Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Aquests dies he vist la pel·lícula Maria, reina d’Escòcia amb la qual es va estrenar en el cinema la directora Josie Rourke. La pel·lícula, malgrat les bones interpretacions i ambientació no m’ha fet el pes, té un ritme irregular, es pren moltes llibertats històriques i, al capdavall, si no saps de què va el tema l’has de completar amb consultes diverses. Hi ha personatges històrics que han fet vessar molta tinta i han estat objecte de revisitacions diverses i d’altres que romanen encara molt poc coneguts, més enllà del món acadèmic. Un dels llibres més emblemàtics i influents sobre la reina d’Escòcia és la biografia de Zweig, molt interessant i ben escrita, per cert, i en la qual, malgrat incidir en el personatge també reivindica, d’alguna manera, Isabel, qui, en moltes recreacions de ficció ha esdevingut la dolenta de la pel·lícula. Zweig, que tenia, com Dumas, alguns negres al seu servei, pel que fa a la documentació dels seus llibres històrics, va assolir una gran popularitat i aconseguir molts beneficis amb aquesta biografia i amb la de Maria Antonieta. Les reines tràgiques, boniques i decapitades tenen el seu atractiu, vet-ho aquí. Aquesta pel·lícula, però, es basa en la biografia que va escriure John Guy.
La pel·lícula actual vol fer una mena de lectura feminista del tema i de la relació entre les dues reines, Maria d’Escòcia (Saoirse Ronan) i Isabel Tudor (Margot Robbie), cada època té les seves dèries i fa les seves interpretacions. Maria d’Escòcia ha inspirat òpera, teatre, cinema i de tot. Una pel·lícula emblemàtica, tot i que històricament molt tramposa, és la que va protagonitza Katherine Hepburn, dirigida per John Ford, el 1936. Si el present vol remarcar el tema feminista aquella més aviat incidia en el tòpic de les dones conspiradores, geloses i inestables. De fet, en algun moment, Zweig també cau en això, dient, per exemple, que entre homes tot allò s’hauria resolt amb violència directa i no amb tanta carteta i tafaneria. Ja se sap que la violència directa és viril i admirable, al menys, ho era.
Una de les fonts mitològiques més conegudes, sobre el tema, ha estat l’obra de Schiller, Maria Stuart, de la qual hem tingut, al llarg del temps, dues versions catalanes emblemàtiques, la primera, la meva preferida, la van protagonitzar Lizarán i Maife Gil, la va dirigir Montanyés, el 1990, i, la segona, Sílvia Bel i Miriam Alemany, el 2016, amb direcció de Belbel. Benet i Jornet en va fer una adaptació per a la televisió. En castellà se n’han fet moltes versions, l’Estudio 1 la va portar, així mateix, a la pantalla. Al cinema hi ha d’altres versions, com ara una amb Redgrave i Glenda Jackson, de 1971. També tenim òpera i de tot, vaja. I no tan sols d’aquesta reina sinó de molts dels seus parents, malgrat que la gent sigui poc monàrquica, avui, sembla que el tema encara fascina.
Una de les biografies més populars de la reina ha estat la d’Antonia Fraser, escriptora que s’ha dedicat més aviat, després, a la novel·la d’enjòlit. La seva antagonista, Isabel, ha estat objecte d’interpretacions de tota mena, com ara la que va protagonitzar al cinema Cate Blanchett el 1998, sobre els anys joves de la dama, o la inversemblant, però distreta, Reina virgen, amb Jean Simmons. Un altre personatge molt mitificat, reivindicat i també decapitat ha estat Anna Bolena, per cert. Menys realistes son les pelis de la Sissí, una altra reina, en aquest cas consort, molt mitificada.
Es fa difícil, des del present, situar-nos en una època altament conflictiva a tots nivells, amb enfrontaments religiosos, problemes dinàstics i assassinats i execucions a dojo. Mentre hi ha una tendència a reivindicar reis i reines anglesos o francesos, els espanyols, com Isabel de Castella o Felip II encara resten aclaparats sota tones d’incomprensió presentista, què hi farem. A l’estat espanyol, Catalunya inclosa, es passa de l’autoodi a la mitificació desfermada i patriòtica. Gran Bretanya, i també França, han potenciat molt el turisme històric, fins i tot sense amagar del tot draps bruts ni masmorres inquietants, però, això sí, reconvertint en grandesa moltes misèries, i, com es diu vulgarment, han venut molt millor la moto. Un element mitificador és la mort juvenil i prematura, si és violenta millor. Segurament si a Eugenia de Montijo se l’haguessin carregat de mala manera en lloc de poder accedir a un exili força convencional avui en tindríem una visió molt diferent. Vaja, que tenim Isabels i Maries per a moltes dècades i moltes interpretacions.
