Manel Haro. Barcelona / @manelhc
L’actual pandèmia de coronavirus m’ha fet descobrir algunes pel·lícules que desconeixia. Fa uns dies un amic meu em preguntava si ja havia vist la pel·lícula coreana Virus (o Flu), dirigida el 2013 per Kim Sung-su, que es troba a Netflix. Curiós com soc, em vaig donar d’alta en la plataforma i vaig veure-la immediatament. El que ens explica aquesta història és més o menys igual que la d’altres produccions cinematogràfiques: apareix un virus, comença a matar gent de manera tímida, les organitzacions de poder no hi volen donar gaire importància, es produeix una discussió entre metges i polítics (uns partidaris de l’acció contundent i els altres de la prudència i l’escepticisme) fins que, finalment, l’evidència obliga a anar a correcuita, però, és clar, és massa tard, i el virus ja circula molt ràpidament pels carrers, el nombre de morts puja dràsticament i arriba el caos, sabent -això sempre- que la vacuna arribarà.
Intuir quina és la història que ens explicaran no li resta un potencial interès a la pel·lícula, perquè suposo que, en essència, el que busca el públic d’aquest tipus de cinema catastrofista és justament això, alimentar una mica el que ja sap, el que ja s’espera. La diferència bàsica entre Virus i Contagio (la cinta nord-americana del 2011) diria que és que en la coreana el patogen actua més de pressa i mata més gent, cosa que permet al director crear algunes imatges d’impacte, com el moment en què un dels protagonistes descobreix que un estadi de futbol s’ha convertit en un enorme crematori amb grues que recullen els cadàvers com si fossin les runes d’un enderroc. O també que aquí no es dona temps als malalts a morir: si s’infecten, ja es poden donar per morts. Això és, entenc, perquè la mortalitat és del 100%, tret que hi hagi alguna persona a qui el virus no l’afecta. I ja sabem que si hi ha una pel·lícula sobre pandèmies, ha d’aparèixer algun personatge que sigui immune.
A banda d’això, a Virus tenim una història d’amor, la que protagonitzen un bomber i una metgessa. Ell s’enamora ràpidament d’ella quan la rescata en un accident de cotxe, però ella no sembla estar gaire interessada, així i tot el bomber no perd l’esperança i, quan apareix el virus, formaran un tàndem que lluitarà per aconseguir que la filla d’ella sobrevisqui a la pandèmia. El problema de la pel·lícula és que aquesta relació és menys versemblant que la història del virus. M’explico: donades les circumstàncies que estem vivint, crec que estem en disposició de creure que en el futur podrà aparèixer un altre patogen molt més letal que el coronavirus, però això no fa que ens ho haguem d’empassar tot. No és creïble la constància del bomber, ni el nexe que s’estableix entre ell i la filla de la metgessa, tampoc ho és la manera com es troben els dos protagonistes ni que ell s’enamori tan sobtadament. Menys encara alguna escena ridícula en què el bomber colpeja amb un extintor una pesada porta metàl·lica per tal d’alliberar persones que han quedat atrapades a un supermercat.
Ja posats, tampoc és versemblant la quarantena que decreta el govern coreà, que en lloc de fer que tothom es quedi a casa, prefereix apostar per posar tota la població en una mena de camp de refugiats, fent controls previs, però el resultat dels quals arriba una vegada tots ja estan a dintre. O sigui, en lloc d’aïllar, unir, com voler salvar un xai posant-lo en la mateixa gàbia del lleó. Bé, diguem que aquesta és una pel·lícula per no donar gaires voltes a la seva consistència argumental, perquè no s’aguanta, només per veure en imatge que les coses poden anar molt pitjor de les circumstàncies que fins ara hem viscut. Una pel·lícula entretinguda, en qualsevol cas, que ha reaparegut oportunament i sense fer soroll desapareixerà quan desaparegui també el coronavirus.
