Un excepcional Concert d’Any Nou (en tots els sentits)

Riccardo Muti ha dirigit la Filharmònica de Viena en un Musikverein sense públic i amb aplaudiments virtuals
Riccard muti concierto año nuevo def

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


L’edició del 2021 del Concert d’Any Nou es recordarà per haver estat una cita marcada per la Covid que ha deixat la Sala Daurada del Wiener Musikverein completament buida. L’italià Riccardo Muti -actual director titular de l’Orquestra Simfònica de Chicago- ha estat l’encarregat de dirigir enguany la Filharmònica de Viena, i ho ha fet per sisena vegada, la primera de les quals va ser el gener de 1993. Sense l’opció de sentir en directe els aplaudiments -i molt especialment els que acompanyen cada any la Marxa Radetzky-, s’ha pensat un sistema a través del qual set mil espectadors de tot el món han pogut enviar els seus aplaudiments des dels seus telèfons mòbils i així els hem pogut escoltar des de la primera pausa del concert.

El violinista Daniel Froschauer i membre de la junta directiva de la Filharmònica de Viena ha recordat que els músics de l’orquestra han estat en quarantena i s’han sotmès a diverses proves PCR per poder complir amb totes les mesures sanitàries i evitar així una cancel·lació que hagués estat històrica, ja que aquest fet no s’ha produït mai des que el 1941 -en ple nazisme- aquesta cita va esdevenir anual i va passar a conèixer-se com a Concert d’Any Nou. Enguany, més que mai, es feia necessari aquest esdeveniment musical que s’emet en un centenar de països amb una audiència mitjana de cinquanta milions d’espectadors.

Muti ha introduït set peces inèdites en la seva programació i amb dues d’elles ha obert el concert: la marxa de l’opereta Fatinitza de Franz von Suppé i el Schallwellen Walzer de Johann Strauss fill. Des del principi l’italià ens ha brindat una direcció molt neta i precisa amb una molt bona execució musical per part de l’orquestra. En el primer bloc abans de la pausa, la peça més reeixida ha estat l’animadíssima polca ràpida Sense preocupacions, de Josef Strauss. Muti ha entès a la perfecció l’excepcionalitat d’aquesta edició i no ha renunciat en cap moment als gestos de complicitat amb els músics; la seva expressivitat dirigint ha trencat amb totes les distàncies, fins i tot -m’atreviria a dir- amb el públic de casa.

Altres peces inèdites que s’han escoltat en la represa han estat el galop Donar-se la gran vida de Carl Millöcker i l’obertura Poeta i camperol de Franz von Suppè. Un dels temes que millor han mostrat que Muti s’ho ha passat bé dirigint, que s’ha sentit còmode i fins i tot s’ha deixat anar (trencant, si m’ho permeteu, amb l’excessiva solemnitat de la seva direcció del Concert d’Any Nou del 2018) ha estat la simpatiquíssima polca francesa de Johann Strauss fill Als boscos de Krapfen, que hem pogut escoltar després de les danses del Ballet de Viena amb vestuari de Christian Lacroix i coreografia, per segon any consecutiu, del murcià José Carlos Martínez, que ens ha fet entrar amb la polca Margherita de Josef Strauss a la Looshaus d’Adolf Loos, icona del modernisme vienès.

En el seu discurs, Muti ha dit que «la música no és només entreteniment o una professió, és també una missió que vol aconseguir una societat millor, transmetent pau i amor en majúscules.» A més, el director va recordar que «la salut és el més important, però també ho és la salut de la nostra ment», motiu pel qual ha demanat als governants de tot el món que considerin sempre «la cultura com un dels elements primordials» en la nostra vida i en la nostra societat. Aquestes paraules d’un veterà de la batuta, abraçades per una direcció que ha estat tan intensa -dramàtica i vitalista alhora-, i en un teatre buit, han causat impacte -almenys a un servidor-, tant com per mantenir-les en la memòria mentre ha sonat un delicadíssim i transcendental Danubi blau i una Marxa Radetzky diferent, però -segur- inoblidable.

Categories
CLÀSSICAConcerts
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES