Una fugaç ‘Doña Rosita la Soltera’

Pep Vila dirigeix al Teatre del Raval una versió lliure de l'obra de García Lorca interpretada només per dues actrius
rosita teatre del raval

Jordi Pujals. Barcelona / @jordipujals


Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores és l’última obra que va estrenar en vida Federico García Lorca i ho va fer amb la companyia de Margarita Xirgu a Barcelona, l’any 1935, al Teatre Principal Palace. Es tracta d’un text on Rosita, la protagonista, és una noia provinciana que s’ha quedat orfe i que ara viu a casa dels tiets on manté una relació amb el seu cosí. No obstant, ell ha d’emigrar a l’Argentina, però abans de marxar li promet amor etern i que tornarà per casar-se amb ella. Els anys passen i Rosita espera dia i nit el seu amor que mai arriba.

Aquests dies al Teatre del Raval podem veure Rosita, una versió lliure que ens presenta la companyia Las Melinas sota la direcció de Pep Vila. En aquesta adaptació només trobem sobre l’escenari dues actrius, Carmina Tortajada i Carme Bosch. Una aposta arriscada tenint en compte que es tracta d’una obra on el text original està dividit en tres actes i amb un total de divuit personatges. La companyia en la seva versió se centra principalment en la Tía i l’Ama, la serventa de la casa. Elles dues, que tenen una relació d’amor-odi i que discuteixen constantment, viuen com si fos en primera persona la solteria de la Rosita. L’objectiu de Vila és anar a l’essència del text de García Lorca, però aquest és un dels punts que no acaba de funcionar perquè la major part de l’obra és un diàleg entre aquestes dues dones, malgrat que en algun moment una de les actrius encarna i posa veu a Rosita, el paper d’aquesta és invisible. Un error quan la veritable protagonista de l’obra hauria de ser ella.

Un dels factors que no juga a favor és la brevetat d’aquesta versió, que dura només cinquanta minuts. Això fa que l’espectador no acabi de conèixer realment cap dels personatges, principalment el de Rosita. Quan s’aixeca el teló aquesta està en plena joventut i quan finalitza l’obra es troba en l’edat adulta. Una línia cronològica que en el text de García Lorca és molt clar perquè els fets passen un darrera a l’altre, i sobretot perquè el pas dels anys de la protagonista es representa amb una flor mutable, en concret una rosa, que en aquesta versió en el Teatre del Raval és inexistent. Això desvirtua molt l’obra original i peca massa de voler ser poc convencional.

Per altra banda, aquesta brevetat tampoc ajuda a què els espectadors connectem amb la història. Els salts entre escena i escena són gegants, i es passen per alt molts fets transcendentals que donen sentit i que formen part del fil conductor de l’obra. Per exemple, no queda del tot clar que, malgrat Rosita continua esperant les cartes del seu cosí, ell ja ha trobat l’amor a Argentina. Tampoc acabem de conèixer del tot els motius que han portat a què la família hagi d’abandonar la casa pels deutes que el tiet ha deixat quan encara vivia.

Aquesta versió només ens permet entendre el que García Lorca ens vol explicar en aquesta obra: un retrat dels estereotips que la societat d’aquella època tenia al voltant de totes aquelles dones condemnades a viure en la solteria i en l’espera amargada i vergonyant d’un amor que mai s’esdevé. En definitiva, es tracta d’una versió fugaç que en un batre d’ulls, en una esgarrapada, en un instant… Rosita ja s’ha convertit en una soltera de per vida.

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES