Núria Esponellà: «Si ens resistim al dolor, n’augmentem el sofriment»

L'autora publica 'Ànima de tramuntana', on dues dones d’èpoques molt diferents s’enfronten a les dificultats de la vida
Núria Esponellà

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Núria Esponellà (Celrà, 1959) és escriptora i professora. Ha publicat diversos llibres, com El mateix vell amor (Premi de Novel·la Ciutat de Badalona), La travessia, Una dona d’aigua, Rere els murs (Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica) i La filla de la neu. Ara, amb Ànima de tramuntana (Columna) ha guanyat el Premi Prudenci Bertrana. La novel·la està protagonitzada per dues dones d’èpoques molt diferents que s’enfronten a les dificultats de la vida a la recerca de sentit. Per una banda, la Mínia és una arqueòloga freelance que passa per una situació personal difícil després d’haver-se separat de la seva parella. La descoberta de dues tombes insòlites a la necròpolis de la ciutat ibèrica d’Ullastret la situa en una recerca que l’ajudarà a afrontar els seus neguits. Una d’aquestes tombes està ocupada per Ekinar, una dona del segle III aC que forma part d’una cultura molt arrelada a la natura que entén la mort com a part del cicle de l’existència, mentre que la Mínia pertany a una societat que ha perdut en bona part la connexió amb la naturalesa i en què la mort ha esdevingut gairebé un tema a evitar.

 

Ha compartit que aquesta novel·la, que ha trigat quatre anys a escriure, neix de la necessitat de narrar una experiència vital. Què la va posar davant d’aquesta necessitat?

M’interessava aprofundir en una realitat que la nostra societat ha convertit gairebé en tema tabú: la mort i la manera que tenim d’encarar les pèrdues. Personalment, en els darrers anys he hagut de gestionar uns quants dols relacionats amb malalties de familiars i d’amigues que estimo. Aquesta experiència m’ha impulsat a narrar la història d’una dona que encara aquestes situacions amb valentia i aprèn a escoltar-se i reconstruir-se. Una dona que reconnecta amb la força transformadora de la natura. D’altra banda, a les darreres novel·les que he escrit he utilitzat la simbologia dels quatre elements principals de la naturalesa: aire, aigua, foc… Ara tocava parlar de la terra, del nostre arrelament a la vida i també dels ancestres, que representen una herència rebuda de la qual no som gaire conscients.

Certament, davant les crisis existencials la connexió amb la natura és sovint un bon consol. 

Això ho he experimentat repetidament i conec moltes persones que tenen aquesta mateixa experiència. Nosaltres som part de la terra, estem fets de la mateixa matèria i, per tant, compartim la mateixa capacitat de transformació, de curació i de força. El problema és que ho hem oblidat; crec que la societat paternalista i consumista ens ha infantilitzat força. Ens hem desarrelat molt i, abans de la Covid, vivíem amb la idea que la tecnologia és omnipotent. No és així, la tecnologia és una eina fantàstica, però res més. Ara hem vist que el món virtual només ens ajuda i que el més important és estar centrat en un mateix. Anar a la natura és bàsic. Només cal veure la quantitat de gent que ha tornat als boscos i al mar després de cada etapa de confinament. És una necessitat, en siguem o no conscients.

La protagonista de la novel·la, Mínia, és una arqueòloga que travessa una crisi personal. La seva feina en un jaciment sembla distreure-la, però d’alguna manera el que està fent és buscar respostes sobre ella mateixa.

Sí, és el que acostumem a fer tots. Projectem les nostres necessitats en el món exterior. Busquem fora el que tenim a dins. La Mínia està perduda en el laberint del dolor, una espècie de minotaure. La feina li serveix per no pensar tant però, al mateix temps, li permet escoltar-se més ella mateixa.  Mentre excava, imagina la vida d’una altra dona que va passar per una situació similar a la seva i, d’alguna manera, autoindaga per trobar aquestes respostes. A diferència de Dèdal, que mata el monstre de manera violenta, la Mínia s’adona que el dolor no demana combat sinó que només és un aspecte del procés que ella està fent. L’amistat amb una coprotagonista, l’Estel, i la comprensió del seu propi estat i la reconnexió amb la natura li permeten transitar millor per una etapa difícil de la vida.

Una etapa difícil en la qual hi ha l’exparella de la protagonista, l’Armand.

L’Armand es dibuixa en principi des del punt de vista de la Mínia, que el jutja. Més tard veiem que l’Armand no és del tot com ella el percep. La Mínia es reconstrueix a partir de la comprensió que la realitat és més àmplia que no pas la seva manera de percebre-la.

Llegint el procés pel qual passa la Mínia, em pregunto si entenem millor la vida des del dolor o des de la felicitat.

Crec que podem aprendre des de la felicitat però sovint, allò que queda imprès en nosaltres sol ser l’aprenentatge a través d’experiències que ens han deixat cicatrius emocionals. Em sembla que, si ens resistim al dolor, n’augmentem el sofriment. Si acceptem el trànsit per situacions doloroses, les podem arribar a viure d’una manera diferent, fins i tot amb sentit de l’humor. Depèn de la nostra actitud. També és cert que el dolor ha generat obres creatives molt interessants. Des de la felicitat absoluta, probablement no necessitaríem escriure res.

Podríem dir, doncs, que la novel·la anima a perdre-li la por al dolor?

Es pot interpretar així, de fet, és el que fa la protagonista. Quan no ens identifiquem del tot amb les emocions, les podem transitar millor. De tota manera, jo sempre deixo que el lector pensi el que vulgui dels relats que li ofereixo. És molt interessant veure com cada lector interpreta el que has escrit, de vegades et diuen coses que no has pensat mai i que ni t’hauries imaginat.

La novel·la planteja en tot moment un paral·lelisme entre la vida de la Mínia i la d’Ekinar, la dona el cos de la qual ha estat trobat al jaciment arqueològic. 

Les dues protagonistes van anar sorgint i prenent vida per elles mateixes. A mesura que les aprofundia, una i altra s’anaven retroalimentant. La protagonista del passat és fruit de la imaginació de la Mínia i potser el punt de connexió més important és que totes dues experimenten una espècie de catarsi.

Aquest paral·lelisme ens permet reflexionar sobre temes universals com és la manera d’entendre la mort i la vida. Què hauríem d’aprendre del món d’Ekinar en aquest sentit?

Ekinar pertany a una societat que entén la mort com a part del cicle de l’existència i que està ben connectada a la natura. Avui dia no sabem ni quines són les fruites de cada temporada. Hem perdut els rituals de pas i l’acompanyament comunitari en el dol, això ens fa sentir solitud i tristor. La situació que estem vivint actualment ens ha fet veure que anem despullats i potser estaria bé repensar com vivim, abans que no ens hi forci la pròpia naturalesa.

Què li va fer posar la mirada en els ibers?

Volia parlar de la terra i dels ancestres i, la primera civilització que ens ha precedit és la dels ibers. Hi havia moltes tribus diverses que compartien escriptura, comerç i un tipus d’organització territorial i social similar i que intercanviaven productes i cultura, també costums i creences religioses. Dels ibers del nord no n’havia parlat pràcticament ningú en el camp de la ficció. Això era totalment incomprensible per a mi, i m’hi vaig posar. Vaig escollir els ibers indiketes, que poblaven el territori que va dels Pirineus orientals fins al riu de la Tordera aproximadament, perquè són els meus ancestres familiars.

Van aconsellar-li que deixés estar la novel·la per les dificultats que trobaria en la fase de documentació. Com ha estat aquest procés?

Molt costós. Els arqueòlegs que m’ho van desaconsellar tenien raó i, si no els vaig fer cas és perquè vaig entendre que aquesta novel.la era un repte, i això em va esperonar encara més. És veritat que m’he hagut d’enfrontar a una feina força ingent, sobretot pel fet de remenar tanta informació, perquè calia remuntar-me al segle VI abans de Crist, i també trobar moltes incerteses, tant pel que fa a noms ibers com a la datació d’esdeveniments; per exemple, no se sap en quin moment es va abandonar la capitat dels indiketes, l’actual ciutat ibèrica d’Ullastret.

Què ha après Núria Esponellà dels ibers i de la Mínia?

Tinc la sensació que aquesta història m’ha permès reconèixer els familiars que no he conegut i que formen part de la meva «tribu». Al mateix temps, em reafirma en la importància de reconnectar amb l’essència. Hi reto també homenatge a la capacitat de resiliència de les dones.

Categories
ENTREVISTESEscriptorsHistòricaLLIBRES
Un comentari
  • Sílvia Romero
    10 desembre 2020 at
    Deixa una resposta

    Interessant entrevista. I no estava al corrent d’aquesta nova publicació de Núria Esponellà.

    Gràcies!

  • Deixa una resposta

    ALTRES ARTICLES