Cambalache: Un abogado en la España de Pujol, de Javier Melero, aquesta mena de calidoscopi escrit sense complexos, amb humor i lucidesa, està sent un èxit, cosa gens estranya ja que aquest advocat singular i heterodox té ganxo narratiu i una cosa molt important que avui no és gaire freqüent, humor intel·ligent i ironia punyent. Ja va tenir força èxit el seu llibre anterior, El encargo, i també ha estat important la presència de l’autor en programes de televisió i ràdio, en els quals ha demostrat que encara podem fer descobriments sorprenents en el món, una mica excessiu i pesadet, de les tertúlies mediàtiques amb rerefons suposadament seriós.
Fa anys es deia, en broma, que ens calia ser agnòstics, cínics i escèptics, Melero reuneix aquests tres atributs i molts mes, en el seu vessant més positiu i saludable. Darrerament s’han publicat llibres rellevants i documentats sobre el passat recent però fins ara no m’havia ensopegat amb cap de tan rellevant i divertit a la vegada. Sempre em semblava que darrere dels textos hi havia un cert temor, afany retòric, algunes dosis d’autocensura, no sé si aquí també hi ha aquests elements, en algun moment, però Javier Melero té una gran habilitat per dir coses de gruix sense fer sang i sense que hi puguem percebre condicionants ideològics.
Ens passegem per una Barcelona benestant, però ja amb elements transversals evidents, a partir d’aquella ciutat avui mitificada dels setanta, amb una llibertat ambiental que obviava la misèria reticent que encara es podia copsar per tot arreu. Melero va pertànyer a una generació que ja va accedir a un cert benestar, a la llibertat sense massa riscos, a les oportunitats professionals i de millora que es presentaven als joves de l’època, al menys a una gran part de joves. Ja fa temps que ens han caigut de l’escambell els protagonistes polítics i socials d’aquells anys però l’autor ens els situa en una dimensió mediocre i humana molt saludable, sense defugir, quan cal, la constatació de les seves virtuts i assoliments.
Melero, de família relativament modesta, intel·ligent, vitalista i espavilat, sens dubte, va fer feines diverses i va conèixer molta gent, de fet el llibre podria ser també un recull de narracions diferents situades al llarg del temps. Narracions esquitxades de cites de textos de tangos, els referents als tangos encapçalen de forma molt adient els capítols del llibre, i és que, com ja deien els meus pares i avis, la vida és un tango. Fins i tot m’ha emocionat que algú recordi, encara, les magnífiques versions de tangos en català que cantava l’atractiu Enric Barbat, amb la Motta.
Darrera del bon vivant que fuma, lliga amb noies maques, menja bé i conrea relacions d’upa hi trobem una bona persona, capaç d’intervenir de forma generosa en l’arranjament d’injustícies, com ara en el tema dels suposats pederastes del Raval. Un home que entén les persones, que no etiqueta ningú del tot de forma arbitrària i que comprèn molt bé com és el món real, més enllà de les corrupteles, la fatxenderia, la filosofia d’estar per casa i la ingenuïtat que fa volar colomets de tant en tant, enmig de proclames etèries.
El llibre de Melero és molt útil perquè de vegades, de forma inevitable, tenim, al menys jo, un cert temor de dir segons què segons on, si no respon al discurs majoritari, i citar el llibre d’aquest advocat inclassificable pot resultar un suport dialèctic interessant, recurs que ell també utilitza en alguns moments. És aquest un llibre que sap greu acabar i probablement comptarem amb més llibres de l’autor, considerant l’èxit assolit i les moltes coses que encara deu tenir per explicar. Més enllà de tot tipus de consideracions i potser, en algun moment, amb alguna irregularitat que fa que no tots els capítols tinguin la mateixa grapa, és un llibre molt ben escrit, divertit, seriós, profund sense estridències i malgrat l’aparença desenfadada del relat, sàviament heterodox i imprescindible en els temps que corren.
