‘Regreso a Hope Gap’, poètica de la ruptura i del comiat

La pel·lícula escrita i dirigida per William Nicholson està protagonitzada per una parella que se separa després de 29 anys junts
regreso a hope gap

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Mai no és tard per tornar a començar de zero, per enamorar-se, per trencar una relació que fa mal. La relació entre la parella protagonista, interpretada per Annette Bening i Bill Nighy, és llarga, vint-i-nou anys junts, però les coses no van bé entre ells des de fa molt de temps. Ella, Grace, és una dona extravertida, susceptible, irritable, apassionada de la poesia, mentre que ell, Edward, sembla tot el contrari, és calmat i més aviat introvertit, encara que també un home de cultura. A ell se li nota el desgast d’anys de convivència conflictiva, i ella aprofita qualsevol excusa per atacar-lo. Però Edward ha conegut una altra dona, la seva senzillesa l’ha captivat, i l’enèsima discusió amb Grace ha estat la gota que ha fet vessar el vas. Pocs dies abans del seu aniversari de nosses, ell li comunica que marxa a viure amb l’altra dona, la qual cosa suposa un cataclisme emocional en Grace, acostumada a portar la paella pel mànec i segura que això mai no arribaria a passar encara que moltes vegades havia sortit el tema entre retrets. Grace començarà una desesperada lluita per salvar el seu matrimoni, però Edward ja ha pres la seva decisió i no té cap intenció de tornar enrere.

La pel·lícula, escrita i dirigida per William Nicholson, ens fa pensar sobre diversos temes. Un és que l’amor no és per a sempre -no en tots els casos, almenys- i que mentre hi hagi vida hi ha d’haver il·lusió, sigui per mantenir una relació o per encetar una de nova. També hi trobem la cosa clàssica de no saber el que tens fins que ho perds, allò d’acostumar-se a la rutina i no valorar el dia a dia. Una altra pota argumental de la pel·lícula: quant de temps cal aguantar per inèrcia una relació que ja no funciona? Molt més estimulant encara és una reflexió que fa Edward: sovint, no ens enamorem de persones sinó d’ideals, i això fa que pressionem les nostres parelles perquè siguin allò que no són. Les persones som imperfectes, cometem errors, però el balanç per continuar sempre ha de ser positiu. Per a Edward, ja no ho és. Grace segurament s’adona tard que realment estava enamorada del seu marit o potser senzillament no accepta sentir-se abandonada.

 


Un dels temes de la pel·lícula és la incomprensió que produeix que la persona amb qui has compartit tota una vida decideixi marxar de casa.


 

Hi ha un tercer personatge entre la parella protagonista, que és el fill dels dos, un noi jove (Josh O’Connor) que viu a la ciutat, mirant de guanyar-se la vida, i preguntant-se per què les seves relacions no li acaben de funcionar. La mare li diu de tant en tant que s’assembla molt a l’Edward. La història que ha escrit Nicholson és senzilla, retrata prou bé el dolor de la ruptura, de l’absència, el sentiment d’estar a casa desitjant que l’altre hi torni, que s’ho hagi repensat, mirant la cadira buida, enterrant-se en els records. També la incomprensió que produeix que aquell a qui has estimat durant tant de temps hagi decidit que ja no formaràs part de la seva vida i, més dolorós encara, que hagi decidit seguir amb una altra persona. Però la vida continua, després de tot. Regreso a Hope Gap té moments emotius, però no és un drama d’aquells de posar-se a plorar. Crec que la intenció del seu director era, en essència, fer un retrat humà d’una situació per la qual moltes persones han passat.

Annette Bening i Bill Nighy fan un paper fantàstic, molt especialment ella, que està realment brillant. Sens dubte, és un dels encerts de la pel·lícula. Ara bé, trobo que hi ha un problema de versemblançaNighy ja té setanta anys, aquí fa de professor en un institut, i s’enamora de la mare d’un alumne. Els alumnes són adolescents i la mare, se suposa, no és gaire més jove que el docent. Trobo que aquest reconegut actor ja té una edat molt avançada per fer aquest paper. O bé té l’edad adequada per fer-nos reflexionar sobre les ruptures a certa alçada de la vida, però llavors el director -i guionista- podria haver apostat perquè la parella protagonista fos ja jubilada o tingués algun petit negoci i que ell s’enamorés d’una altra dona igualment. Vaja, per proposar alternatives més versemblants. Així i tot, l’engranatge argumental funciona raonablement bé i queda una pel·lícula agradable de veure.

Categories
CINEDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Olyan mint otthon Como en casa Marta Meszaros

    Retrat del desarrelament

    A la pel·lícula 'Olyan mint otthon (Com a casa)', de Márta Mészáros, un home torna a la seva Hongria natal després d'haver viscut a Nova York.
  • Terry George la promesa

    ‘La promesa’, retrat d’un genocidi sovint oblidat

    La pel·lícula de Terry George planteja un triangle amorós que ens porta al 1915, a les acaballes de l’Imperi Otomà.
  • Szép lányok, ne sírjatok

    Música i rebel·lia

    A ‘No ploreu, precioses!’ la directora hongaresa Márta Mészáros retrata una generació de joves inconformistes seduïts per l’escena musical de la seva època.
  • Holdudvar Márta Mészáros

    Trencar cadenes

    A ‘Holdudvar (Vincles)’, la directora hongaresa Márta Mészáros retrata una dona que després de quedar vídua en una època grisa vol recuperar la llibertat perduda.