Un memorable Hopkins a ‘El pare’

La pel·lícula retrata la tensa relació d'un pare i una filla per una causa que és millor no conèixer abans de veure-la
el pare anthony hopkins

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Feia temps que una pel·lícula no em colpia tant, i he de dir que això ha estat, en part, per haver anat a veure El pare sense gaire informació prèvia, només mogut perquè em venia de gust una sessió de cinema i em va cridar l’atenció el tràiler. Hi ha pel·lícules que és millor que no te les expliquin, que no et diguin gaire cosa de l’argument, així que parlar d’El pare sense entrar en detalls és complicat. Diré el mínim al respecte, però amb un consell previ: no llegiu aquest article, aneu al cinema i deixeu-vos atrapar. La sensació dels meus primers minuts de visionat sense saber què estava veient exactament, dubtant si el despistat era jo o si és que el guió era d’aquells que juguen amb la realitat i l’irreal, em va seduir enormement.

El protagonista és Anthony Hopkins, qui fa un paper absolutament memorable. Ell és un home gran que viu sol i que sembla tenir una relació tensa amb la seva filla. El que veiem a la pantalla és que els dos no s’entenen, que ella podria encaixar en el perfil de dona egoista que només pensa en la seva felicitat i el pare li fa nosa. Anthony (així es diu Hopkins en la pel·lícula) rebutja que la seva filla li posi cap cuidadora, es baralla amb totes, perquè considera que, per molt que s’entesti la seva filla, ell se les pot arreglar sol. Però ella s’ha enamorat, vol marxar a París amb l’home que estima i ja no podrà estar pel seu pare. Almenys això és el que entenem al principi, més tard tot canviarà, i el protagonista es veurà enmig d’una inesperada tempesta que ni tan sols ell pot comprendre.

El pare és d’aquelles pel·lícules que et van trencant a poc a poc, i això és possible, no només perquè la història és intel·ligent i plena de sensibilitat, sinó perquè, a més, el director (i guionista) Florian Zeller (qui adapta una obra de teatre seva) aposta per una estructura narrativa que trenca absolutament amb la linealitat, la qual cosa hagués estat bastant més fàcil, però no hagués donat els resultats que finalment ofereix aquesta pel·lícula. L’altre pilar de l’èxit d’El pare és la gran qualitat interpretativa de Hopkins –ho he dit-, però també la d’Olivia Colman en el paper de filla. Els dos posen la pell de gallina.

Poca cosa més podria dir d’una pel·lícula sense aixafar la guitarra a qui la vulgui veure, perquè El pare conté misteri. Sense ser una història de suspens, hi ha tensió, amenaça, crisi i, fins i tot, certa violència. Tot de forma mesurada, perquè si una cosa no vol aquesta pel·lícula és ser òbvia. Potser l’aspecte que raja a dojo és el dolor, però m’atreviria a dir que el dolor està més en la pell de l’espectador que en la pel·lícula mateixa, perquè segur que Zeller volia que el públic fos part activa de la reconstrucció d’aquesta mena de trencaclosques que proposa. El pare són moltes línies narratives que es van entrellaçant al voltant d’un mateix eix, i la mirada de l’espectador és una més d’aquestes línies. Una pel·lícula autènticament fascinant i colpidora.

Categories
CINEDrama
Un comentari
  • Júlia
    31 desembre 2020 at
    Deixa una resposta

    Recordo la versió en teatre d’Hector Alterio al Romea.

  • Deixa una resposta

    ALTRES ARTICLES