Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Gràcies a Betevé, a qui dec moltes alegries cinèfiles, he pogut veure, fa poc, Tardor tardana (1960), de Yasukiro Ozu. He llegit en algun lloc que aquesta pel·lícula no es va estrenar als cinemes convencionals. De fet, fins fa quatre dies Ozu era poc conegut entre nosaltres, més enllà dels cinèfils irredempts, però sembla que al seu país també ha trigat en ser valorat de forma general i incondicional. Fa algun temps la Filmoteca li va dedicar un cicle. La grandesa d’Ozu rau en una aparent senzillesa. En moltes de les seves pel·lícules ens mostra un món familiar i quotidià i, si fem abstracció de les característiques costumistes més japoneses resulta senzill identificar-se amb els seus personatges i fer paral·lelismes amb gent que hem conegut.
Tardor tardana és una de les seves darreres pel·lícules, el director va morir relativament jove, deixant una obra de pes que cada dia és més valorada i imitada, en molts aspectes. La pel·lícula compta amb molts dels seus actors de sempre, com l’extraordinària Setsuko Hara, que es va retirar del tot després de la mort del director i no es va casar mai. Són actors i actrius amb noms que ens poden semblar exòtics però absolutament propers i familiars en els seus papers de gent normal i anònima. En molts aspectes la història fa pensar en Primavera tardana, malgrat que aquí hi convergeixen alguns aspectes diferents i molt interessants.
L’argument parteix d’un text de l’escriptor Ton Satomi, qui va col·laborar sovint amb Yasukiro Ozu. L’any seixanta tot començava a canviar, de fet el jovent que surt a la pel·lícula ja mostra una evolució evident vers els costums moderns i la pel·lícula és en color. Pot sobtar el tema dels casaments i els arranjaments que es fan o que es volen fer però en aquells anys, més enllà de les ciutats grans, es feien moltes coses per l’estil, encara aquí, en podria explicar unes quantes.
La bonhomia dels personatges fa que sobti pensar que els japonesos havien estat un poble bel·licós fins feia quatre dies, però en general sabem poca cosa de ningú. Tenim la percepció, en veure aquestes pel·lícules, de trobar-nos amb uns veïns de casa. Pares i mares ben avinguts amb algun fill o filla, feliços amb la convivència, però amb la preocupació per part dels grans de pensar que els joves quedaran sols i sense família quan ells faltin i, doncs, cal que es casin, que tinguin fills, que muntin el seu niu, més o menys convencional.
Els personatges d’Ozu, com tots els grans personatges literaris, cinematogràfics, de tant japonesos esdevenen universals i propers. Aquests amics, amarats de bones intencions, ben avinguts, que emboliquen la troca i fan que un altre amic s’il·lusioni amb un possible matrimoni que suposa ja arranjat, precisament amb la noia que, de jovenets, agradava a tota la colla. Aquestes esposes tan bonhomioses i comprensives com Na Maria Antònia de Bearn, sempre somrients i tranquil·les, aquests joves poc rebels en aparença però que entenen els grans molt bé, preocupats per la futura solitud i decadència dels pares… tot plegat conforma un quadre de costums profund i humà, poètic, amb plans d’interiors que semblen quadres moderns, mentre, més enllà de la porta de casa, la gent i la vida van i venen de forma apressada. Em queda molt d’Ozu per veure i gaudir, qui ha estat un dels meus descobriments vitalment tardorencs.
