Mario Guerrero. Màlaga / @MarioGuerrero_G
La novel·la de Paula Fox (Nova York, 1923-2017) Personajes desesperados, que acaba de recuperar Sexto Piso amb traducció de Rosa Pérez, ve avalada per un gegant, Jonathan Franzen, qui n’ha escrit el pròleg. L’autor reconeix haver llegit aquesta novel·la diverses vegades i que amb cada lectura percebia un matís nou, que havia estat ocult en les ocasions anteriors, i això és el que converteix aquesta obra en una novel·la de gran magnitud. Fox va guanyar en el seu dia premis com el National Book Award i aquesta novel·la, publicada originalment el 1970, es presenta com una demostració més de la qualitat de la seva autora. En ella ens trobem amb un matrimoni acomodat de mitjana edat que viu a Nova York. Sophie i Otto tenen una vida aparentment tranquil·la, ofegada per la rutina i el pas de les hores. Sophie de vegades s’entreté alimentant un gat que s’apropa fins a casa, però un dia aquest li mossega la mà. A partir de llavors, la història va agafant ritme.
Sophie és una dona amb carisma que no s’intimida davant de res. Treu ferro contínuament a les preocupacions sobre la mossegada, encara que es planteja els perills que pot provocar-li aquest fet. La narració en tercera persona ens permet veure la situació del matrimoni des d’una posició zenital i endinsar-nos en la ment de tots dos. La psicologia dels protagonistes s’obre davant el lector, que és testimoni de com reaccionen davant la mossegada i de com contemplen les possibles conseqüències. Situada als anys seixanta, la història es mou entre l’humor i la denúncia social, per exemple, a la burgesia. Fox fa un retrat de l’època: la Segona Guerra Mundial sembla haver quedat definitivament enrere, tot i que encara persisteix el ressò del conflicte. D’altra banda, les relacions socials són constants, i tant Sophie com Otto es mouen en un món de festes i amistats. Precisament, és a partir d’aquestes amistats que Sophie estableix llaços afectius amb altres homes per la soledat i el desinterès que sent cap al seu marit. L’aparent llanguiment matrimonial d’Otto sembla empènyer-la a cercar amor més enllà de la seva llar.
Mentre aquestes situacions se succeeixen, la ferida de la mossegada empitjora. Ella es planteja en diverses ocasions anar a l’hospital, però sempre acaba rebutjant aquesta opció perquè no ho creu necessari. Finalment va i la seva visita es converteix en una crítica, encara que suau, al sistema sanitari. De fet, l’escena a l’hospital és còmica i irritant al mateix temps. Aquesta escena i altres tantes de la novel·la tenen una aparença molt real perquè la realitat, de vegades, porta a l’absurd. En definitiva, la mossegada del gat desemmascara un matrimoni sumit en la passivitat i, com diu Sophie, en la «vida desesperada». Els personatges desesperats com ella viuen una rutina plàcida i de sobte es troben davant d’una preocupació com aquesta, el que fa que el lector arribi a una conclusió: encara podria ser pitjor.
El pas del temps i l’oblit de la joventut tenen una importància cabdal en el desenvolupament de la trama. Deixar enrere somnis i il·lusions juvenils per entrar al món de la mitjana edat -de vegades mancat d’estímuls- fa efecte en la ment adulta. Tot això es percep bé en una narració que compta amb uns diàlegs ben construïts, que aporten versemblança i múscul narratiu a la novel·la. Té raó Franzen quan diu en el pròleg que aquest llibre té un títol que no ajuda a ser recordat en el futur. No obstant això, la seva protagonista és un personatge carismàtic, una dona força curiosa, sens dubte la presència més forta de la novel·la, seguida de lluny per Otto, que és gairebé un fantasma. El suspens al voltant de la mossegada i de la salut de la mà de Sophie aconsegueix mantenir viva aquesta història, a la qual li manca una mica més d’acció o determinació per part de la seva protagonista, la qual cosa hagués ofert una lectora molt més rodona i amb una mica més de tensió.
