Manel Haro. Barcelona / @manelhc
La ley del deseo (1987) va ser el sisè llargmetratge que va dirigir Pedro Almodóvar i és, juntament amb Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988), una de les seves obres més representatives d’aquells anys vuitanta ple d’excessos i alliberaments de tota mena. S’ha dit sovint que Mujeres al borde de un ataque de nervios va suposar un abans i un després en la seva filmografia, tant en l’àmbit temàtic com de projecció internacional, i això fa de La ley del deseo una sort de frontissa que va articular aquesta evolució. En aquesta pel·lícula encara veiem l’herència temàtica dels seus projectes anteriors: el consum de drogues, l’homosexualitat, la violència, el sexe, la identitat de gènere, els conflictes vitals i els fantasmes del passat que no acaben de marxar del tot…, però tot això conformen a La ley del deseo elements que a mesura que avança la història van quedant més en segon pla. Més que un gran retrat social, Almodóvar ens va introduint a poc a poc en un ambient molt més intimista on trobem una radiografia del desig i els seus límits que situa els personatges a la vora dels seus abismes.
El protagonista és Pablo (Eusebio Poncela), un director de teatre i de cinema, guionista i dramaturg, com podria ser Almodóvar mateix. La seva arma més poderosa és la seva màquina d’escriure: amb ella redacta cartes, endreça el seu món, dona aire a la seva imaginació, soluciona en la ficció el que no pot arreclar en la vida real, li obre portes professionals a la seva germana Tina (Carmen Maura), però també és la seva pròpia condemna. Perquè si bé l’èxit de Pablo sembla prou sòlid, no ho és tant la seva vida privada construïda sobre un estat emocional fràgil. Les dues cares d’una moneda que, per una banda, li permet tenir relacions amb nois atractius, però per l’altra l’incapacita per consolidar d’una manera sana cap d’aquestes relacions. Al seu voltant hi té dos homes: Juan (Micky Molina) i Antonio (Antonio Banderas). El primer, de qui Pablo confessa sentir-se completament enamorat, es distancia d’ell, però a poc a poc comença a adonar-se que també n’està enamorat. El segon és un noi inestable, a qui mou més el desig que l’amor, i el desig entès com una mena de tsunami que ho arrassa tot. Antonio viu la seva sexualitat de forma oculta i obsessiva.
Carmen Maura interpreta una dona transsexual que en el passat era l’objecte del desig del mossèn que dirigia el cor on ella cantava i no només això, també tenia una relació amb el seu pare que anava més enllà dels llaços familiars. Anys més tard ella és actriu, consumeix drogues com el seu germà (tot i que no és un fet especialment rellevant en la història), i d’alguna manera s’intueix que viu a l’ombra de l’èxit de Pablo. Ell li dona l’oportunitat que protagonitzi el monòleg en el qual està treballant, una adaptació de La voz humana de Jean Cocteau, obra que va marcar Almodóvar. La següent pel·lícula del director manxec, Mujeres al borde de un ataque de nervios, és una adaptació lliure d’aquest text com ho és el seu curtmetratge La voz humana (2020). Tina troba l’amor en el moment en què la seva carrera professional sembla encaminar-se, però aquest serà un episodi més de dolor en la seva vida, un altre amor frustrat i una prova més que els seus passos avancen a l’ombra del seu germà.
La reflexió de fons sobre l’amor i el desig és central en la pel·lícula perquè tots els personatges que hi apareixen són ànimes ferides. Ferides per l’amor i malmeses pel desig. Ho és el protagonista i en un moment de la pel·lícula Antonio li ho fa saber. Ho és Antonio, és clar, que manté una relació conflictiva amb la seva sexualitat. Ho és Tina i ho és Juan, que no té clar els seus sentiments. El desig és la tapadora de tots els fantasmes que es donen cita en la pel·lícula, la via d’escapament d’un dia a dia d’insatisfaccions. Hi ha una escena en què Juan i Pablo dormen junts, despullats, però abans el primer li ha demanat al segon de no tenir sexe. No sabem si l’han tingut o no, però no sembla rellevant, perquè el més important és que s’estimen. Però justament l’única relació realment amorosa (i sana) de la pel·lícula no apunta a un bon desenllaç. Almodóvar mostra així com les relacions (amoroses o sexuals) sovint ens porten per laberints que no esperem, alguns de perillosos; a vegades ens n’adonem a temps i d’altres quan ja és massa tard.
