Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Tots sabem que en ple segle XXI hi ha diverses formes d’esclavitud actives arreu del món, no només en països en vies de desenvolupament, sinó també a Occident, a la vella Europa, en els nostres carrers, encara que no en siguem conscients fins que alguna notícia en els mitjans de comunicació ens ho mostra. Podríem parlar de les xarxes de prostitució, de les màfies que trafiquen amb persones o de moltes altres formes d’esclavatge psicològic que ni entenen d’orígens ni de classes socials. Dintre del D’A Film Festival Barcelona, es pot veure a Filmin, una pel·lícula letona que retrata una d’aquestes suposades formes d’esclavitud modernes, i dic suposades perquè de moderna no en té res. El protagonista és Oleg –nom que dona títol a la pel·lícula-, un jove de Letònia que arriba a Bèlgica per començar a treballar de carnisser. Al seu país deixa alguns deutes i una àvia a la qual envia diners, s’entén que en part per amortitzar aquests deutes contrets amb organitzacions criminals.
Però per culpa d’un company de feina, Oleg (Valentin Novopolskij) és injustament acomiadat, la qual cosa posa en perill la seva permanència a Bèlgica, donat que el seu visat està lligat a aquell contracta de treball. Davant les poques opcions que té, el protagonista accepta la protecció d’un mafiós polonès que li garanteix una feina i un sostre. La feina arriba, tot sembla normal al principi, però amb el pas dels dies Oleg veu que no tot són flors i violes: el sou no arriba, decideix marxar a Brussel·les però tot sol no se’n surt i decideix tornar sota l’auspici del mafiós. I aquí és on comença el seu calvari: el mafiós no li perdona que hagi fugit, l’obliga a acceptar una feina en una empresa de taxis per preparar el terreny de cara a un futur atracament, en el qual Oleg està obligat a participar. Oleg sap que no té gaires opcions, així que entoma com pot totes les formes de maltractament a les quals el mafiós el sotmet: li retira el passaport, li roba el mòbil, el fa dormir en un soterrani, fingeix que vol matar-lo, amenaça amb represàlies contra la seva àvia…
Dirigida per Juris Kursietis, la pel·lícula mostra perfectament la tensió i el patiment del protagonista. En molts moments és inevitable plantejar-se què faríem nosaltres en la seva situació, especialment quan veiem les enormes dificultats que té un immigrant com ell a l’hora de buscar ajuda o suports per sortir de la seva situació. Aquest és un aspecte que m’ha interessat especialment: una part de la societat acostuma a posar la mateixa etiqueta als immigrants de l’est que venen a treballar, és fàcil associar-los amb màfies o amb problemes amb la llei i, com en qualsevol moviment migratori, les raons són diverses i moltes d’elles tan humanes com voler trobar un futur millor. Oleg senzillament vol fer la seva feina, és honest, no vol problemes amb ningú, però no li deixen tenir una vida tranquil·la. Fins i tot en un moment es veu com la policia no confia en ell quan, en el fons, els està demanant ajuda.
Oleg m’ha recordat, argumentalment, dues altres pel·lícules. Per una banda, la sueca Lilya forever (2002), dirigida per Lukas Moodysson i protagonitzada per una noia russa castigada per la seva família i la societat on viu i després sotmesa de forma desesperada a una altra forma d’esclavitud en la moderna Europa; per altra banda, la italiana Lazzaro feliz (2018), dirigida per Alice Rohrwacher i que mostra, no només una forma d’esclavatge, sinó que també està protagonitzada per un noi castigat per la seva extrema bondat. En línies generals, el retrat que Kursietis fa d’Oleg, com a paradigma del patiment que pateixen moltes persones que miren de tirar endavant en el continent de les oportunitats, funciona. El que no acabar d’encaixar i, de fet, grinyola bastant, és la metàfora religiosa que encapçala la pel·lícula i que va apareixent de tant en tant. La pel·lícula hagués funcionat molt millor sense aquesta metàfora que no s’acaba d’entendre i que ens fa desconnectar de la versemblança general del relat. En qualsevol cas, aquest Oleg ha estat una de les bones sorpreses d’aquest atípic D’A Film Festival.
