‘Mujeres al borde de un ataque de nervios’, el trampolí d’Almodóvar

La pel·lícula, una adaptació lliure de 'La voz humana' de Jean Cocteau, va estar nominada a l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera
mujeres al borde de un ataque de nervios de pedro almodovar
Carmen Maura és la protagonista de la pel·lícula.

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988) és una de les pel·lícules més representatives de Pedro Almodóvar, tant a escala nacional com internacional. Es va estrenar en sales de diversos països, va guanyar el Goya a la millor pel·lícula i va estar nominada als premis Oscar en la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa. S’ha dit moltes vegades que aquesta cinta va suposar un abans i un després en la carrera del director manxec, no només perquè li va servir de trampolí fora d’Espanya sinó sobretot perquè amb ella va matissar el seu univers cinematogràfic underground, exagerat i transgressor amb el qual retratava la vida de llibertats i excessos de la movida madrileña.

Amb Mujeres al borde de un ataque de nervios, Almodóvar no renuncia al seu bagatge, sinó que l’aprofita per fer una proposta igualment personal però molt més al servei del gran art, del gran cinema. Es tracta d’una comèdia que beu molt del cine clàssic nord-americà, però que conté també elements postmoderns, la qual cosa fa que la pel·lícula estigui plena d’estímuls tècnics i visuals. És una història que vol ser divertida sense renunciar al misteri i l’angoixa. Personatges com el de María Barranco, Julieta Serrano o Carmen Maura es comporten de forma esperpèntica, esbojarrada, fora de si. Fins i tot el paper d’Antonio Banderas està al servei de la comèdia, com ho està el taxi que apareix diverses vegades, conduït per Willy Montesinos, amb seients folrats de falsa pell de lleopard, música mambo de fons i un petit quiosc a l’interior. Tot molt kitsch. Impossible deixar-se, en aquest sentit, el paper de Chus Lampreave, conserge de la comunitat on viu Maura, molt especialment quan crida que ella no pot mentir, que és testimoni de Jehovà.

En canvi, el paper de Fernando Guillén sembla més aviat característic del gènere negre. Ell és Iván, un seductor acostumat a fer i desfer amb les dones que tot just acaba de trencar la seva relació amb Pepa (Maura). Fa uns dies que ha passat això, ell vol recollir una maleta que s’ha deixat al pis d’ella, però Iván evita tota l’estona trobar-se amb Pepa. A vegades sembla que la busca, però immediatament se n’allunya. Pepa l’espera desperta, no pot dormir, amb atacs d’histèria -de nervis-, mentre van apareixent altres personatges: el de Lucía (Julieta Serrano), exesposa d’Iván que va perdre el cap per ell; Candela (María Barranco), que arriba al pis de Pepa desbordada perquè ha descobert que el seu xicot forma part d’un grup terrorista xiïta; i la parella formada per Carlos i Marisa (Antonio Banderas i Rossy de Palma), que busquen llogar un pis i arriben al de la protagonista, que després de deixar-ho amb Iván, vol canviar de residència. Per embolicar-ho tot una mica més, Carlos és el fill de Lucía i Iván.

Hi ha moments de la pel·lícula que anem de l’absurd a l’existencialisme, i segurament l’escena més característica d’això és quan Pepa seu en un banc i comença a observar les finestres obertes de l’edifici que té al davant. En una finestra veu una dona ballant i una mica més amunt un home plora en un balcó. Tot plegat sota la mirada d’una dona -Pepa- que busca desesperadament parlar amb Iván, sense saber on para ell, pujant i baixant de taxis, deixant notes i missatges en diversos llocs. Aquesta és també la recerca de Lucía, un dels grans papers secundaris d’Almodóvar que interpreta meravellosament bé Serrano. Per cert, ella va estar nominada al Goya a millor actriu secundària amb Barranco, i va ser aquesta qui finalment se’l va endur. Crec que és difícil no pensar en Hitchcock en alguns moments de la pel·lícula, especialment en aquest de les finestres.

Vaig veure Mujeres al borde de un ataque de nervios fa anys i no em va entusiasmar gaire. Ara l’he tornat a veure amb motiu del curtmetratge d’Almodóvar La voz humana (2020) i m’ha semblat una altra cosa, una pel·lícula plena d’intel·ligència i picades d’ullet. De fet, no m’estranya gens que aquesta sigui una pel·lícula de culte per a molts amants del cinema. Suposo que ara soc un espectador diferent o que he entès moltes de les coses que amb el primer visionat em van passar per alt. El director manxec adapta aquí l’obra de Jean Cocteau La voz humana que, a més, és l’obra amb la qual està treballant el protagonista de la pel·lícula La ley del deseo (1987), que va rodar just abans de Mujeres. Tota una obsessió que segur ha influït en altres guions d’Almodóvar, almenys en la manera com ha caracteritzat molts dels seus dolguts personatges femenins.

Categories
CINEComèdiaDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES