Patricia Tena. Barcelona
Raphaëlle Giordano és escriptora, pintora i coach en creativitat. Ha publicat llibres especialitzats en coaching creatiu i creixement personal. La seva obra de ficció inclou la teva segona vida comença quan t’adones que només en tens una i El dia en què els lleons menjaran amanida verda, dos fenòmens editorials a França. Ara visita Barcelona amb la seva germana bessona, qui confessa amb timidesa que també escriu, i ambdues es mostren permanentment somrients durant tota l’entrevista. Ens presenta la seva tercera novel·la Cupido té les ales de cartró (Rosa dels Vents/Grijalbo), on Meredith, una actriu en hores baixes, decideix demanar-li a la seva parella Antoine, un periodista radiofònic d’èxit, que facin una pausa de sis mesos i un dia en la seva relació. L’objectiu és que durant aquest temps ella emprengui un viatge emocional i deixi de banda les seves inseguretats, sempre sota l’amenaça i la possibilitat que, passat aquest temps, un dels dos decideixi no continuar la relació. L’escriptora cita la cèlebre cançó Je t’aime moi non plus de Gainsbourg com a mostra del paradoxal que és l’amor, que pot portar a abandonar a una persona encara que la continuïs estimant.
Tot i que les seves tres novel·les són independents, sí que reconeix que «les uneix una espècie de fil vermell perquè totes parlen de la necessitat de treballar per donar la millor versió possible de nosaltres mateixos». Els seus llibres no són d’autoajuda, però contenen un fort component pedagògic. «El meu estil concilia la part creativa amb el meu bagatge psicològic. De petits ens expliquen contes per entendre les grans qüestions de la vida així que crec que de grans també necessitem una història que vesteixi el concepte», explica. De fet, al final del llibre comparteix una mena de quadern d’estudi perquè puguem fer els mateixos exercicis que fa la protagonista i posar-los en pràctica nosaltres també. Giordano desenvolupa la idea d’amorabilitat (inventat per a l’ocasió) que vindria a significar «com podem millorar la nostra capacitat d’estimar». Si no tens autoestima pots fer feliç a una altra persona? Si no tenim amor propi podem donar amor als demés? Poden les inseguretats acabar amb una història d’amor? Aquestes qüestions li rondaven pel cap sovint fins que va decidir establir un mapa d’idees amb l’amor com a eix central. Després va diferenciar tres grups d’estudi diferents: com em relaciono amb mi mateix, com ho faig amb la persona estimada i com ho faig amb el món en general.
Giordano reconeix que també li va servir d’inspiració l’obra de l’escultor Bruno Catalano, composta principalment per figures de bronze incompletes que sostenen únicament una maleta. Agafa el seu mòbil i busca a Google imatges per mostrar-nos de què parla i presentar-nos l’obra d’aquest artista francès. «A totes els hi falta una part, tenen algun forat i jo ho relaciono com a símptoma de buit afectiu i de les relacions de dependència que establim amb els altres», comenta. Considera que un dels principals problemes en una parella ( i un dels motius de ruptura més freqüent) és la dificultat per respectar l’alteritat. És a dir, ficar-se en la pell de l’altre i entendre que no tots sentim ni actuem de la mateixa manera davant una situació o sentiment. «Si de veritat estimes algú l’has de deixar fer i respectar les seves decisions encara que a nosaltres no ens convinguin. L’amor ha de ser un llaç que uneixi però que no retingui», conclou.
Quan se li pregunta per què les ales del seu Cupido són de cartró contesta que perquè ambdues paraules rimen en l’idioma original (Cupidon/carton) però que si fem una lectura més profunda creu que «és un material fràgil i efímer, que si no tens cura es fa malbé ràpidament, com l’amor. L’utilitzem per a fer trasllats perquè no busquem la seva durabilitat, no té sentit de permanència». Les periodistes presents assentim amb el cap pensatives i ella ens regala, com acomiadament, una de les millors reflexions sobre l’amor que he escoltat mai (i que ens adverteix que ella també va escoltar d’algú altre): «L’amor ha de ser una casa amb poques parets i les finestres obertes». Chapeau.
