Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Una de les moltes coses bones que tenen plataformes com Netflix, HBO o Filmin és que fan que les sèries i pel·lícules de fa uns anys segueixin d’actualitat. En qualsevol moment pots descobrir algun títol que, tot i fer anys que està en circulació, el pots gaudir com si s’acabés d’estrenar fa quatre dies. Millor encara, amb les sèries ja acabades passa que no has d’esperar les noves temporades, així que es poden fer llargues sessions de visionat fins arribar al darrer capítol. Això és el que m’ha passat amb Looking, una sèrie del 2014 que retrata la vida d’un grup d’amics gais de San Francisco. En total sçon divuit capítols d’una mitja hora cadascun, dividits en dues temporades, i una pel·lícula final que va dirigir Andrew Haigh el 2016. Les dues coses es poden trobar a la plataforma HBO.
El protagonista és Patrick (Jonathan Groff), un noi d’uns trenta anys dedicat al món dels videojocs que, després de saber que la seva exparella ha refet la seva vida amb un altre noi, decideix que també vol conèixer gent. El que veiem al llarg de la sèrie és aquesta recerca de l’amor: coneixerà diversos nois, per aplicacions i en el dia a dia, al carrer, amb alguns tindrà sexe, amb altres semblarà que hi pot haver alguna relació, però, en essència, el que moltes vegades queda és la frustració, la sensació de buidor, la decepció. Fa anys era habitual escoltar i acceptar que en el món gai trobar parella era més difícil, que hi havia molta fredor, superficialitat i promiscuïtat. Ara, quan surt aquesta conversa, sempre hi ha algú que diu que en el món heterosexual passa exactament el mateix, que no hi ha tanta diferència. No sóc sociòleg i no sabria dir què ha motivat aquest canvi, si és que realment hi ha hagut algun canvi. Potser sempre ha estat igual, però el món gai tenia uns estigmes o etiquetes que ara ja sembla que abracen a tota la societat independentment de l’orientació sexual.
Sigui com sigui, Looking no pretén fer reflexionar sobre cap excepcionalitat del món gai, sinó retratar-lo des de la naturalitat. San Francisco és considerada una de les capitals gais del món, i segurament sigui el lloc adient per mostrar aquesta normalitat. Els personatges que veiem -el protagonista i els seus amics i companys- tenen els mateixos maldecaps que tothom: volen enamorar-se, divertir-se, muntar un negoci, s’equivoquen, encerten, s’ajuden… Perfectament podríem dir que no hi ha tanta diferència argumental entre Looking i Sex and the city, tot i que a Looking sí que hi trobem més èmfasi en algunes particularitats del món gai: els seus col·lectius o grups socials amb identitat pròpia, els rols sexuals, la por a la sida que entre els homosexuals crea més paranoies, la viabilitat de tenir una relació oberta (un debat que tot i existir també entre els heterosexuals, està molt més estès entre els gais) i l’ús d’aplicacions de sexe ràpid com Grindr. Personalment, però, amb el que em quedo de Looking és aquesta història d’uns personatges que -independentment de la seva orientació sexual- volen trobar el seu lloc en el món, i en el cas del protagonista, el que més desitja és l’amor i, al llarg de la sèrie, segurament molts espectadors sentiran que ells ja han viscut un estira-i-arronsa semblant al que viu Patrick amb Richie.
Trobo que val la pena recuperar aquesta sèrie perquè, tot i que hi ha moments en els quals sentirem que ens toca la fibra i això ens deixarà amb l’estat d’ànim una mica afectat, en general és una bonica història d’amor i amistat que demostra que amb perseverança i paciència les coses acaben posant-se a lloc. També crec que és una bona manera de recordar que el temps passa i que és millor no malbaratar-lo, que val la pena valorar allò que ens uneix amb els nostres amics, que estimar pot fer mal però arriscar-se és necessari, que tots som humans i que tots ens equivoquem, que alguns errors poden corregir-se i que podem canviar de vida quan vulguem, entre altres moltes coses. Looking és una sèrie i una pel·lícula curtes, senzilles, però crec que és d’aquelles que es recorden.
