Els no-llocs de Vicenç Viaplana

Espais Volart de la Fundació Vila Casas exposa els quaranta anys d'activitat artística del pintor de Granollers
Vicenç Viaplana Espai Volart Fundació VIla Casas - Foto de Manel Haro

Manel Haro / @manelhc


Diu Vicenç Viaplana (Granollers, 1955) que «una bona pintura ens ha de portar sempre just davant del precipici, ens situa en el lloc precís en què la ment ha desconnectat del pensament.» ¿Vol dir això que la pintura -l’art?- ha d’estar deslligat del fet racional? ¿Que una obra no s’ha de pensar, sinó viure-la, sentir-la, potser deixar que es projecti en nosaltres i projectar-nos nosaltres en ella? Totes aquestes preguntes no tenen una resposta senzilla, però el sol fet de plantejar-nos-les ja activa un procés racional que pot no estar en les obres mateixes, però sí en el context que les acull i en el qual ens movem. Diu el mateix Viaplana que «no hi ha forma d’expressar l’art que no sigui ideològica.» ¿Com es pot fonamentar, doncs, aquesta ideologia sense la connexió amb el pensament? ¿La podem expressar a través del fet emocional? ¿Del compromís, potser?

Una cosa sembla clara: l’art és -o activa la- complexitat i aquesta complexitat ens ajuda a situar-nos en el món que vivim, ens emmiralla. Seguint amb les paraules de Viaplana, «la complexitat dilueix el concepte de liquiditat», una realitat aquesta que és molt present en l’exposició que la Fundació Vila Casas, a través d’Espais Volart de Barcelona, li dedica al pintor de Granollers. Comissariada per Àlex Susanna i Natàlia Chocarro, la mostra recull quaranta anys de creació i evidencia que la pintura encara és un artefacte -potser més necessari que mai- per fer més forts els llaços en les comunitats, amb nosaltres mateixos, amb el nostre entorn en general i amb la natura en particular. Si la liquiditat dilueix -i aquí cal recordar el pare del concepte «liquiditat», Zygmunt Bauman, que avisava que la nostra cultura estava cada vegada més encaminada cap a la desafecció, la discontinuïtat i l’oblit-, la pintura consolida.

L’exposició es divideix en set àmbits, el primer dels quals està dedicat a la seva pintura de finals dels anys vuitanta, després d’una etapa conceptual determinant en la seva formació com a artista, i presenta obres a mig camí entre l’abstracció i l’expressionisme -com indiquen els comissaris- entre les quals trobem paisatges suburbials o construccions industrials que l’artista situa sovint entre flames. Una d’aquestes peces és un acrílic sobre planxa de ferro sense títol que mostra el deteriorament del corredor del Vallès fins a Barcelona que l’artista recorria, nodrit per polígons industrials, magatzems, precàries urbanitzacions i deixalles, a més de la muntanya explotada per la cimentera Asland a l’altura de Montcada.

Molt diferents són els paisatges de les pintures (creades entre 2016 i 2020) que trobem en el sisè àmbit, dedicades a la natura exuberant de la muntanya del Sui (Montseny). Són teles en gran format i presentades sense bastidor que mostren plantes en lluita per la vida, «un procés no buscat -segons explica el mateix Viaplana en una entrevista filmada que el visitant pot veure al final del recorregut-, que el va portar a fer una reflexió compulsiva sobre el món vegetal» i que activava «un diàleg amb la part que hi havia de vegetal i d’orgànica» en ell mateix gràcies a vegetacions reals i inventades. Aquesta és una sèrie pintada a l’aire lliure que respon a una pulsió entre la ràbia i la reivindicació que va portar a l’artista a preguntar-se si aquell impuls estava motivat com a reacció a la situació política viscuda durant els últims anys o com una reivindicació necessària de la pròpia terra.

En els altres àmbits, el visitant trobarà obres més introspectives corresponents al seu període creatiu entre 1990 i 1996 en la qual s’inclou la seva memòria de la llum; una investigació més enllà de la pintura que, sense abandonar aquesta disciplina, el va portar a eixamplar el seu significat fent un acostament al món de la fotografia i del cinema (1997-2001); una excursió per la incertesa (2002-2012) amb obres que evoquen cosmovisions d’atmosfera líquida; i un inventari de límits (2012-2015), en el qual torna a establir un diàleg amb la fotografia. Tot plegat demostrant una evolució plàstica sobre una realitat que sempre ens és mostrada de manera suggerida o incompleta. Ho explica Chocarro: «com menys reconeixem els elements representats, més consciència prenem de la seva naturalesa i, també, de la seva fragilitat

Aquesta representació de la realitat els comissaris l’anomenen els «no-llocs que formalitzen la incertesa dels nostres temps líquids i en crisi permanent.» L’obra de Viaplana, doncs, és un constant viatge entre la consciència i l’inconscient, entre la realitat i la ficció. En una frase del primer àmbit, llegim: «Pintes fins a la derrota. Només llavors el quadre comença a brillar amb llum pròpia.» ¿És aquesta la derrota del jo artístic? ¿O és només la derrota del jo racional? Assegura Viaplana que «és obligació dels artistes explorar la pròpia angoixa -que els porten a vegades per camins inexplorats- i veure-la continguda en un espai determinat que serveixi de mirall al propi artista però també als visitants.» Potser doncs, aquesta derrota és el resultat d’una negociació -potser emocional o intuïtiva i no necessàriament racional- amb el propi art.

Els límits d’aquesta negociació -d’aquesta angoixa i d’aquesta derrota- els marquen els marges de l’obra mateixa que contenen també -en certa manera- l’èxit o el fracàs de la seva execució. En aquest sentit, cal recordar una altra de les frases de Viaplana, presents en l’exposició: «la pintura és un sistema binari: cada decisió és bona o dolenta. En una gran obra totes han de ser bones.» I no oblidem que l’èxit d’una bona pintura és «portar-nos sempre just davant el precipici, allà on la ment ha desconnectat del pensament.» ¿Pot ser aquest precipici el mateix que assenyalava la filòsofa Marina Garcés quan proposava una «nova il·lustració radical» en una època en la qual «sobrevivim els uns contra els altres» i on «el subjecte, com a consciència i voluntat, ha perdut la capacitat de dirigir l’acció al món i de ser, per tant, el timoner de la història»?

La pintura ens pot situar certament davant aquests precipicis que habitem a títol individual i també com a societat. La desconnexió del pensament, doncs, pot ser un pas indefugible per salvar-nos, no una mort de la racionalitat, sinó un procés de renovació que ens distanciï de les trampes que oculta la immediatesa de la vida líquida. La pintura per a Viaplana -com ho és l’escultura per a Jaume Plensa– no és un artefacte estàtic, és un motor que (ens) activa, ens emmiralla. Els seus no-llocs són, en essència, els nostres propis paisatges, paradoxalment desconeguts, indeterminats, inquietants a vegades, que reclamen la nostra mirada.

Categories
ARTExposicions
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES