Patricia Tena. Barcelona
Jaume Grau (Barcelona, 1960) està especialitzat en el camp del documental científic, històric i polític i ha treballat per mitjans com La Vanguardia, La Sexta, Catalunya Radio i la revista Sàpiens entre d’altres. És un apassionat cronista de Barcelona i autor d’assajos com Carlinades. El Far West a la catalana o Les clavegueres de l’estat. Des de ben petit va començar a passejar per la ciutat comtal de la mà del seu avi, qui li va ensenyar que a Barcelona tenia «un univers inabastable d’atraccions de tota mena, un parc temàtic d’escala gegantina amb propostes infinites de lleure i gaudi.»
Ara publica La història de Barcelona en 10 passejades: Des dels romans fins a l’actualitat (Rosa dels vents), on a través d’una desena de rutes temàtiques ens convida a descobrir la ciutat a través de la seva història. Fer aquest exercici retrospectiu és necessari per entendre com les revoltes, les epidèmies, les guerres o, fins i tot, l’especulació, van ajudar a conformar el paisatge actual de la capital catalana. Sempre és un bon moment per descobrir o recuperar aquelles passejades a peu i gaudir de tot el que ofereix Barcelona. La millor manera de conèixer una ciutat és caminant-la, així que obrim bé els ulls, agafem aquest manual i descobrim-la.
Començo preguntant-li si aquest llibre hauria estat possible sense la influència del seu avi?
El meu avi és la primera persona que em convida a passejar per la ciutat, la que em desperta el plaer de badar sense més, i també la de saber i conèixer.
En el seu llibre, fa un repàs de la història de Barcelona des dels romans fins a l’actualitat. En quin moment es va plantejar recollir aquestes rutes?
Quan vaig veure que hi havia un fil narratiu interessant que uneix el passat amb el present i que té com a paisatge la ciutat i els seus carrers i places. M’hi poso quan detecto que hi ha una història per explicar.
Quin va ser el procés de documentació?
Les rutes, tal i com surten en el llibre, les vaig fer per primer cop paral·lelament al procés d’escriptura. Els llocs ja els coneixia, però les rutes van ser imaginades en el moment de pensar el llibre. Pel que fa a la documentació, ja havia consultat moltes fonts prèviament, i allò que hi mancava ho vaig cercar durant el procés de creació. De fet, vaig caminar molt, i dels passeigs van sorgir preguntes que vaig mirar de respondre capbussant-me en la documentació existent, que és àmplia i variada.
Espera que el lector descobreixi indrets de Barcelona o la història de la ciutat?
L’objectiu del llibre és aconseguir que algú el llegeixi, una fita prou complicada. La idea és descobrir que la ciutat que trepitgem és com un plató on s’han rodat un munt d’històries apassionants. D’alguna manera m’agradaria que el lector s’adonés que el paisatge urbà que l’envolta amaga molts secrets, i que el llibre és un estímul per descobrir-los.
Creu que a vegades ens interessem més per la història de les ciutats que visitem que no pas per la d’aquella on vivim?
És possible que sigui així, però conèixer la història de la teva ciutat amaga un premi especial que no tenen les altres: saber que la nostra manera de ser i la nostra cultura s’ha conformat en un paisatge determinat, que no seríem de la mateixa manera si no existís l’Eixample.
Enric Calpena diu al pròleg que aquest «és un llibre per badar, no tant per passejar.» Comparteix aquesta opinió?
L’Enric és molt observador i potser té raó. En tot cas, a mi m’agrada badar quan passejo, cosa que em provoca més d’una ensopegada.
De fet, vostè comença dient que «la millor manera de conèixer una ciutat és caminant-la.» Cal una mirada o una disposició concreta per fer-ho?
Caminar una ciutat és transcórrer per unes vies que estan determinades per la història. La trama urbana dels carrers no és un caprici, és fruit se segles de tensions de tota mena. Quan un camina per una ciutat aconsegueix fer un insòlit viatge al passat, impossible de contractar en cap agència de viatges.
Les rutes que proposa no semblen les típiques que podem trobar en altres llibres, sinó que les classifica en: aigua, treball, menjar i beure, revoltes, guerres, epidèmies, obres i especulació, oci, la Barcelona màgica i turistes il·lustres. Per què es va decantar per aquesta ordenació?
N’hi pot haver d’altres, però crec que algunes d’aquestes àrees temàtiques que he escollit -com el treball, les epidèmies, l’aigua o les revoltes-, han determinat de forma molt bèstia la fesomia de la ciutat.
Quins creu que són els espais més desconeguts per als propis barcelonins? Hi ha algunes propostes, com la colònia Bausili a la Zona Franca, que s’allunyen de la Barcelona més turística.
Per a mi Barcelona és l’espai que va des del Besós al Llobregat, un patchwork de pobles amb personalitat pròpia, però amb una dinàmica comuna. Ens allunyem del centre, perquè Barcelona és policèntrica. I a mi m’interessa tant Ciutat Meridiana, com el Raval.
Diu que Barcelona és la ciutat que ha viscut més revoltes de la història d’Europa. Com ha afectat això en la imatge i el caràcter actual de la ciutat?
Barcelona, a l’estiu, pateix episodis de xafogor horribles i això, històricament, empeny els barcelonins a cremar-ho tot. Però, a més, és una ciutat que ha viscut a la perifèria del poder i, per tant, amb una dosi important de rebel·lia i de mala llet vital. Les revoltes socials, per acabar, han estat molt intenses en una ciutat amb terribles desigualtats.
Explica que des del primer brot de pesta el 1342 fins a la grip de l’any 1917 no hi ha hagut cap generació de barcelonins que no hagi patit una epidèmia. Malauradament, avui vivim la de la Covid. Ara és un bon moment per passejar i descobrir els racons dels quals parla?
Ara és un moment òptim, perquè la ciutat ha deixat d’estar ocupada per un turisme que amenaçava de convertir-la en un part temàtic. Jo he vist per primer cop nens jugant a l’escala de la plaça Nova que dona accés a la catedral. Un lloc abans colonitzat pels turistes.
Creu que la pandèmia ha canviat la imatge de la ciutat?
La pandèmia ha canviat temporalment la imatge de la ciutat i crec que alguns dels efectes que ha comportat és perllongaran en el temps, però encara és massa d’hora per saber de quina manera i amb quina intensitat.
Quin és el seu recorregut preferit?
A mi m’agrada molt la ruta de l’aigua, perquè de l’aigua se n’ha fet una arquitectura, a base de pous, mines, torres d’aigua, safareigs, aqüeductes, basses, recs, fonts… hi ha carrers a la ciutat que serpentegen pels mateixos llocs on abans hi corria l’aigua i, al capdavall, la Rambla és un camí dibuixat per l’aigua.
Aquest llibre demostra que tots els barris de Barcelona tenen motius per ser visitats. L’ajuntament de Barcelona potencia els seus barris?
Jo crec que té la intenció de potenciar-los però que de vegades ho fa sense massa fortuna.
Hi ha algun barri que reclami més atenció que un altre? Potser perquè el seu patrimoni està més desatès…
N’hi ha molts, però jo destacaria en aquest moment Horta, on un projecte pot desvirtuar la zona dels safareigs del carrer d’Aiguafreda.
Diu que la memòria dels barcelonins és la millor font d’informació que té la ciutat. Hem de passar més temps escoltant les històries dels altres, especialment dels més grans?
La dels més grans i les dels més joves, tots configuren la ciutat present i la futura. La relació sentimental dels meus fills amb la ciutat és una història personal i per tant única, amb espais que tant sols ells entenen.
En aquest sentit, com poder guardar tota aquesta memòria col·lectiva de Barcelona?
Hi ha qui treballa intensament en aquest sentit, i es duen a terme iniciatives de força interès. Al capdavall, però, preservar-ho tot és una tasca titànica. Hi ha milions d’històries personal entrecreuades que es perdran. I segurament és bo que així sigui. La ciutat és alhora un espai de memòria i d’oblit.
Què és el que més li agrada i què és el que menys de la ciutat? Què li faltaria per considerar-la, al seu parer, gairebé perfecta?
L’odi que tots sentim per alguns aspectes de la vida a la ciutat i del seu urbanisme és un tret d’identitat barcelonina poderosíssim. Barcelona és plena de nyaps, però els nyaps ens retraten tan bé com els encerts. El que trobo més a faltar a Barcelona són places amb dignitat, n’hi ha de sublims en els barris, però no en tenim cap de prou gran que puguem exhibir amb orgull. La plaça de Catalunya no té cap gràcia i la de les Glòries fa por només veure-la o imaginar-la.
Barcelona té alguna assignatura pendent amb la seva memòria?
Crec que s’ha de recuperar la memòria de la lluita dels veïns de la ciutat durant el darrer tram del franquisme, sobretot a Nou Barris.
