Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
S’ha estrenat una d’aquestes pel·lícules les quals, al menys jo, no puc jutjar amb paràmetres convencionals. Dios es mujer y se llama Petrunya és una cinta macedònia, parlada en macedoni, però coproduïda entre diferents països. Ha guanyat alguns premis i té aquest valor afegit que t’amollen els paisatges poc coneguts, els indrets pels quals, si s’hi passa, es fa de forma turística, en el pitjor sentit de la paraula. Macedònia, en el passat remot, va formar part de l’antiga Iugoslàvia, que semblava una bassa d’oli fins que van anar mal dades. Poca broma.
La història té un rerefons explícitament feminista, està dirigida per una dona, un dels seus personatges es una germana de la directora, i parteix d’una anècdota real que no sabem ben bé com va acabar. L’acte confessional que provoca el tema encara es realitza, amb força èxit de convocatòria. Es tracta d’una celebració religiosa, que es basa en una processó i amb el llançament d’una creu al riu. Els homes agosarats -fa un fred que pela- han d’intentar agafar la creu, ja que dona sort a qui ho aconsegueix. Els intents comunistes per acabar amb l’opi del poble, malgrat els recursos esmerçats, s’han mostrat ben galdosos, vaja. Potser és, que al capdavall, no podem viure sense opis o els seus derivats.
Petrunya, la protagonista, és una noia grassoneta, poc afavorida, sense feina, amb un pare bonhomiós però absent i una mare afectuosa tot i que aclaparadora i ignorant. La noia no ho és, d’ignorant, va llicenciar-se en història amb bones notes però no hi ha feina per a aquesta mena d’estudis, ni a Macedònia ni aquí. No en troba, ni tan sols bellugant coneixences. Ha fet de cambrera i el que se li ofereix és, per exemple, de cosidora en sèrie, amb un cap jove i poca-solta, assetjador sexual, a qui ella no li agrada gens, és clar.
Ja té trenta-dos anys i en representa més. De retorn de l’entrevista laboral s’ensopega amb la processó del Cristo i es llença al riu i arreplega la creu. A partir d’aquí es desvetllen els dimonis d’un masclisme absurd, d’una religió pintoresca i discriminadora i d’uns poders policials abusius, que no volen aldarulls i que quan cal es passen les lleis pel folre o les interpreten com convé. Una periodista moderna, una mica tòpica, incidirà a fons en el tema i també tindrà problemes. La directora, una més de tantes dones que avui dirigeixen cinema interessant, aquí i a les antípodes, es diu Teona Strugar Mitevska, i la noia frustrada que acaba per fer això que avui es diu empoderar-se, es una actriu que s’estrena en el cinema amb aquesta pel·lícula, tot i que ha fet teatre, Zorica Nusheva, que porta el pes de la pel·lícula de forma magistral. La germana de la directora, Labina Mitevska, és una actriu coneguda i interpreta la periodista que es mou de forma arriscada entre la recerca de la veritat i una certa tendència al sensacionalisme.
La història podia haver tingut més gruix, no és del tot rodona, malgrat uns intèrprets desconeguts per a nosaltres, però molt bons. Malgrat les seves limitacions crec que s’ha de veure, ni que sigui per constatar que, a més de conservar l’opi del poble, els països que van ser de l’òrbita comunista no van aconseguir tampoc allò de la igualtat, la fraternitat o la llibertat. I és que les coses no són gens senzilles enlloc.
