Josep Bartoli i l’experiència dels camps de concentració francesos

Aurel ha dirigit la pel·lícula d'animació 'Josep', que retrata el tracte inhumà que el govern francès va donar als exiliats republicans
josep aurel

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

 


El dibuixant Josep Bartoli (Barcelona, 1910 – Nova York, 1995) va ser un dels milers de catalans que després de fugir del franquisme en les acaballes de la Guerra Civil van haver de patir la dura experiència dels camps de concentració que el govern francès va decidir muntar per aturar l’allau d’exiliats espanyols. Bartoli, que era sindicalista i membre del POUM, va passar per diversos d’aquests camps, com el d’Argelers, Sant Cebrià o Bram, entre altres, i hagués acabat al camp de concentració de Dachau, a Alemanya, quan els nazis havien ocupat França, si no fos perquè va poder fugir del tren que el traslladava cap allà. Durant el seu empressonament als camps francesos, dels quals també havia aconseguit escapar, però va ser detingut novament després, va patir els abusos dels guàrdies i el tracte inhumà que les autoritats franceses dispensaven als exiliats espanyols. Alguns dels seus dibuixos mostren precisament aquestes vexacions.

Per denunciar el paper que va tenir França en tot plegat i per retre homenatge a Bartoli, l’il·lustrador francès Aurel ha dirigit la pel·lícula d’animació Josep, centrada en el dibuixant català des del moment que aquest està creuant els Pirineus fins que es converteix en un artista reconegut a Nova York. El gruix de la pel·lícula, però, és el temps que Bartoli va estar tancat als camps de concentració francesos. Aurel retrata com els guàrdies maltractaven sistemàticament els exiliats, fins i tot veiem alguna escena en què els agents es pixen a sobre dels presoners o una altra en què violen una dona. En la pel·lícula, el dibuixant aconsegueix travar complicitat amb un d’aquests guàrdies, qui tracta d’ajudar-lo com pot. De fet, qui ens explica la història és aquest mateix guàrdia, quan ja és molt gran, està malalt, i rep la visita del seu net, amb qui comparteix tot el que recorda.

No és casual que Aurel hagi decidit fer-ho d’aquesta manera. El guàrdia encarna la consciència del que el seu país va fer, però al mateix temps es troba en la fase final de la seva vida, i la seva memòria s’esborrarà si no la transmet a algú que vulgui escoltar-la. La seva filla sembla tractar-lo com si ell fes destorb, fins i tot critica i menysprea el dibuix que el seu pare té penjat a la paret, obra de Bartoli. Aquesta dona podria representar perfectament aquella part de la societat que no mostra cap respecte per la memòria col·lectiva.

Diferent és el net, un adolescent interessat a saber què i qui hi ha darrere d’aquell dibuix. És a través de la conversa entre avi i net que seguim les passes de Bartoli als camps de concentració, però també a Mèxic, on el veiem acompanyat de Frida Kahlo, amb qui va tenir una relació d’amor. L’actor Sergi López és qui posa veu al dibuixant i la cantant Sílvia Pérez Cruz ho fa amb la pintora mexicana, a banda d’encarregar-se també de la música de la pel·lícula.

Bartoli va morir a Nova York, on va consolidar el seu èxit professional i on es va dedicar a fer els decorats per a diverses pel·lícules de Hollywood. Aurel només ens mostra molt superficialment la vida de Bartoli una vegada va aconseguir fugir quan el deportaven a Dachau. També la seva relació amb Frida Kahlo queda una mica difusa, no s’acaba de copsar del tot el vincle que van tenir. M’ha cridat l’atenció el retrat que fa el director dels africans que vigilaven els camps de concentració francesos, radicalment contrari al que feia, per exemple, Xavier Benguerel al seu llibre Els vençuts, on els descrivia com a autèntiques feres.

Així i tot, la pel·lícula aconsegueix el que es proposa, que és ensenyar-nos (o recordar-nos) l’enorme càstig que van patir els exiliats catalans i espanyols que van creuar la frontera fugint de la repressió i del terror, però van acabar maltractats i molts d’ells enviats a la mort. El segell Símbol Editors ha publicat també un còmic a partir d’aquesta pel·lícula perquè la memòria no s’esborri mai del tot.

Categories
AnimacióCINE
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES