Júlia Costa: «La vida de barri està molt mitificada»

L'autora publica 'El parc i les ombres', una novel·la amb aires de gènere negre que ens condueix per la cara fosca de Barcelona
Júlia Costa Foto de Manel Haro
Fotografia de Manel Haro.

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Júlia Costa (Barcelona, 1948) és una creadora tot terreny. Llicenciada en Humanitats i mestra jubilada, en l’actualitat escriu novel·les, poemaris, pinta quadres, imparteix xerrades sobre història i fa barri. De fet, aquesta darrera faceta li ha valgut la Medalla d’Honor de Barcelona 2020 amb la qual l’ajuntament de la capital catalana ha reconegut la seva implicació en el Poble-sec. A més, Costa manté actius diversos blogs i és col·laboradora habitual de Llegir.cat. La seva darrera novel·la és El parc i les ombres (Stonberg Editorial), una història amb aires de gènere negre que ens condueix per la cara més fosca de Barcelona a través d’una trama que arrenca quan dos joves immigrants troben el cos d’un periodista a Montjuïc. A partir d’aquí, el lector anirà estirant del fil i descobrirà que aquest personatge investigava una sèrie de crims del passat amb l’objectiu de fer una sèrie de llibres i una posterior adaptació a la televisió. La novel·la ens fa reflexionar sobre el caràcter aparentment obert, acollidor i igualitari de Barcelona, una ciutat que, com explica la mateixa autora, té les seves virtuts, els seus defectes, les seves mancances i les seves misèries. Com les persones.

 

La novel·la arrenca amb una mort: un periodista ha estat assassinat a Montjuic. Ell investigava altres crims del passat. Així i tot, diries que El parc i les ombres és una novel·la negra?

No crec gaire en la divisió excessiva en gèneres, de tota manera potser no sigui una novel·la negra convencional, hi ha molts més aspectes, a banda del crim que estructura la història. Tot i que té elements evidents lligats al misteri, un crim, sospitosos, gent que investiga. Crec que el context dilueix el misteri, d’alguna manera.

Sembla innegable que la novel·la és una mirada a Barcelona, una ciutat aparentment oberta, acollidora i igualitària. Però en la novel·la veiem que no és ben bé així…

Hi ha moltes Barcelones, barris diferents, gent diferent, èpoques diverses. Barcelona és una ciutat gran i té les seves virtuts, els seus defectes, les seves mancances i les seves misèries. Al capdavall les persones també som així.  Tenim molts aspectes i no som i actuem sempre de la mateixa manera.

En la novel·la sembla especialment rellevant la diferència de posició social dels personatges. Els que tenen una millor posició semblen poder decidir sobre els altres. En una ciutat com Barcelona, quin paper creus que hi juga tot això?

La posició social, les coneixences, la família de procedència, tot té un gran pes, com també el tenen la sort o l’atzar. Sempre m’ha semblat que la posició social s’estructura de baix a dalt, a Barcelona. Quan més t’acostes a la part alta més habitual serà que pertanyis  a un sector més privilegiat. Avui hi ha més transversalitat però això encara funciona, hi ha una mena de fronteres socials: el Paral·lel, la Gran Via, el carrer Aragó, la Diagonal… I després hi ha els nous barris perifèrics i l’àrea metropolitana, que també forma part del conjunt barceloní encara que tingui la seva personalitat, i que, en algun moment, també surt al llibre. La gent amb més possibilitats és fàcil que tingui més poder, tot i que això és un fet universal. El que m’empipa és el menyspreu de determinades classes benestants vers sectors socials humils que no coneixen i pels quals no s’interessen gens si no és que en treuen algun benefici. La fatxenderia, la vanitat, tot això va lligat a una mena d’ignorància elitista. Crec que alguna cosa d’aquest tipus es reflecteix al llibre.

El periodista assassinat volia començar una sèrie de llibres amb una futura adaptació a televisió sobre coneguts crims del passat a Catalunya. Una mica com podria ser Crims de Carles Porta. Per què creus que ens engresca tant la crònica negra?

No ho sé, però em preocupa l’afició del públic als crims, la violència i el morbo. L’auge actual de la novel·la i el cinema negre o el fet de voler etiquetar qualsevol llibre com a novel·la negra, per vendre-la millor, resulta una mica inquietant. Tot i que això ve de lluny, els romanços de cec ja explicaven molts fets criminals, quan jo era petita es venia molt El Caso i fins i tot les revistetes tipus magazine incloïen històries veritables o de ficció sobre crims. Fa anys es va fer la sèrie La huella del crimen, per televisió. I, ara, Crims. La foscor de l’ànima humana ens angunieja i ens atrau, potser aquestes aficions siguin una mica catàrtiques, no sóc psicòloga, de tota manera. Avui moltes llibreries i biblioteques tenen més prestatgeries amb novel·la negra que no pas amb narrativa convencional, poesia o assaig.

Creus que es podria explicar la història de Barcelona del darrer segle a través de la crònica negra, si incloem corrupteles, tràfic d’influències, xantatges, crims…

No tan sols amb la crònica negra, però hi té un gran pes. La guerra i la postguerra van possibilitar més foscor, malauradament ens criden més l’atenció els fets d’aquest tipus que no pas la pau i la tranquil·litat de molta gent senzilla i normal, que sembla no tenir ni tan sols història. Això no és pas cosa de Barcelona, els crims rurals han tingut un gran pes literari, per exemple, i una part de la novel·la negra ha trobat la inspiració en petites comunitats. Em tot cas els diners, el poder i el sexe poden generar conductes perilloses a tot arreu.

Un dels personatges, Berto Mitjavila, és un empresari net d’una dona que va ser assassinada molts anys enrere. El periodista vol investigar aquest crim però l’empresari vol que ho deixi estar. Així i tot, el periodista insisteix. Ho fa perquè vol que se sàpiga la veritat o per notorietat personal, pensant en l’èxit que pot tenir amb aquest cas?

Crec que, en el cas d’aquest personatge, el periodista jove que esdevé una víctima, pesa més el possible èxit de la seva investigació i les ganes de promocionar-se, que no pas la recerca de la veritat. És tracta d’un noi de casa bona una mica desorientat i amb ganes de fer coses que li procurin el respecte de la gent i, també, guanys. No va més enllà ni li preocupen els sentiments de les persones implicades en els fets que investiga.

Com veus aquest tipus de periodisme d’investigació al voltant de la crònica negra?

És un periodisme que pot tenir el seu sentit, si és honest. El que passa és que de vegades no ho és i el que es busca és  públic i audiència.  Tampoc no és massa freqüent que vagi molt més enllà dels fets i de la investigació, esbrinant les causes, l’ambient, les circumstàncies, la psicologia dels protagonistes, coses així. És veritat que la ment humana és un misteri i en moltes ocasions les motivacions de personatges psicòpates, per exemple,  encara no es coneixen gaire. En d’altres ocasions els delictes obeeixen a fets puntuals, a rampells imprevistos i els podria perpetrar o patir qualsevol, en algun moment de la seva vida.

Un altre personatge és el Lluís Fuster, un d’aquells homes contractat per les elits per liquidar els assumptes tèrbols, els draps bruts de qui pagui. Aquesta mena de figures són més freqüents en la vida política i social del que ens pensem?

Sí, son personatges habituals, manipuladors i oportunistes, ressentits, en moltes ocasions. De tota manera a aquest Lluís Fuster l’he volgut redimir una mica, malgrat les seves moltes ombres conserva algunes virtuts i quan les coses li són favorables i se sent estimat es capaç d’evolucionar. No sempre es així. Els qui tenen poder els utilitzen i, moltes vegades, acaben per ser utilitzats per ells, en molts casos són persones sense empatia ni afectes sòlids.

No em puc estar de destacar que en la novel·la ens trobem amb unes quantes mestres i professores, dones que, com la Mila, estan a punt de jubilar-se, però que encara tenen energia i ganes de fer coses. Aquí hi ha una mica de Júlia Costa, segur…

Sempre hi ha coses meves als llibres que he escrit però aquí és molt evident. Això ho vaig decidir una mica en broma, endegar un personatge tipus Marple, Fletcher, però de casa i, a més a més, mestra jubilada i amiga d’un exalumne que ha acabat per fer d’investigador privat, després de les seves decepcions en els cossos policials convencionals. El nom de Mila és també un homenatge a la protagonista de Solitud i a la Víctor Català, autora que ens mostra moltes foscors humanes de forma magistral.

De fet, veig en la novel·la una reivindicació del paper dels avis com a membres actius de la societat i que encara tenen molt a oferir. Arribarem a canviar la percepció que la societat té de la gent gran?

No ho sé, tot canvia i no sé com serà el futur. Hi ha moltes variables sobre la percepció actual de la gent gran. Tampoc no és cert que abans als vells, paraula que reivindico sense eufemismes, se’ls respectés i valorés. La literatura ens aporta molts exemples de com han anat les coses al llarg del temps. L’experiència no es valora com abans perquè tot canvia molt de pressa i de jove et penses que ho saps tot i que a la gent gran ja li ha passat l’època. Però també la gent gran desconfia en ocasions, de forma injusta, dels més joves, i creu que s’equivoquen en moltes coses, que no tenen valors i coses així. Malauradament les generacions marquen molt i de vegades sembla, fins i tot, que parlem dialectes diferents. La vida s’ha allargat força però quan més gran ets, més a prop estàs de la mort, t’agradi o no. La percepció no pot ser la mateixa, crec que quan més relació hi hagi entre gent diferent, també diferent cronològicament parlant, millor per a tothom, però avui això és difícil, estem molt situats en els nostres prestatgets vitals.

Recentment has estat guardonada amb la Medalla d’Honor de Barcelona, per la teva tasca i implicació amb el teu barri, el Poble-sec. Estem perdent a la ciutat la vida de barri?

La vida de  barri està molt mitificada, tot canvia perquè nosaltres també canviem, com les ciutats, els pobles, els costums i les formes de relacionar-se. Hi ha gent que, amb bona intenció, em diu que el Poble-sec és encara com un poble, però no és ben bé així i, per altra banda, de pobles, com de barris, n’hi ha de moltes menes i no són cap paradís. Jo crec que la gent, visqui on visqui, ha d’intentar millorar la vida social, si li és possible. Avui la gent dels pobles ve al metge o a comprar o a estudiar a Barcelona i els qui vivim a les ciutats anem a passar els caps de setmana i les vacances a llocs diferents. Tot es retroalimenta, vaja. Per altra banda, el meu barri, que tot just té cent cinquanta anys, sempre ha rebut onades migratòries diverses i la població ha canviat força. Com s’adaptaran i faran vida social les criatures d’avui, que en el cas de llocs com el Poble-sec provenen de tot el mon, es un misteri.

Bones reflexions!

L’escritor Paco González Ledesma, que havia nascut i crescut al Poble-sec, i sempre hi col·laborava, deia que Barcelona era com la seva mare, ja que l’havia vist néixer, i com la seva filla, ja que l’havia vist canviar al llarg dels anys. Crec que és una bona definició de la percepció que tenim de l’entorn. Hi ha unes arrels que voldríem mantenir, sense èxit, i uns canvis que ens sorprenen i destaroten.

En els teus articles sovint poses en dubte el lament nostàlgic de la pèrdua d’una suposada Barcelona. 

És una mica el que he comentat abans, se sol mitificar massa el passat i s’escolten coses com ara que abans els infants eren respectuosos, els joves tenien feina, la gent s’ajudava, coses així. Conèixer una mica a fons la història real demostra que res d’això és cert, els romans ja amollaven tòpics d’aquesta mena. I per altra banda, aquest abans és un temps imprecís, lligat a la vida de cadascú. Barcelona no s’està perdent, creix, canvia. Ara bé, no hi ha res etern, tot neix, creix i mor. L’única cosa real i certa es el present, el futur és imprevisible i el passat, irrecuperable i molt més galdós del que recordem. Fixar-te massa en el passat o en el que serà el futur fa que no apreciïs prou el present. La vida és breu i ens agrada, en ocasions, de grans, pensar que vam viure coses boniques que els joves i els infants d’ara no viuran, és un mal consol però, de vegades, funciona.

Trobes a faltar alguna cosa en la Barcelona actual?

Podria fer una llarga llista, però no en trauria res, la ciutat ha tingut alts i baixos, potser demanaria governs municipals responsables i coratjosos, que es passegessin pels barris i coneguessin  a fons la gent i les seves necessitats. Tot i que de vegades també els ciutadans demanem impossibles i costa posar-se d’acord. Maragall, quan era alcalde, es passejava força i passava caps de setmana als diferents barris, una cosa que hauria de ser gairebé preceptiva per als polítics de l’àmbit municipal. La percepció de la ciutat va molt lligada a les teves pròpies vivències, de jove, en general, tot és lluminós i esperançador, afortunadament, i està molt bé que sigui així. Tot és nou per a cadascú de nosaltres. Un problema que m’angunieja, a la ciutat, i que ja ve de temps, és la molta gent sense sostre que veig quan camino per Barcelona, cosa que faig sovint. Trobo a faltar que s’articulin mitjans seriosos de protecció social per als més desafavorits.

Has escrit diversos llibres, alguns de premiats. Fins i tot vas ser finalista del Premi Sant Jordi. Que se’n va fer d’aquella novel·la finalista del Sant Jordi?

Malauradament, després d’haver-me dit que es publicaria i haver-me fet escurçar el llibre, no es va publicar, les bases d’aquella època no contemplaven la publicació de la novel·la finalista. Més endavant la vaig presentar a un premi que tan sols t’assegurava la publicació, el vaig guanyar i es va publicar però va tenir molt poca difusió i aquella convocatòria tampoc no va durar gaire. El que em va fer més il·lusió és que el premi duia el nom d’Olga Xirinacs, gran poeta i narradora que crec que en aquests darrers anys no ha tingut el reconeixement merescut, malgrat la seva sòlida trajectòria i els molts guardons i reconeixements  que durant uns anys va aplegar. Fa anys, en uns cursos sobre literatura, un professor deia que el tema de la literatura i el reconeixement dels autors és una mica com la borsa, puja, baixa, hi ha modes, tendències, oportunismes… No crec que passi tan sols en el món literari, de tota manera. El llibre es titula La descomposició de la llum, una gran part se situa en els meus escenaris preferits: el barri, Montjuïc, el Paral·lel… I, per sort  es pot trobar encara a les biblioteques públiques.

Trobes que el sector editorial ara és més obert que abans?

No sé si és més obert, però ha canviat. Es publica molt i un gran nombre de llibres al cap d’un parell d’anys tornen a ser pasta de paper. Moltes editorials atenen més aviat a publicar novetats i descobrir valors joves que no pas a bastir un catàleg sòlid. Les novetats, amb poques excepcions, no tenen temps de madurar. Sovint m’he de comprar a Internet, al mercat virtual de segona mà, que per sort funciona molt bé, llibres que ja no es troben. Surten tants llibres que se’t poden escapar coses molt interessants mentre que et promocionen molta palla. També cal comptar amb què el nivell educatiu ha augmentat i avui escriu molta més gent que en d’altres temps i ho fa força be. De vegades, en broma, dic que hi ha més gent que escriu que no pas que llegeix. Tot són gustos, és clar, i nosaltres mateixos canviem de gustos, segons circumstàncies i època vital. Els suplements literaris han anat de baixa, en aquests darrers anys, i els programes sobre llibres que amollen els mitjans són pocs i amb poca difusió. Però tot plegat és un reflex del món d’avui, en el fons és un bon tema literari, aquest. I l’excés també té virtuts, com ara la possibilitat de descobrir perles amagades o oblidades.

El teu darrer poemari és Les fràgils paraules, on evoques el pas del temps i els canvis que aquest pas provoca a nivell individual, però també com a societat. Podríem dir que el pas del temps és un dels grans temes que interessa a Júlia Costa? 

Crec que sí, el pas del temps és el tema central de qualsevol vida, ens condiciona, ens canvia, canvia l’entorn, els costums, les creences. El canvi és la vida mateixa i la vida ens aboca a la mort i a l’oblit, encara que no ens abelleixi recordar-ho. I és que ens movem entre allò del carpe diem i el memento mori, gaudir del moment i aprofitar-lo però recordar que hem de morir, que som temporals.

Júlia Costa és bloguera, novel·lista, poeta, pintora i m’atreviria a dir que activista en molts temes, per no dir que també ets àvia! Què et motiva a estar tan implicada en tantes coses?

El caràcter, el tarannà, sempre he tingut interessos diversos, per circumstàncies de l’època vaig haver de treballar i estudiar alhora. M’agrada la literatura, la història, el cinema, el teatre, i sóc molt poc especialista en res. De petita tenia poques distraccions: llegir, dibuixar, escoltar la ràdio, anar un cop a la setmana al cinema, l’escola. El tema de la pintura i el dibuix sempre m’havia agradat però fins que no em vaig jubilar que no vaig poder dedicar-m’hi més a fons. Escriure novel·les ajuda a viure vides diferents, el mateix que llegir-les, cada dia aprens i descobreixes coses noves. En aquest sentit les xarxes socials, tan bescantades, per a mi han estat un pou sense fons de possibilitats diverses. Els blogs et donen la possibilitat d’escriure el que vols, sobre el que vols i quan vols i jo soc una mica grafòmana. Nulla dies sine linea, això, sobretot. I potser també hi té un pes el que dèiem abans, sobre la percepció del pas del temps, Tolstoi comenta en algun moment, a Guerra i pau, les activitats frívoles de la societat benestant del moment, festes, berenars, sortides, i tot es fa, diu l’escriptor, per oblidar que la vida passa.

Categories
EscriptorsLLIBRESNovel·la negra / ThrillerPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES