Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Julian Barnes és un autor que aplega molts seguidors incondicionals. Tot i que no li nego grapa, ofici i qualitat literària, no acabo de connectar amb els seus arguments i m’acaba interessant més el com ho explica que el canemàs argumental de les seves novel·les. L’única història (Angle en català amb traducció d’Alexandre Gombau i Anagrama en castellà amb traducció de Jaime Zulaika), el seu darrer llibre publicat, incideix en la societat dels nostres temps i en les seves dèries, té fragments amarats d’aquesta ironia anglesa tan brillant, i també en té d’altres farcits de l’amargor que el pas de la vida ens amolla, de forma gairebé inevitable.
La història, hores d’ara prou comentada en moltes ressenyes literàries, ja que darrerament sembla difícil parlar d’un llibre o d’una pel·lícula sense descobrir-ne una bona part del contingut, ens situa en una ciutat provinciana i convencional, en el club de tenis de la qual s’inicia l’asimètrica relació entre una dona de prop de cinquanta anys i un noi de dinou. La relació, contra qualsevol pronòstic, sembla prosperar de forma més o menys positiva. L’originalitat del plantejament es que ens trobem amb dues persones sense experiència amorosa, la dona està casada i té dues filles però la relació amb el marit s’ha refredat, a banda de què l’home beu i és violent, de forma intermitent.
Ha estat habitual, en comentar la novel·la, recórrer a tòpics sobre les relacions de dones grans amb nois joves, siguin reals o literàries, però aquí ens trobem amb una certa originalitat, car cap dels dos amants respon a models coneguts, i la diferència d’edat és més alta del que, fins i tot avui, sembla acceptable als suposats tolerants del nostre temps, fins i tot quan l’home és el més gran. La novel·la fa servir amb encert la primera, la segona o la tercera persona, segons el moment. Està dividida en tres parts que ens van situant en la penombra progressiva d’una relació que si bé, contra qualsevol pronòstic, s’allarga en el temps, es deteriora de forma progressiva, malgrat que els elements satírics en facin minvar, de manera una mica enganyosa, el dramatisme.
Potser no té sentit invocar la inversemblança d’una relació d’aquest tipus, mantinguda de forma forçada, però no s’acaba d’entendre que una dona que sembla prou espavilada i, en cert sentit, alliberada, tot i que el llast familiar sigui un pes, no faci res de profit ni intenti aturar la seva autodestrucció. El noi madura, igualment, de forma maldestra i erràtica, es fa reflexions i s’autoenganya, però, així mateix, compta amb una singular lucidesa en les seves reflexions sobre les dèries i misèries de la seva generació.
El món exterior, la societat, conforma un embolcall aparentment poc significatiu, en la vida dels protagonistes. Però així com la dona és una víctima, com el seu marit, en certa manera, de la guerra, l’home jove és també un producte de les creences i suposats sentiments de les generacions posteriors. A mi, personalment, aquests dos personatges, turmentats cadascun a la seva manera, supervivents amb poca iniciativa, no m’han acabat de fer el pes però, per altra banda, el llibre, com passa amb tots els de l’autor, és ple de frases brillants, d’evocacions impagables, de reflexions sobre la vida, la moral, la culpa i el destí, que donen un gran gruix literari al conjunt.
I és en aquests fragments, més enllà de l’asimètrica i complicada relació de la parella protagonista, on sura el millor Barnes, i on aconsegueix que reflexionem sobre nosaltres mateixos i sobre la relativitat de tot plegat. Les històries poden ser úniques i, de fet, ho són. Cadascú té tan sols la seva. Però es poden explicar de moltes maneres i al seu volt se n’articulen moltes altres, les dels secundaris més o menys rellevants que, en aquest llibre, tenen també el seu moment, malgrat que, de forma intencionada, hi trobem en tots ells un pòsit d’ambigüitat vital molt ben travada i molt ben explicada.
