Patricia Tena. Barcelona
Mathias Malzieu és cantant del grup de pop francès Dionysos i escriptor. És un artista polifacètic o, com ell mateix es va definir una vegada, «amb bulímia creativa». Hiperactiu i somiador, sempre va acompanyat d’un ukelele que no dubta a tocar a la mínima oportunitat que se li presenta. Les seves novel·les, entre les que destaquen La mecànica del cor, Metamorfosi al cel o El petó més petit, es desenvolupen a mig camí entre la realitat i un món màgic molt característic, que beu de les fonts de l’univers de Tim Burton.
A Una sirena a París (Rosa dels Vents/Reservoir Books), la seva última faula, explica com Gaspard Snow, un músic sense gaire sort troba una sirena malferida després d’una crescuda del Sena que amenaça amb inundar París. Decidit a ajudar-la , se l’emporta a casa seva i la fica a banyera. Lula, que així s’anomena l’ésser mitològic, l’avisa que no pot viure molts dies fora de l’aigua i que ell mateix corre perill perquè els homes que escolten el seu cant encisador moren en menys de 36 hores. Perseguits per una vídua que vol venjança, Gaspard i Lula viuran una aventura a contrarellotge per intentar arribar a l’oceà a temps i, el més difícil de tot, evitar enamorar-se. L’adaptació cinematogràfica d’aquesta història d’amor impossible i meravellosa s’estrenarà a França el proper mes de març, amb el propi Malzieu com a director i l’actriu espanyola Rossy de Palma en el paper d’una veïna tafanera que ajudarà a la parella protagonista.
Primer de tot li pregunto com es troba. La última vegada que vam parlar acabava de superar una malaltia molt greu.
En plena forma! Gràcies per preocupar-te. Per a mi aquesta malaltia va funcionar com un arc, vaig estirar al màxim les fletxes del meu desig i creativitat. Mentre era a l’hospital vaig escriure Diario de un vampiro en pijama i poquíssim després de sortir em vaig enamorar de la sirena. Vaig estar de promoció del llibre durant el mes de març i al juny es va produir la crescuda del Sena que dona origen a aquest nou llibre. Tot va anar molt ràpid i des d’aleshores visc en una immersió absoluta.
Sabem que els seus personatges sempre són peculiars i especials, però per què va escollir una sirena?
En aquell moment jo tenia el cor trencat, com li passa al Gaspard, el protagonista. Pensava que mai més em tornaria a enamorar i no volia patir mai més per amor. Però un dia estava fent paddle board i va venir nadant cap a mi una noia amb una gran flor al cap. Durant un moment em vaig quedar al·lucinat pensant que era una sirena de debò. Aquesta va ser la primera espurna de la novel·la i també de la meva última relació de parella. T’haig de confessar que tinc certa tendència a enamorar-me de cantants i, fer-ho d’una sirena, era com fer-ho de la cantant en majúscules: és la més desitjable però també la més perillosa.
Sens dubte!
És com una mena d’acudit del destí, és la metàfora perfecta de la por que sents per tornar a obrir-te a l’amor. De fet, podria haver escrit pràcticament la mateixa història fent que en lloc d’una sirena fos una estrangera que no conegués els costums propis dels francesos, però m’agradava el toc màgic que li donava.
A banda de la Lula, la sirena, tenim el Gaspard Snow. Resolgui’m un dubte, aquest personatge no sortia ja a la seva novel·la El petó més petit i era un detectiu que li recomanava precisament al seu client «que tingués la paciència d’un pescador de sirenes»?
Exactament! Bravo! Bravo! No és ben bé el mateix personatge, però si és una picada d’ullet i té el mateix nom. M’agrada pensar que els meus llibres estan connectats i uns són una espècie de spin off d’altres. En aquella novel·la incloïa petits poemes que parlaven de la Louisa i el Gaspard, però en tenia escrits molts i alguns ja parlaven del sorpresista, que ara desenvolupo en aquesta novel·la. Com veig que coneixes bé la meva obra et diré que la novel·la que he acabat d’escriure ara parla del sorpresista durant els anys de la Segona Guerra Mundial i ho enllaço amb la història personal del meu pare. Trobarem a la Sylvia Snow, a la meva àvia de veritat i al Gaspard Snow de El petó més petit. Per tant, la teva pregunta és súper pertinent!
Com definiria el llibre dels sorpresistes per qui no hagi llegit encara la novel·la?
És un quadern de bitàcola o de navegació on la Sylvia Snow, l’àvia d’en Gaspard, anotava totes les històries interessants: les operacions del Comandament de Poesia, el risc després del toc de queda en temps de guerra, poemes i cartes escrits pels sorpresistes que passaven pel Flowerburger i els poemes que enregistraven amb el Voice-o-graph. És com un llibre pop up de retalls amb un toc màgic. Jo, com crec que soc multidisciplinar, l’he elaborat de debò amb les meves mans i m’he divertit molt fent-lo. És el que es veurà a la pel·lícula, encara que he afegit algun efecte perquè fos més atractiu.
La història d’amor entre la Lula i el Gaspard té les hores comptades perquè ell no pot viure al mar i ella no pot passar tota la vida a la seva banyera. Fins a quin punt hem de renunciar per gaudir de l’amor?
La seva història és la d’un amor impossible però al final crec que acaben guanyant més del que perden, aconsegueixen créixer interiorment. El Gaspard, que no vol sentir a parlar de l’amor després de la seva última relació, acaba comprenent que sense amor no es pot viure la vida. La sirena en comptes de matar-lo el que fa realment és salvar-lo. I la Lula, que odia als homes després que aquests matessin la seva mare, havia arribat a desenvolupar un cant per defensar-se i matar però havia oblidat que també era capaç d’estimar. Gràcies al Gaspard ella recupera aquesta capacitat. Encara que l’amor faci mal, com dic al llibre, no serveix de res viure sense ell.
Quan descriu com se sent ella en una banyera en la que gairebé no hi cap, amb els ànecs de goma sense vida i els xampús mig buits com única companyia, comprenem que per molt que enamorada que estigui, aquell no és el seu món. Vull felicitar-lo perquè ho descriu d’una manera molt poètica.
Era molt important saber descriure això a la perfecció perquè el lector pugui sentir l’esforç que cadascú ha de fer. A la vida real quan t’enamores d’algú ja has de treballar perquè funcioni, per exemple quan vas a viure a casa de l’ésser estimat ja comença a complicar-se tot: cadascú té la seva manera de fer les coses… S’ha de fer un esforç per acollir a l’altre. Quan ja has tingut el cor trencat estàs més tancat i et costa molt més fer aquesta obertura. Tot això ha estat divertit exagerar-ho amb una sirena, que és com si fos una extraterrestre, però alhora explica una situació que és molt real. Crec que ens ha passat a tots.
En una anterior entrevista em va confessar que els seus llibres sempre eren biografies emocionals exagerades. Entenc que aquesta també ho és?
Exactament. Sempre. I segueix sent així. Però cada vegada és menys exagerat i això no sé com prendre-m’ho!
Obre el llibre amb una frase de Jack Kerouac que diu que només li interessen les persones boges. Aquest pensament el comparteix Gaspard Snow o Mathias Malzieu?
Els dos, capità. No sé fer-ho d’una altra manera, necessito implicar-me a fons amb tots els meus personatges. Fins i tot necessito entendre bé als dolents dels meus llibres, no puc tenir dolents de pretext o d’excusa perquè em quadri a l’intriga del llibre. Tots tenen una raó de ser.
Abans em feia referència a un aparell que surt a la novel·la, el voice-o-graph. Va existir realment o l’ha inventat per a l’ocasió com ja va fer anteriorment amb el dreamoscopi?
El més divertit d’escriure realisme màgic és que hi ha coses que són veritat i coses que són mentida i sempre et mous en aquest límit meravellós que caracteritza la història. La crescuda del Sena a París amb els ànecs que creuaven el semàfor va ser real, però no hi havia sirena. El Flowerburger no existeix com a tal però a París sí que hi ha bars amagats que s’inspiren una mica en el speak easy, a l’època on l’alcohol estava prohibit i per fer-ho en un d’aquests bars havies de tenir una contrasenya. El voice-o-graph va existir realment als anys 40 i servia per enregistrar en vinil un missatge d’un minut, com si fos una Polaroid musical. Vaig pensar que si la gent l’utilitzava per gravar missatges de la Resistència per què no fer-ho amb cançons que parlin d’amor. Fixa’t que Jack White, del grup The White Stripes, va restaurar un i el té a casa seva.
Gaspard lamenta que confonguin la seva capacitat de fascinació amb el comportament infantil. S’ha hagut de defensar vostè alguna vegada d’això?
Constantment! Boris Vian deia una frase fantàstica en aquest sentit, que és que la gent que no té imaginació vol que els altres tinguin una vida rectilínia. Sempre m’ha entusiasmat l’escriptura de Boris Vian i ara sóc padrí del seu centenari a París i director artístic d’un teatre que es diu «Els tres ases». Seguint la seva línia jo crec que si tu tens imaginació crees una llibertat que de vegades pot molestar a aquells que no en tenen, però en canvi crea com un vincle amb totes les que sí. Entre nosaltres crec que ens reconeixem com cosins telepàtics.
Al març s’estrenarà a França l’adaptació cinematogràfica d’Una sirena a París. Per què no s’ha decidit per l’animació com va fer amb La mecànica del cor?
Justament perquè La mecànica del cor era un conte en un món totalment imaginari i fantàstic i encaixava a la perfecció amb una pel·lícula d’animació. En canvi ara preferia tenir un París més aviat realista, amb gent de carn i ossos i que la part sobrenatural només vingués donada per la sirena. L’animació hagués estat molt divertida i el resultat molt bonic però em semblava que per mostrar el contrast entre els dos mons era millor fer-ho de l’altra manera. Com tots els personatges són de carn i ossos aconsegueixo que la sirena sembli una espècie d’ET però enamorada.
La podrem veure als nostres cinemes?
Espero de debò que sí. Em consta que al febrer durant el festival de cinema de Berlín es parlarà amb productors espanyols. Creuem els dits. A més el personatge de Rossy, la veïna que ajuda al Gaspard, està protagonitzada per una actriu espanyola que m’encanta, la Rossy de Palma. La segueixo des de fa molts anys i em vaig enamorar artísticament d’ella des de les primeres pel·lícules d’Almodóvar. Ja vaig escriure el nom del personatge pensant en ella directament. Es fantàstica.
Imagino que, com vostè, també és cantant s’encarregarà de fer la banda sonora de la pel·lícula amb el seu grup Dionysos.
I tant! He escrit el guió i la música alhora però en paral·lel. Ha suposat molta feina però m’ha encantat fer-ho. He tingut una immersió total i això, al final, m’ha costat la meva història d’amor amb la meva sirena. No comptava amb això, però estava atrapat en aquesta aventura com un explorador i sovint aquest ha de passar moltes hores sol. He hagut de pagar un preu molt alt. Encara continuo aprenent…
