‘Una vez más’, intent de retrat generacional i sentimental

La pel·lícula de Guillermo Rojas, que es pot veure a Filmin, mostra el retrobament d'una parella que va trencar en plena crisi econòmica

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

En el marc del D’A Film Festival Barcelona, que enguany se celebra a través de Filmin, he pogut veure la pel·lícula Una vez más (2019), dirigida per Guillermo Rojas. Segons la informació de la plataforma de streaming, aquesta és una pel·lícula que té un estil molt semblant a la trilogia de Richard Linklater protagonitzada per Ethan Hawke‎ i ‎Julie Delpy: Antes del amanecer, Antes del atardecer i Antes del anochecer. Per explicar-ho d’una manera molt breu, cada pel·lícula d’aquesta sèrie respon a un moment concret del cicle de l’amor entre dues persones: l’enamorament de joventut, la consolidació de maduresa í la crisi del matrimoni. Una vez más, doncs, pretén ser una mena de retrat d’una parella jove que ha passat per diversos moments en la seva relació: van estar junts cinc anys, ho van deixar, i després es retroben quan sembla que encara hi ha sentiments entre ells. A banda d’això, també és –sobretot- el retrat d’una generació que va patir la crisi del 2008. Ella, Abril (Silvia Costa), és una arquitecta que va marxar a Londres, com tants espanyols, per buscar feina i, tot i que la va aconseguir al despatx de l’arquitecte Norman Foster, sembla que no acaba de ser feliç allà; ell, Daniel (Jacinto Bobo), periodista acomiadat del diari on treballava ara està en una llibreria fent de contacontes per a nens.

Abril torna a Sevilla uns dies perquè la seva àvia ha mort. En la capital andalusa es troba amb Daniel, amb qui recupera el contacte. Junts passegen, comparteixen inquietuds i es fan retrets. Ràpidament, el tema del funeral queda esborrat, perquè l’objectiu de la pel·lícula són aquests dos personatges. Aquí tenim el primer problema: el retrobament passa tan de pressa, i el drama de la mort de l’àvia queda tan apartat, que la història comença de manera molt forçada. Malauradament, tot el que veurem, ja des del principi, és un seguit de situacions forçades i inversemblants. I no és que passi gaire cosa, en realitat la pel·lícula és pur diàleg, però aquests diàlegs entre Abril i Daniel no hi ha qui se’ls cregui. Converses cursis, ridícules, que pretenen ser profundes però que són d’un nivell dramàtic molt baix. Al director se li veu el llautó en tot moment, perquè tot és massa explícit, massa evident, no hi ha cap mena de tensió entre els protagonistes, es nota en tot moment l’efecte que Rojas vol crear en l’espectador, però ho fa sense habilitat. Per exemple, l’ús de la música: de tant en tant sona una cançó, la lletra de la qual sembla estar definint a la perfecció el que sent Abril per Daniel. Però, per si l’espectador no ho pillava, a sobre tenim miradetes constants d’ella cap a ell –mentre sona la cançó, és clar- i somriures d’enamorada que fan que un, fins i tot, s’incomodi a la cadira. Aquella sensació de vergonya aliena portada a l’extrem.

No sóc persona de valoracions massa radicals, trobo que tot relat –literari o cinematogràfic- té els seus mèrits, per modestos que siguin, però de tant en tant –per sort, em passa poc- em topo amb un llibre o una pel·lícula que em fa posar les mans al cap. Sap greu dir-ho, però no sabria què salvar d’Una vez más. En un moment de la pel·lícula, seguint el fil de l’ús de la música com a evidència dramàtica, Daniel es posa a cantar una cançó, i el director, sense cap mena de pudor, ens fa estar quatre minuts –quatre minuts!- escoltant-lo a ell cantar amb una guitarra, amb la càmera alternant la cara d’ell i la d’ella. O, per exemple, hi ha una escena en què ells dos passegen de nit, quan apareixen quatre o cinc nois joves amb patins que porten llumetes, així que veiem a l’Abril i al Daniel mirant-se enamorats mentre els patinadors fan voltes al seu voltant i després marxen com si res. Vinga, va! Un altre tema serien les interpretacions, que en el cas d’Abril (Silvia Acosta), no hi ha qui se la cregui: ai, l’escena del cementiri quan ella fa veure que està commoguda. Ai! I, en fi, podria seguir i parlar del desenllaç que em va deixar a quadros, però crec que ja he dit prou.

Categories
AmorCINEDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES