L’animació existencial de ‘Soul’

La pel·lícula de Pixar i Disney ens fa repensar el sentit de la vida i quines són les coses realment valuoses que tenim
soul pixar disney

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


La gran pregunta que la pel·lícula de Pixar i Disney Soul ens anima a fer-nos és què és allò que ens fa ser nosaltres, quina és la nostra passió, allò que ens defineix. Pot ser una gran afició o una actitud davant la vida. Dirigida por Pete Docter i Kemp Powers, el protagonista de la pel·lícula és Joe, un professor de música que sembla haver renunciat, amb molta resignació, al seu somni de donar concerts de jazz amb el seu piano. Ha esperat molt i la seva oportunitat no ha arribat. Tot canvia, però, quan la gran saxofonista Dorothea Williams li dona una oportunitat per la baixa d’última hora del seu pianista titular. Joe no s’ho pot creure, es mostra eufòric, però malauradament pateix un accident que el deixa a les portes de la mort. Mentre el seu cos està a l’hospital, la seva ànima ja vola cap al més enllà. Però Joe no vol deixar de lluitar pel seu somni, fins i tot quan sembla que ja no hi té res a fer.

La seva fugida per tornar al seu cos el fa entrar en un món on estan les ànimes que encara no han nascut, la dels infants que han de reunir una sèrie de característiques en la seva personalitat abans de néixer. Un d’ells és l’ànima número vint-i-dos (cadascuna d’elles és identificada amb un número), qui no té cap intenció d’aterrar en el món dels mortals perquè allà on està ja és feliç. També hi ha un altre món, el de les ànimes perdudes, on van a parar els esperits de totes aquelles persones que s’han desconnectat de la vida per alguna raó, ja sigui per desencís o perquè estan tan capficades en alguna qüestió, que s’han oblidat del que realment és viure. I d’això va la pel·lícula en essència, de fer-nos entendre que la vida no és només assolir objectius, sinó de saber aprofitar cada moment que ens brinda el dia a dia; no es tracta de ser el millor en res, o d’arribar a determinades metes, sinó de sentir-se ple i feliç.

De la pel·lícula ha transcendit una historieta que li explica la saxofonista a Joe, i que gira al voltant d’un peix jove es troba un de més gran i li demana si sap on és l’oceà. El peix vellet li diu que ja està en l’oceà, a la qual cosa el menut respon sorprès que allà on el seu interlocutor veu un oceà ell només hi veu aigua. Aquesta és una mena de relat metafòric del desaparegut escriptor David Foster Wallace, que ens fa reflexionar que la realitat és relativa, depèn de com ens la mirem, com la vida mateixa, que la podem valorar com una gran experiència plena d’estímuls o com un motiu per sentir-nos constantment frustrats. O, dit d’una altra manera, és la diferència entre viure amb sentit, amb l’espurna sempre encesa, o viure sempre a l’aguait d’alguna cosa, com si mai ens sentíssim complets.

Tot això ens convida a repensar també la manera com ens relacionem amb el nostre entorn i amb tot el que ens acompanya cada dia, com les persones que ens envolten o les petiteses a les quals no donem gaire importància, però que, si les vivim d’una altra manera, ens poden fer una mica més feliços. I ara una pregunta: ¿tot això en una pel·lícula d’animació? La resposta: si és de Pixar i Disney, sí, perquè suposa tota una experiència per a grans i petits. Uns espectadors es quedaran en alguna de les capes més superficials d’aquesta història i d’altres podran aprofundir-hi més. Ara bé, entre nosaltres, no cal donar-hi tantes voltes a tot plegat, Soul és una bona pel·lícula, amb personatges entranyables, i val la pena veure-la sense pensar que ens hem de trencar el cap sobre qüestions existencials, que això la vida ja ens ho posa cada dia al davant.

Categories
AnimacióCINE
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES