‘Rebecca’, una història d’amor?

Netflix ha estrenat una nova adaptació de la novel·la de Daphne du Maurier que també havia estat portada al cine per Hitchcock
rebecca netflix

Anna Llosas. Barcelona


L’altra nit vaig somiar que tornava a mirar Rebecca. I era un malson, no cal dir-ho, perquè la nova adaptació que ha fet Netflix, amb direcció de Ben Wheatley, de la novel·la de Daphne du Maurier és força fluixeta. D’entrada ja era arriscat fer-la, per què va ser portada a la pantalla per ni més ni menys que Hitchcock, amb bastant més destresa. Per tant ja tenia un precedent difícil de superar, amb uns personatges i escenes molt icòniques, i és molt discutible si cal refer les pel·lícules clàssiques, com si no aguantessin bé amb el temps, quan justament la característica dels clàssics és que són atemporals. Amb tot, l’adaptació de Hitchcock també és millorable, i podria ser interessant fer-ne una nova versió per apropar la història a les generacions més joves, o per revisar-ne algunes coses perquè siguin més concordants amb el pensament contemporani. Però aquesta nova pel·lícula no fa ni una cosa ni l’altre. Si aquest ha estat el vostre primer contacte amb la història, si us plau, oblideu-vos-en i correu a agafar el llibre. I quan us l’hagueu llegit, segurament us preguntareu: però la gent que va fer la pel·lícula, se l’havia llegit? Però que n’han entès? Per què suposo que en un intent per revisar la història de manera contemporània, en destrueixen completament la seva essència.

Perquè Rebecca, llibre escrit l’any 1938, planteja un fet que encara avui és incòmode: una dona sense recursos es casa amb un lord i va a viure a la seva mansió, que troba amarada de la presència de la seva primera dona, la Rebecca. Això la turmenta, convençuda que el seu marit encara n’està enamorat i que tothom les compara, sentint que ella era molt millor en tot el que feia. Tot això, que té lloc a Manderley, casalot enorme i inquietant, amb una majordoma molt pertorbadora, té moltes característiques de novel·la gòtica, i semblava un repte interessant transmetre tot aquest ambient en una pel·lícula en color. Però aquesta nova versió no explota gens el seu rerefons gòtic: la casa és acartronada i gens carismàtica, i la presència de Rebecca és tan evident que es fa molesta, no inquietant.

Aquesta evidència, tan explícita i constant en la pel·lícula, és el que en treu l’interès i desentona completament amb l’elegància de la versió de Hitchcock. En aquest sentit, em feia molta gràcia el detall dels estols d’ocells fent «R» pel cel, quan en la primera adaptació el productor va suggerir que a l’escena final es fes una «R» al cel amb el fum de la casa cremant-se, i el director va rebutjar la idea per què no cal donar-ho tot mastegat al públic. I la senyora Danvers, la majordoma, interpretada per Kristin Scott Thomas, tampoc té massa interès. Crec que no arriba a ser veritablement inquietant, només és una dona freda i prou. De fet tots els actors estan força mal trobats. Armie Hammer té una planta massa americana per fer de lord anglès (tampoc ajuda que el vesteixin com un presentador de concurs televisiu) i la Lily James té massa presència per fer de noia insegura, cosa que només aconsegueix algun moment a força de molta sobreactuació.

Però tot això em sembla secundari amb el tractament que es fa a l’altra part de la història, quan es descobreix que la Rebecca no es va morir ofegada, com es creia, sinó que el seu marit la va assassinar perquè l’odiava i es veu que no era una dona perfecta com es creia, sinó que era horrible, i van a judici i tot es converteix en una novel·la policíaca. I aquesta part és la que admet revisió, per què Hitchcock no es va atrevir que un galant de Hollywood com Laurence Olivier fes d’assassí i van fer que casualment s’hagués mort d’una caiguda molt convenient. Però aquí és on podria ser oportú una nova versió del clàssic, que revisés això sense tabús. Maximilià de Winter és en el llibre un personatge ambigu que va matar la seva dona. Repeteixo: que va matar la seva dona. El primer cop que diu que estima la seva segona esposa és justament després d’haver-li confessat això, perquè fins aleshores havia estat un marit bastant distant. I la pobra criatura ho rep amb agraïment, contenta també de saber que mai havia estimat Rebecca, i que era molt diferent del que s’havia imaginat. Perquè el seu marit li’n fa un retrat de dona cruel i manipuladora, tot i que l’únic que sabem segur sobre això és que tenia molts amants.

Explorar el relat de Rebecca com a dona valenta, que no es va resignar a la submissió de la casa i el marit sinó que preferia muntar a cavall i navegar, i que la van censurar per això i per la seva promiscuïtat, seria interessant. Veure-la com a víctima, per un cop. Però, en un intent de modernització, la versió de Netflix ha volgut agafar la segona muller com a exemple de dona valenta i insubmisa. Així que veiem com aquest personatge, tan insignificant que no en sabem ni el nom, passa de ser una dona una mica desastre a ser tant valenta que fa costat al seu marit en la lluita contra el mal, per tant contra Rebecca, i guanya. I em molesta molt aquesta versió disneyficada. Primer per què com a història d’amor presentada així no té gaire interès. I segon -i ho trobo molt gros-, per què s’obvia completament l’ambigüitat de Màxim com a personatge. Altre cop: estem parlant d’algú que va matar la seva dona.

Que es passi de puntetes sobre això per tenir un final feliç, m’esgarrifa. A part que crea moltes incongruències amb els personatges: si la justificació per matar-la és l’amor que Maximilià de Winter sent cap a casa seva i l’amenaça que Rebecca suposa per a ella, pretendre que al final pugui viure ben feliç fora de Manderley no té cap sentit. De fet, diria que l’únic angle que té d’història d’amor és l’amor cap a la casa. L’amor que li professa la seva nova dona és una barreja d’inseguretat, falta d’experiència i manca d’altres recursos (cal no oblidar que el seu marit li treu molta avantatja pel que fa a edat i a fortuna) i és clarament víctima del fet que li hagin ensenyat que això és l’amor. El llibre planteja tot això de manera incòmoda i que, tants anys més tard, la pel·lícula ho vulgui revertir i es vengui com una història romàntica a hores d’ara és horrorós.

Categories
CINEDramaRomànticThriller
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES