Manel Haro. Barcelona / @manelhc
A Noruega sembla que mai ha de passar res d’estrany, que la societat és modèlica, que no n’hi draps bruts. Durant uns quants anys, la novel·la negra nòrdica ens ha fet caure uns quants mites al respecte, però així i tot, encara hi ha aquesta sensació que Noruega és un país d’ordre. Vaja, no és que no hagi de ser així, però tampoc cal creure-se’l un país radicalment diferent de la resta d’Europa en molts sentits. En certa manera, els atemptats que el país va partir el 22 de juliol del 2011 van ser un bany de realitat per a moltes persones arreu del continent. Noruega –la modèlica Noruega- havia estat objecte de dos atacs: un amb cotxe bomba a Oslo, en el barri on hi ha moltes de les seus governamentals, i un altre amb tiroteig a l’illa d’Utøya. I l’autor: un noruec. Un blanc, ros, d’ulls clars.
Aquells atacs van deixar setanta-set morts, vuit a la capital i la resta a Utøya, l’illot on se celebrava un campament juvenil organitzat pel Partit Laborista Noruec. És a dir, les víctimes –moltes de les quals van morir ofegades mentre fugien- eren molt joves. L’assassí –disfressat de policia- va tenir setanta minuts per matar, més d’una hora disparant en una illa minúscula de 330 metres d’amplada i 420 de llargària. Anders Behring Breivikillot (Oslo, 1979) –l’autor- tenia llavors trenta-dos anys, va ser definit com un terrorista d’extrema dreta, fonamentalista catòlic, islamòfob i enemic del multiculturalisme. Els atemptats eren la seva manera de declarar la guerra a tot el que considerava que escapava del seu model ideal de societat per a Noruega.
N’estava convençut, fins i tot després d’haver-ho fet defensava que la seva era una missió necessària, que facilitava –entre altres coses- alliberar Europa de l’Islam. De fet, poc abans dels atacs el mateix Anders Behring va compartir a Internet un manifest de mil cinc-centes pàgines on exposava les seves motivacions. De tot plegat ens en parla la sèrie disponible a Filmin 22 de juliol, creada per Sara Johnsen i Pål Sletaune. No és una sèrie documental, sinó de ficció, tot i que inspirada en tot moment en els fets reals. En ella veiem, no només la incertesa i la por que van suposar els atacs mentre es produïen, sinó també tot el que va venir després. Un dels aspectes destacats és el paper de la policia, que va reaccionar massa tard, tot i els avisos d’emergència.
A Utøya, la policia va arribar quaranta-set minuts després de ser avisada i l’assassí es va rendir gairebé immediatament, la qual cosa va fer pensar que una intervenció més ràpida podria haver salvat vides. L’altre aspecte que ens mostra la sèrie és la manca de recursos que viu un dels hospitals que rep moltes de les víctimes. És a dir, pocs dies abans dels atacs, en aquest centre hospitalari es vivien tensions per les retallades i les reduccions de personal. Una altra pota de la sèrie –que queda una mica forçada- és el cas d’un nen que és víctima de maltractament, un fet que no té res a veure amb els atemptats però ajuda també a entendre que Noruega, com qualsevol societat, té les seves ombres.
La sèrie no és gaire brillant, tot em sembla una mica artificial, massa teatral, amb una narrativa molt evident i amb subtrames que es van creuant sense la profunditat que caldria. La història ens és mostrada a través de la investigació que fa un diari noruec, liderada especialment per un personatge insuportable, una periodista interpretada per l’actriu Alexandra Gjerpen que cada vegada que sortia a la pantalla –ja em perdonareu- em venien ganes de deixar-ho córrer. Entenc que se sent molt afectada pel que ha passat, que li toca en l’àmbit personal, però estic segur que no calia fer-la un personatge tan irritable, perquè costa creure’s el paper que fa. Com a document per fer una repassada dels fets –del durant i del després dels atemptats- és acceptable, però poc més.
