Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Només cal una primera presa de contacte amb l’obra de Yago Hortal (Barcelona, 1983) per quedar totalment atrapat en l’explosió de colors, formes i textures que ofereix la seva obra, una conjunció d’elements que es volen explicar per ells mateixos, sense necessitat de buscar metàfores o simbolismes exteriors. Ens ho explica Enrique Juncosa, el comissari de l’exposició Allò era abans, això és ara, que mostra a l’espai Can Framis de la Fundació Vila Casas trenta-sis de les pintures realitzades per l’artista barceloní entre 2007 i 2020. Juncosa diu que l’obra d’Hortal suposa una revisió formalista de la pintura abstracta i és el resultat de l’exploració que fa l’artista amb el llenguatge pictòric i les seves possibilitats, una exploració que «ens parla del propi procés de treball i de la seva tècnica, grans escombrades, esquitxades i gruixudes acumulacions de matèria.»
Molts novel·listes asseguren que sovint els seus personatges s’independitzen d’ells tot just comencen a ser creats, i aquesta autonomia fa que a vegades les trames agafin camins que els seus autors no tenien previstos en un principi. Aquesta mateixa lògica podria ser aplicable -almenys en part- en la pintura d’Hortal: «escoltar, veure, deixar parlar la pintura mentre va prenent forma és, per a mi, indispensable; aquest diàleg n’orienta el resultat», diu l’artista. En una altra exposició de la Fundació Vila Casas, la dedicada a Vicenç Viaplana, aquest pintor recordava que la seva obra era el resultat d’una negociació entre ell i el propi art que estava delimitada pels marges de la mateixa obra. En canvi, en les pintures d’Hortal aquesta negociació o diàleg sembla no ajustar-se a cap límit: l’artista dona vida i forma a la pintura, però la pintura pot imposar les seves regles del joc, tot i que sense abandonar mai del tot l’interès de l’artista per controlar totes aquestes accions i fer que res sigui totalment atzarós sinó fruit d’una reflexió meditada.
Un exemple d’aquesta autonomia de la pintura són les seves peces tridimensionals, on la matèria sembla devorar la tela i el bastidor, arribant a agafar uns volums que fins i tot estimulen la reflexió si, en l’obra d’Hortal, hi pot haver una frontera entre la pintura i l’escultura. Dit d’una altra manera: ¿en quin moment el volum comença a ser una expressió artística diferent de la pintura? Segurament aquesta és una reflexió que no cal plantejar-se-la amb massa rigor, donat que l’obra d’Hortal no pretén tampoc teoritzar, sinó mostrar tot el que la pintura pot expressar i, si «les opcions són il·limitades», no cal que la teoria esdevingui cap marge de contenció. En la seva obra, la pintura és orgànica, una matèria viva que flueix i brilla. Explica Juncosa que «aquesta importància de la matèria també el fa hereu de la tradició matèrica catalana d’Antoni Tàpies i Miquel Barceló, tot i que a diferència d’aquests, l’obra d’Hortal és autoreferencial i analítica, i la seva gestualitat és una qüestió de lèxic i no pas una mostra d’angoixa existencial o consciència sociopolítica.»
Tornem a Viaplana, qui considera que «la pintura és un sistema binari: cada decisió és bona o dolenta i en una gran obra totes han de ser bones.» A Yago Hortal, en canvi, «la validació de l’error forma part del procés pictòric o, dit d’una altra manera, la pintura és també un procés d’acceptació de l’equivocació, una transició vers una certa indulgència amb el mitjà.» Si acceptem l’autonomia de la pintura, de la manera que la proposa Hortal, hem d’acceptar que el diàleg amb l’obra pot esdevenir un resultat imprevisible, amb una superposició de capes -o de pells- que no són més que les mostres de les vides o les direccions que ha agafat el quadre en el seu procés de creació. L’obra d’Hortal es caracteritza, tal com diu Juncosa, «en l’exuberància del color i la presència de la gestualitat, que des d’una concepció metalingüística el porta a subratllar les característiques físiques de la pintura, però que també suggereix, des de la ironia, idees lúdiques i hedonistes.»
El mètode que Yago Hortal utilitza per posar títol a les seves obres consisteix a anomenar-les amb la inicial del lloc on està situat el taller on ha creat la peça – Viseu (Portugal), Portolà (Jardins de Portolà, Barcelona), Kunstfabrik (Berlín) o el carrer de Sant Pere Més Alt (Barcelona)- seguit de la numeració corresponent. D’aquesta manera, el pintor evita condicionar la mirada de l’espectador amb títols massa descriptius. El visitant, per tant, se situarà davant d’aquestes obres sense gaire més informació que la que transmeten els colors, les formes i les textures. No hi ha res fora del quadre, no hi ha una metafísica, ni un caràcter referencial, tota la lògica s’esdevé dintre de les obres mateixes i és una lògica que, despullada de tot artifici simbòlic, ens atrapa.