Manel Haro. Barcelona / @manelhc
En el discurs d’acceptació del Premi Nobel de Literatura de l’escriptor austríac Peter Handke, hi va haver mencions a la seva mare, Maria Handke, qui -segons deia- va estimular la seva carrera literària gràcies en bona part a les petites històries que ella li explicava quan era nen sobre la gent del poble on vivien. De la seva mare no sabem gaire cosa, però podem apropar-nos a la seva figura a través del llibre Infelicitat perfecta, que acaba de publicar en català l’editorial L’Avenç amb traducció de Marta Pera, i que es pot trobar en castellà a Alianza, amb traducció d’Eustaqui Barjau). Aquest és un dels títols més coneguts del seu autor perquè explora un episodi personal de la seva vida, com és el suïcidi de la seva mare. Però no només això, aquest títol és un clar exemple dels trets identificatius de la literatura de Handke: això és el seu interès a explorar la plasticitat i les fronteres del llenguatge i com llenguatge i narració poden engrandir-se mútuament o bé corrompre’s.
Ho explicarem. Peter Handke confessa que ell no acostuma a sentir-se seduït per fer una literatura que expliqui el passat, per això -i pel motiu inqüestionable que el tema central és el suïcidi de la seva mare- escriure aquest llibre va ser una tasca feixuga per a ell. El que ens ofereix en aquesta obra, doncs, no és una explicació detallada de les angoixes que van portar la seva mare a buscar la mort, sinó reflexionar com el procés d’escriptura pot encabir-les. Llegim el següent fragment: «Per això al principi encara partia dels fets i buscava les formulacions adequades per a aquests fets. Després em vaig adonar que amb la recerca de formulacions m’allunyava dels fets. Ara, en comptes de partir dels fets, parteixo de les formulacions ja disponibles del cabal lingüístic de tota la societat, i dels esdeveniments de la vida de la meva mare en destrio els que ja estaven previstos en aquestes fórmules: perquè només en una llengua pública, no buscada, es podien trobar, entre totes les dades biogràfiques trivials, les que demanaven a crists que les publiquessin.»
Què vol dir això? Que el punt de partida de Handke és la llengua, l’espai públic que tots compartim. Els fets són aleatoris, atzarosos, i només allò que existeix i que és compartit ho pot apressar i explicar. Poc abans d’aquell fragment, Handke diu: «amb cada frase tinc por de perdre l’equilibri.» Això és, ni més ni menys, que l’elaboració estètica i literària pot corrompre els fets, pot allunyar-nos de la imatge referencial, i fer-nos desviar del nostre objectiu d’explicar la realitat tal com és. La literatura té moltes formes d’explotació i una d’elles, segurament la més habitual, és la construcció d’un discurs que estigui per sobre dels fets. És a dir, dimensionar-los, fer-los grans, deformar-los, crear construccions gramaticals que li escaiguin i després sintetitzar-ho tot en un text. Ho explica en l’epíleg de l’edició de L’Avenç Simona Škrabec: «El propòsit de la literatura és finalment provocar aquesta mena d’esvoranc entre la realitat i la representació on comencem a qüestionar la representació mateixa, el seu poder de persuasió, la seva capacitat de fer real i veritable allò que només està dit.» Per tant, en aquest cas la literatura de Handke no pretén dimensionar, sinó concretar, mantenir al màxim la puresa de la realitat: si la llengua el tempta amb eines que l’allunyen de la referència, ell defuig d’aquestes eines.
Més que una obra biogràfica, doncs, Infelicitat perfecta és un exercici filosòfic, una reflexió metaliterària i metalingüística. Dic això perquè si el lector espera trobar en aquestes pàgines el dramatisme que pot portar a una persona a suïcidar-se, probablement quedarà decebut. Handke no es posa en la pell de la seva mare, no s’endinsa en la seva tragèdia, perquè fer això seria allunyar-se de la realitat, seria imaginar i sobredimensionar. Ell és aquí un observador extern. El Handke escriptor marcant el camí al Handke fill. Ara bé, fins i tot sabent tot això, i fins i tot gaudint de l’experiència filosòfica que ens proposa l’autor, és possible que el resultat literari que ens queda sigui massa fred. A vegades necessitem una mica més d’artificis, perquè molt sovint el més plaent de la lectura no està en els fets, sinó en la manera com ens els expliquen i no passa res si el procés d’escriptura desequilibra la realitat, perquè el lector a vegades vol viure en la representació i no pas en la referència. Vivim en una societat construïda sobre representacions, idees i somnis. Handke ens ofereix una altra experiència, segurament més genuïna i pura, però un servidor segueix preferint enlairar-se en la vastitud de la llengua i de la literatura, amb les seves virtuts i també amb les seves corrupcions.
