‘Cartas mojadas’, retrat del perillós viatge al somni d’Europa

Paula Palacios dirigeix aquest documental que segueix el dia a dia del vaixell d'Open Arms al rescat de migrants al Mediterrani
Documental Cartas mojadas

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Diu la directora de documentals Paula Palacios que no n’hi ha prou amb veure els informatius al migdia, mentre dinem, per copsar la magnitud del fenomen migratori al Mediterrani, el drama humà de milers de persones que pugen a una barca per creuar el mar amb l’esperança d’una vida millor a Europa. És amb aquesta voluntat d’ensenyar-nos una realitat a la qual sembla que ens hem acostumat, però que no coneixem amb profunditat, que Palacios i el seu equip van sumar-se a la tripulació del vaixell d’Open Arms -l’organització no governamental catalana amb base a Lesbos dedicada al rescat de migrants al Mediterrani- per mostrar el que passa cada dia al nostre mar. Per a Óscar Camps, fundador de l’ONG, Cartas mojadas «no és un documental, sinó el testimoni real del que passa, allò que no volen que la gent conegui, tot allò que preocupa i que destrueix molts dels tòpics xenòfobs que hi ha en la nostra societat.»

Certament, el que veiem al documental Cartas mojadas és dolorós, persones que es juguen la vida per tenir una oportunitat a Europa. Els hi veiem les cares quan arriba el vaixell d’Open Arms, veiem la gran quantitat de persones juntes en una barca, per tal que les màfies obtinguin el màxim benefici amb cada viatge. Escoltem que seure a la barca té un preu, però la tarifa pot pujar segons el grau de seguretat amb el qual es vulgui viatjar que, en qualsevol cas, no supera el fet de portar un salvavides, tot i que en el documental no en veiem cap (tret dels que reparteix l’equip d’Óscar Camps), segurament sigui perquè els que es poden permetre pujar-hi, ho fan al límit dels seus recursos econòmics. El Mediterrani l’han comparat moltes vegades amb un cementiri sense làpides, i sembla una metàfora bastant encertada. Palacios ens mostra la mort, ens ensenya com homes, dones i nens es deixen la vida, fugint d’un lloc on no hi tenen res a fer, i a la recerca d’un futur que queda esborrat. No tots els que moren ho fan ofegats. En cada barca hi ha fred, fam i unes condicions duríssimes.

Cartas mojadas -documental produït per Isabel Coixet– assenyala dos acords internacionals com a causants de l’empitjorament de la migració pel Meditarreani: un és l’acord entre la Unió Europa i Turquia per tancar el pas al nostre continent, la qual cosa va fer que la via alternativa per iniciar el viatge fos Líbia; l’altre és el finançament a aquest país nord-africà, per part d’Europa, perquè els seus guardacostes aturin les embarcacions amb migrants. I aquest segon acord és especialment important, perquè quan les barques són aturades al mar i tornades a Trípoli, els seus viatgers són víctimes de tortures, vexacions i xantatges. Així i tot, els que són retornats saben que ho tornaran a intentar, perquè el seu somni el segueixen tenint a l’altre costat del Mediterrani. Per altra banda, els qui aconsegueixen arribar a Itàlia o França descobreixen que el món que esperaven trobar no es correspon amb la realitat i és ja a Europa on es veuen abandonats, sense recursos, i seguint una lluita que per a ells sembla no acabar-se mai.

Hem de tenir en compte que aquest documental no és un exhaustiu reportatge periodístic, sinó un retrat del dia a dia en un vaixell de rescat com és el d’Open Arms. Segurament hi trobarem a faltar més testimonis, saber una mica més les particularitats d’alguns dels migrants, o potser les opinions d’alguna autoritat política en temes d’immigració per tenir una mica més de diversitat de punts de vista. Personalment també crec que a vegades la música de fons resta més que no pas suma: per exemple, no cal una banda sonora més aviat tenebrosa cada vegada que un vaixell de guardacostes libi surt al mar, perquè penso que condiciona massa la mirada de l’espectador i crec que la mateixa realitat que mostren les càmeres era suficient per retratar l’amenaça que suposen aquestes patrulles. I és precisament perquè la realitat és tan colpidora, que no cal que la directora ens dirigeixi la mirada. Ara bé, això no li resta valor a aquest documental, perquè aconsegueix el que es proposa: obrir-nos els ulls i fer-nos reflexionar sobre el fenomen migratori, però també sobre la nostra condició d’europeus, els que estem a l’altra banda del mar.

Categories
CINEDocumental
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES