Una seductora ‘flauta màgica’

Els Amics de l'Òpera de Sabadell i l'Orquestra Simfònica del Vallès segueixen fent ruta per Catalunya amb aquesta òpera de Mozart
marc sala la flauta magica
El tenor Marc Sala fa de Tamino / Foto d'A. Bofill (Amics de l'Òpera de Sabadell).

Manel Haro. Manresa / @manelhc


Anar a veure òpera en directe, en viu, a ciutats com Manresa, Reus, Sabadell, Viladecans, Granollers o Sant Cugat és possible gràcies a l’excel·lent feina dels Amics de l’Òpera de Sabadell, l’Orquestra Simfònica del Vallès i la Fundació Òpera Catalunya que cada temporada programen diversos títols que porten de gira per Catalunya i a preus més que raonables. Gràcies a això, ahir vaig agafar el cotxe i em vaig apropar a la capital del Bages per gaudir de La flauta màgica, de Mozart, que feien al teatre Kursaal. Aquesta va ser l’última òpera escenificada del compositor austríac, estrenada el 1791 a Viena, tres mesos abans de la seva mort, i ha esdevingut un dels seus títols més populars. En aparença és una simpàtica història de fades, però al darrere hi ha també una lectura de simbologia maçònica, donat que Mozart es va apropar a aquesta lògia en els darrers anys de la seva vida i, de fet, el mateix argument de l’obra ens ho deixa entreveure. El llibret va anar a càrrec de l’alemany Emanuel Schikaneder, que també era actor i empresari, i va ser qui va proposar a Mozart el projecte. El compositor no passava per un bon moment econòmic i el va acceptar. Segurament, tampoc Schikaneder estava en la seva millor època.

Sobre l’escenari, veiem aparèixer un caçador, Tamino, que és atacat per una serp gegant i perd el coneixement. Tres dames acaben amb la bèstia mentre Tamino està inconscient i quan aquest es desperta es topa amb Papageno, que és el caçador d’ocells de la Reina de la Nit. Tamino creu que ha estat ell qui l’ha salvat i com que Papageno no ho desmenteix, la Reina de la Nit el castiga. Ara bé, també demana a Tamino que l’ajudi a rescatar la seva filla, la princesa Pamina, que ha estat segrestada pel rei Sarastro, que es comporta com una mena de líder espiritual aparentment malèvol. Tamino accepta l’encàrrec i en la seva aventura l’acompanyarà Papageno, juntament amb una flauta i unes campanetes màgiques que els protegiran, però quan arriben al lloc on tenen segrestada Pamina, Tamino descobreix que en realitat Sarastro no vol fer-li mal sinó protegir-la de la maldat de la seva mare, la Reina de la Nit, qui només vol recuperar el poder que ha perdut i que ara té Sarastro, el qual ofereix a Tamino la mà de Pamina (els dos estan enamorats l’un de l’altre) si supera una sèrie de proves.

En la versió dels Amics de l’Òpera de Sabadell, el director d’escena és Pau Monterde, qui amb pocs recursos, sap oferir una producció efectiva i plena de simbolisme. La gran estrella de la nit va ser Serena Sáenz, qui va interpretar una magnífica Pamina. La soprano va fer gala d’una bona tècnica vocal i d’una gran expressivitat que va saber mantenir en bona forma durant tota l’obra. També em van seduir les interpretacions d’un convincent Jeroboám Tejera en el paper de Sarastro i la de Pau Armengol en el paper de sacerdot, un rol molt secundari en aquesta obra, però que Armengol va defensar de forma magnífica. Actuacions equilibrades també les de Marc Sala en el paper de Tamino, Quim Cornet com a Papageno i Carles Ortiz com a Monostatos. No em va convèncer tant la interpretació d’Alba Martínez com a Reina de la Nit, ja que tot i que té un bon domini dels sobreaguts, vaig trobar a faltar en ella una mica més d’autoritat i expressivitat, i això s’acusa especialment en la seva famosa aria Der holle rache. Laura Obradors va ser una Papagena discreta en l’aspecte vocal però imponent en presència escènica.

En la direcció musical va estar un solvent Daniel Gil de Tejada portant la batuta de la digníssima Orquestra Simfònica del Vallès. Bona feina també la del Cor dels Amics de l’Òpera de Sabadell. El resultat de tot plegat va ser un bon espectacle, d’aquells que val la pena recomanar. Obres com La flauta màgica i muntatges com aquest –que fins i tot va saber buscar la complicitat del públic en algun moment- són una bona porta d’entrada al món de l’òpera, i dic això perquè estic segur que és gràcies a aquestes gires dels Amics de l’Òpera de Sabadell, l’Orquestra Simfònica del Vallès i la Fundació Òpera Catalunya que molts catalans estan descobrint aquest art. Personalment, vaig gaudir i vaig riure molt i és per això que sé que no he de perdre la pista de tot el que fan.

Categories
CLÀSSICAESCENAÒperaÒpera
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES