Miquel Aures. París
De Pieter Mondriaan a Piet Mondrian. Fins al 26 de gener de 2020 el Museu Marmottan Monet –al 16è “arrondissement”, el districte parisenc de les ambaixades, no gaire lluny del bosc de Boulogne– exhibeix un conjunt de 67 teles de primer ordre, la major part figuratives, de Piet Mondrian (1872-1944). El pintor holandès, conegut per la puresa de les seves composicions que combinen rítmicament espais negres o blancs delimitats amb gruixudes línies negres i quadrilàters de colors primaris –grocs, vermells, blaus–, no va trobar la seva pintura més personal, inconfusible, el que ell va anomenar «neoplasticisme» fins a prop dels cinquanta anys. Fins arribar-hi, Mondrian va seguir un llarg itinerari, no lineal, de lliçons, recerques i provatures que el feren de vegades reprendre, de vegades superar, de vegades avançar-se a diferents corrents pictòrics –impressionisme, luminisme, fauvisme, simbolisme–, immers en una quête, filosòfica -estètica, metafísica–, gairebé religiosa, en cerca de l’essència de les coses.
Inaugura l’itinerari expositiu, en ordre cronològic i temàtic, un quadre d’aprenentatge –signat «Pieter Mondriaan»–, de factura acadèmica, que pintà a 19 anys, i que mostra, a l’estil dels holandesos del segle XVII, una llebre morta (1891). La imatge promocional és una poderosa tela que recorda Van Gogh i mostra un vell molí que el sol encén de vermell contra un cel groc i blau. Hi segueixen paisatges crepusculars dels pòlders holandesos: molins, fars, campanars, dunes.
A començaments de la dècada de 1910, instal·lat a París, Mondrian, que llavors significativament es lleva una a del cognom, descobreix el cubisme. La seva pintura passa a donar prioritat a l’estructura, la paleta cromàtica se simplifica, hi domina la geometria: a l’exposició del Marmottan, hi tenim, entre d’altres, un exemple molt inicial, L’arbre gris, de 1911, i una gran realització: la Composition ovale en plans de couleurs 2, de 1914. No existeix en la biografia del pintor una clara oposició entre figuració i abstracció. Potser recordeu la fotografia d’André Kertész de 1926 que mostra, al vestíbul de l’apartament de Mondrian, a la banda dreta el començament de les escales i, a l’esquerra, en primer pla, davant d’un penjador amb un barret, una taula buida en un extrem de la qual hi ha un gerro amb una flor. Cada matí, l’artista en pintava una. El Marmottan n’exhibeix unes quantes, entre les quals la deliciosa pintura que representa una rosa en un got de blancor blavenca sobre un fons groc llimona.
Certament, talment el músic que fa escales, aquestes flors eren un exercici tècnic abans de prosseguir el seu camí artístic, metafísic, religiós diríem (adherit el 1909 a la Societat Teosòfica d’Amsterdam), en cerca –pictòrica i espiritual alhora– de la representació dels fonaments de l’existència; però no es pot oblidar que el motiu de la flor, en Mondrian, evoca la puresa de la infància, símbol de la perfecció, i també, pel seu caràcter efímer, la permanent renovació d’una natura que remet, més enllà de les aparences, a un ordre superior. La mostra, resultat de la col·laboració entre el Marmottan i el Kuntsmuseum de La Haia, és alhora un homenatge a la figura del mecenes: així com el Marmottan incorpora el llegat del fill de Claude Monet, és gràcies al llegat del col·leccionista Salomon Slijper que el museu holandès disposa del major fons de creacions de Piet Mondrian en una institució pública.
L’exposició es clou amb una de les tres composicions «neoplasticistes» que conté el llegat Slijper: Composition avec grand plan rouge, jaune, noir, gris et bleu, un oli de l’any 1921. Més inclinat cap a la pintura figurativa, el 1930 Slijper va demanar a Mondrian que tornés a pintar per a ell un quadre “a l’antiga”. La negativa del pintor a abandonar, ni que fos per un moment, les seves recerques entorn de l’abstracció, determinà la ruptura definitiva amb el seu principal comprador.
__________
Mondrian figuratif / Musée Marmottan Monet (2 Rue Louis Boilly, París) / Fins el 26 de gener de 2020 / Entrada: 12 euros / www.marmottan.fr
