguir un camí de foc encara que deixi cicatrius. És millor un incendi que un cor d’hivern». Aquest és un pensament purament fictici o ho subscriu?
Ho penso de debò. Un dia estava anant a Cineccità a rodar Magnifica presenza quan em truquen de casa de la meva mare, a Istanbul, i ràpidament vaig pensar que li havia passat alguna cosa, gairebé m’agafa un atac de cor. Però era la meva mare, que volia dir-me que en la vida no hi ha res més important que l’amor, necessitava dir-m’ho. Pots imaginar quin efecte causa que et truqui una mare per dir-te això?
M’ho puc imaginar…
Un altre dia, estàvem anant al mar amb Simone, la meva parella, quan la meva mare m’atura del braç i em diu: «escolta, Ferzan, no perdis mai aquest home, és meravellós, de debò mira d’estar tota la vida amb ell». Vaig quedar molt trasbalsat, perquè ella i jo no havíem parlat mai d’aquestes coses obertament. Em va agradar moltíssim, és preciós el discurs que fa una mare de vuitanta-tres anys al seu fill.
És molt tendre, certament…
Després ella va tornar a Istanbul i em va dir que s’havia enamorat del seu cuidador, un noi que l’ajudava amb la gimnàstica, perquè l’acabaven d’operar. Ella, que s’havia casat dues vegades, em deia que era un noi meravellós, molt dolç, i va confondre la seva gentilesa i respecte amb l’amor. Em deia que estava encantada perquè quan arribaven junts a casa, després de caminar, ell la respectava. Són coses que et produeixen molta tendresa. La meva mare era feliç així, i això a mi em colpia, perquè ella ha estat molt important en la meva carrera. Els pares són molt importants per als fills, i quan intueixen que un fill té alguna predisposició per a l’art, l’ha d’animar i ajudar.
Amb Rosso Istanbul, la pel·lícula, va tornar a rodar a Turquia vint anys després.
En realitat Rosso Istanbul ha estat la meva primera pel·lícula turca, perquè les altres dues que estaven ambientades a Turquia, Hamam: El bany turc i L’últim harem, eren italianes. Volia allunyar-me al màxim de la novel·la que vaig escriure, amb el mateix títol, això ho tenia clar. Ha estat una pel·lícula estranya, potser massa regular per retratar la realitat d’Istanbul, no sé si hauria d’haver fet alguna cosa més bruta. És una pel·lícula molt personal, que parla de moltes coses de la meva infantesa i la mare que surt a la pel·lícula retrata a la meva mare.
Vostè va arribar a Roma amb disset anys per fer cinema. Satisfet amb com li han anat les coses?
Una vegada, a Taormina el director Ettore Scola parlava del cinema italià i deia que abans teníem a Fellini i Visconti, i avui tenim a Nanni Moretti i Ferzan Özpetek. Em va causar molta impressió, que cités el meu nom al costat de tres directors tan importants! Això no s’oblida mai. Jo sento molt l’amor de les persones a Itàlia, hi ha moltes persones que s’estimen el meu cinema, però tinc clar que, si bé el cinema és importantíssim, i també ho és la fama, el més important és sempre la meva vida, els meus amics, la meva família. Perquè el cinema i la fama un dia poden sortir de la meva vida, però els meus éssers estimats romandran, espero.
