Abocar-se a la veritat quan no queda res a perdre

A 'La forastera', d'Olga Merino, una dona que viu aïllada en un poble s'enfronta a les ferides del seu passat i al de la seva família
La forastera Olga Merino

Mario Guerrero. Màlaga / @MarioGuerrero_G


En la ment d’Ángela, la protagonista de La forastera (Alfaguara), sonen insistentment les paraules de la seva exparella Nigel: «They can’t say we never tried.» Ella el recorda amb nostàlgia, perquè sempre ho va intentar, però la vida se li va desfer entre les mans quan Nigel se’n va anar i es va esvair la seva etapa a Londres. Ara Angie viu retirada en un llogaret, no cau bé als seus veïns per la seva solitud i la seva independència gairebé misàntropa. Surt a voltar amb els seus gossos i al seu pas és capaç d’ensumar l’hostilitat que li tenen. El títol de la novel·la no pot ser més encertat, ja que es correspon amb el sentiment de no pertinença que Angie pateix pels carrers de Las Breñas, aquest poble limítrof amb Còrdova dels seus avantpassats que van emigrar cap a Barcelona. Ella ha decidit instal·lar-s’hi després d’una desenfrenada i tràgica aventura per Londres.

A Las Breñas troba l’espai que li permet sobreviure sense tenir gaires enemistats, fins que troben el cos penjat d’un terratinent del poble. Llavors, la protagonista se submergeix en la història de la comarca i de la seva pròpia família, endinsant-se així en un ambient de solitud, aïllament i hostilitat on no troba, precisament, cap tresor. Angie emprèn un camí de recerca de la veritat sobre la seva família que és ple d’obstacles, silencis i picabaralles. Tot plegat ens ho narra en primera persona amb un registre llengut que és una meravella. Amb aquesta novel·la, l’escriptora i periodista Olga Merino (Barcelona, ​​1965) retrata la cara menys romàntica del món rural. A La forastera la protagonista transmet la tensió que hi ha en l’ambient de poble i el d’un llogaret que amaga molts secrets, però ella demostra que no té por de gairebé res: «este lugar se traga a los que venimos huyendo», diu. Angie se’ns revela una dona forta mentre analitza la seva estada allà i el seu passat sense draps calents, encara que es rendeix per moments als seus bells records (d’amor, sexe i joventut) de Londres.

El potent començament permet que el lector es deixi abraçar per un sentiment de ràbia i se senti implicat en una llista de successos que acompanyen la protagonista i que marquen el desenvolupament de la seva història. Les sospites sobre les causes del penjament, així com les misèries i els draps bruts que amaga Las Breñas surten a la llum. L’Espanya buida, la llibertat, el pas del temps, la família, els escenaris bucòlics mancats de romanticisme, el desarrelament, el despoblament, el sentiment de pèrdua i la immigració són temes d’una novel·la molt completa. En ella, Nigel té una presència important. L’exparella d’Angie és un fantasma que domina els seus records i s’imposa encara en aquest present de descoberta de la història familiar oculta i dels secrets d’un poble on el suïcidi és a l’ordre del dia. El passat torna, amb les dents afilades, per atacar qualsevol indici de malenconia, però també és cert que en cap lloc va sentir tanta llibertat com en aquell Londres del passat.

Per La forastera hi veiem passar deshonres, senyorets, llauradors, enemistats, polsos entre veïns, avarícia per les terres, exiliats i penjats, amors d’amagat, les imposicions socials de l’Espanya de la postguerra, tot plegat formant el retrat grotesc d’una realitat plena de vergonyes. Merino dibuixa amb bon resultat un panorama delibesià, tant en els noms dels seus personatges com en l’ambient rural, on també hi té cabuda la Guerra Civil. L’autora nodreix la narració de lirisme i detalls lingüístics que embelleixen la història, tan amarada de neguit i malenconia. La forastera és un thriller dissimulat perquè abraça molt més que el misteri, és una història on circulen homes que marxen i respostes que mai arriben. ¿Amb quants secrets que ens afecten se n’aniran els nostres familiars a la tomba? Recompondre el propi passat i replantejar-se els fets que potser no es van esdevenir com ens els van explicar és una tasca complicada. Però quan no et queda res a perdre (o que et treguin), pots abocar-te a la veritat sense por. A més, parafrasejant Nigel, no podran dir que no ho hem intentat.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES