Salvador Rich. Barcelona / @vadorich
La veu ho és tot en un escriptor: determina el ritme, el caràcter dels personatges i en definitiva és el que fa que el lector s’hi enganxi o no, tant o més que la trama. I la veu del Kiko Amat és agressiva, sarcàstica, dura i casa molt bé amb personatges d’extraradi, marginals fins i tot, i amb situacions violentes que, escrites amb una altra veu, no resultarien versemblants. Llegir Revancha és entrar en un món que sabem que existeix, però que desconeixem. Podem trepitjar –viure fins i tot- als mateixos carrers per on campen els seus protagonistes, que llegint la novel·la tindrem la sensació de ser en una mena d’univers paral·lel, d’haver-nos ficat dins d’una pel·lícula que poc té a veure amb nosaltres, però que segurament per això mateix ens fascina. Ell mateix, quan ens ho explica, sembla el protagonista de la seva novel·la, amb els seus tatuatges, la seva manera de parlar precipitada i hipergesticulada que no et deixa ficar cullerada, i l’ús de l’argot propi dels seus personatges.
Tot plegat podria semblar massa tòpic, i per tant poc versemblant, però no és així. Revancha és una d’aquelles novel·les feta per a ser llegida d’una tirada, i que per tant podria semblar escrita de la mateixa manera, però res més lluny de la veritat. Cal saviesa per a fer creïble un personatge com l’Amador, el segon d’una banda d’ultres amb un secret que el podria convertir precisament en la seva víctima preferida. L’autor va tenir un primer impuls de fer d’ell la veu única de la novel·la, i la saviesa de reescriure-ho en veure que no s’aguantava. Escriure, reescriure i rectificar és de savis, d’escriptors savis, i aquí hi ha molt d’ofici.
I la Revancha? És veritat que tot gira al voltant d’una revenja per un fet puntual, però n’hi ha una altra, un concepte més ampli i que és el tema de fons de tota la novel·la: quan pel fet d’haver nascut en una zona determinada (tornem al famós extraradi ) i en un estrat social determinat no tens les mateixes oportunitats, saps que no pots fer altra cosa a la vida que una feina no qualificada, gens gratificant i mal pagada i que no aconseguiràs sortir d’aquest entorn, et gires i regires contra tot i contra tothom. La violència és la teva forma de revolta, d’exercir la lluita de classes, l’única que coneixes. Potser sona a justificació, però quin autor no salva els seus personatges?
En Kiko Amat és un personatge per ell mateix, només que diu que a ell, l’art, l’ofici d’escriure, l’ha salvat. Ja no viu en l’extraradi que descriu als seus llibres; es vanagloria d’haver-ne escapat, però vesteix, es tatua i parla com si encara hi fos. Potser per això hi ha un deix de nostàlgia i un punt de tendresa amb prou feines amagada entre les pàgines d’aquesta Revancha. Podriem fer-ne fins i tot una juguesca per trobar-les, o un concurs perquè són subtils i sàviament distribuïdes.
El tema està de moda, i ha demostrat el seu èxit. Bandes de delinqüents, sempre amb el ganivet o el bat de beisbol a la mà, ultres disposats a rebentar-te el cap només perquè siguis seguidor d’un altre club esportiu, sicaris els uns, racistes, homòfobs i sense escrúpols tots, que no entenen la vida si no és per mitjà de la violència i la imposició. Són personatges que podrien sortir a qualsevol road movie, a les pel·lícules d’Álex de la Iglesia, o perseguir per Lanzarote les tres prostitutes fartes de seure, dia si i dia també al sofà de Sky rojo de Netflix. És veritat que no hi ha gaire poesia en tot plegat, però si certa èpica, i en definitiva, literatura.
