De totes les ciutats italianes, segurament Pàdua no sigui una de les més conegudes ni de les més visitades pels turistes catalans. Per arribar-hi amb vol directe, cal aterrar en alguna ciutat propera com Venècia i agafar el tren. Aparentment, Pàdua no té l’atractiu turístic que tenen altres ciutats italianes com Roma, Florència o Milà, però Pàdua mereix una visita, no només perquè el seu centre històric és una meravella de carrerons amb pòrtics, sinó també perquè tenen la Basílica de Sant Antoni, del segle XIII, una joia que barreja estils com el romànic, el gòtic i el bizantí. Aquesta basílica és d’una gran bellesa, tan per fora com per dintre, així que cal explorar cada detall de la façana i dels sostres de l’interior, pintats amb un blau que et roba el cor. La ciutat té altres interessos turístics com l’imponent Palazzo della Ragione i altres atractius per als amants de la cultura, com diverses llibreries que demanen a crits una visita i algunes botigues de discos on trobar bones ofertes de música clàssica.
Ara bé, si hem de decidir quina és la joia de la corona de Pàdua, aquesta seria, sense cap mena de dubte, la Capella dels Scrovegni, situada a la piazza Eremitani. En aparença és un petit temple força discret, però només cal fer una ullada per Internet per fer-se un idea del que us es pot trobar allà, sabent que les fotografies no poden transmetre del tot l’enorme bellesa del seu interior. Dic això perquè fa un parell d’estius vaig estar, per atzar, a Pàdua i, com que no vaig fer la reserva per entrar a la capella, em vaig quedar sense visitar-la. El passat estiu vaig voler corregir-ho i, en entrar, em vaig adonar que el que havia vist en imatges per la xarxa no tenia res a veure a la sensació que un experimenta envoltat per les pintures de Giotto. Vaja, pura obvietat, res és comparable a l’experiència del viu i del directe, però a vegades cal recordar que l’art s’ha de viure, no només veure’l.
Aquesta capella data de principis del segle XIV i va ser encarregada pel financer Enrico Scrovegni per tal d’expiar els pecats del seu pare, l’usurer Reginaldo, qui apareix a l’Infern de la Divina Comèdia de Dante. Aquest petit temple estava situat al costat del palau familiar, avui desaparegut, i sembla ser que la idea dels frescos de Giotto estava ja plantejada en la fase inicial de la concepció de la capella, així que no es descarta que el pintor hagués intervingut en la fase de definició del projecte arquitectònic, d’una gran senzillesa, per altra banda. Els frescos de la capella, una de les obres més importants del pintor florentí, contenen diversos episodis de la història sagrada (provinents de diverses fonts, encara que la més important és el Nou Testament), exposats de forma narrativa, el fil de la qual es pot seguir d’esquerra a dreta. Les pintures estan disposades en tres fileres horitzontals de quadres per cadascuna de les dues parets laterals, contingudes per l’absis (on es pot veure una Anunciació i en l’interior hi ha el fèretre d’Enrico Scrovegni) i pel mur oposat (on es pot veure una impressionant escena del Judici Final).
Detall del ‘Judici Final’.
D’aquesta manera, tota la narrativa de la capella de Giotto ve a donar precisament a aquesta escena, on els pecats són purgats. Recordem que l’objectiu dels frescos era expiar els pecats de Reginaldo. El visitant podrà veure l’espectacularitat de l’Infern de Giotto, que tant recorda el de Dante. Encara que no està del tot documentat, alguns historiadors creuen que Giotto hauria rebut la visita de Dante, amb qui sembla ser que tenia una bona relació d’amistat, quan el poeta estava desterrat a Pàdua i quan el pintor estava dedicat a aquests frescos. El que és cert és que Dante elogia a Giotto en la seva Divina Comèdia quan, al Purgatori, recorda que la fama del florentí ha eclipsat al també pintor florentí Cenni di Pepo Cimabue.
Un altre dels elements que cal destacar de la capella és l’escena de la trobada entre Sant Joaquim i Santa Anna, pares de la Verge Maria, davant la Porta Daurada de Jerusalem (episodi procedent dels evangelis apòcrifs), després que ell hagi tornat del desert. Es pot veure com els dos es fan una abraçada i un petó, cosa que ha estat considerat per molts historiadors com el primer petó de la història de l’art. En un altre dels frescos, es pot veure també l’escena del petó de Judes, però l’espectador no l’acaba de veure materialitzat, com sí passa amb el de Santa Anna i Sant Joaquim.
També val la pena parar atenció a les al·legories dels vicis i les virtuts que Giotto va pintar en la part baixa de les parets laterals i, com no, cal deixar-se enamorar per l’impressionant blau estrellat de la volta de la capella, que fa que estiguem totalment immergits en aquesta joia de Giotto. I qui encara tingui més curiositat, pot veure la creu de Giotto que hi havia a la capella i que ara està al Museu Cívic de Pàdua, en el mateix recinte museístic, una visita inclosa en el preu de l’entrada. Per no perdre-se-la.
