Com recordarem Enric Miralles?

Barcelona reivindica amb diverses exposicions l'arquitecte del Mercat de Santa Caterina i el Parlament d'Escòcia
Enric Miralles.
Foto: Fundació Enric Miralles.

Román Fernández / @romannnfv


L’any 1956, tres dècades després de la seva mort, Barcelona dedicava a l’oblidat Antoni Gaudí una exposició retrospectiva al Saló del Tinell. L’oblit és, de fet, l’acompanyant més habitual del pas del temps. Aquest transcorre dia a dia i en la seva transformació constant del present relega lentament les veus passades al silenci. La consciència del pas del temps, la memòria, requereix, en canvi, d’una pràctica activa i continua; s’exerceix. La ciutat, que encara no sabia quant en deute arribaria a estar amb Gaudí, obria així el procés de restauració del geni modernista. L’any 1969 arribaria la catalogació de les seves obres com a Monument d’Interès Cultural (tractant-se del primer artista contemporani en accedir a aquesta distinció del Ministeri de Cultura), i l’any 1984 les declaracions de Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Més enllà dels límits de l’arquitectura Antoni Gaudí és, avui, part de l’imaginari de la ciutat de Barcelona i la cultura catalana; un element universal del nostre patrimoni col·lectiu.

Vint-i-un anys (coses de pandèmia) després de la seva prematura mort, Barcelona és aquest 2021 l’escenari d’un ambiciós homenatge a Enric Miralles (1995-2000); un collage d’actes i exposicions dedicats a les múltiples facetes de l’arquitecte per explicar la seva trajectòria enèrgica i expansiva, que tindrà lloc en diversos punts de la ciutat durant tot l’any, amb l’exposició principal, centrada en l’obra arquitectònica, al Saló del Tinell. S’ha escrit molt sobre Gaudí i Miralles. Projectes inversemblants que desborden al visitant, formes fascinants, excèntriques, potser, per què no, excessives, conjuntament amb certa aura genial, com de talent innat, en faciliten la comparació. Al marge d’aquest paral·lelisme, Miralles és l’huracà que capgira l’arquitectura catalana a les darreries del segle passat, l’últim fill de l’escola de Barcelona capaç de sacsejar el soporífer seny racionalista marca de la casa, recollint el camí obert pel seu mestre Albert Viaplana i assolint, encara jove, la fama internacional.

Els projectes magistrals que va construir són tan sols part d’un univers immens del qual la influència sobre les generacions posteriors escapa a aquells arquitectes que es van formar al seu voltant. En certa manera les seves lliçons estan assimilades, formen part d’un saber comú i així se’ns transmeten quan comencem a estudiar arquitectura. Tampoc vindré jo a dir ara res nou sobre Miralles. Potser per la seva proximitat temporal, però, l’arquitecte és encara un desconegut fora del mundillo. Impulsat per la Fundació Enric Miralles (encarregada de la gestió del seu llegat), conjuntament amb l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya i amb la col·laboració de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura (ETSAB) i el Col·legi d’Arquitectes (COAC), aquest homenatge coral que ha rebut el nom de «Circuit Miralles» és una aposta decidida per donar a conèixer al gran públic a qui, més enllà de les fronteres de la seva professió, és una de les últimes grans singularitats que ha produït la cultura catalana.

 

 

A més de MIRALLES. A quarts de quatre…, la citada exposició al Saló del Tinell (fins al 20 de juny), dedicada a la seva faceta com a projectista, el programa comissariat per Benedetta Tagliabue, parella i sòcia de Miralles a EMBT, i el també arquitecte Joan Roig (Batlle i Roig) comptarà amb MIRALLES. Photos & Collages, al Centre d’Arts Santa Mónica (fins al 30 de juny), on es mostren fotografies que documenten la vida i trajectòria de Miralles i els cèlebres collages fotogràfics que tan el caracteritzen; MIRALLES. To be continued…, a la Fundació Enric Miralles (fins al 23 de desembre), que il·lustra la tasca que la Fundació i l’estudi d’arquitectura Miralles-Tagliabue (EMBT) ha realitzat durant els últims vint anys; MIRALLES. Perpetuum Mobile, al Disseny Hub (fins al 29 d’agost), una mostra inèdita sobre la seva faceta com a dissenyador d’objectes i mobiliari; i MIRALLES. A l’escola, que tindrà lloc a l’Escola d’Arquitectura (ETSAB, fins al 23 de desembre), i se centrarà en la seva activitat com a docent a Barcelona, a més del cicle de conferencies MIRALLES. Converses, on Tagliabue, Rafael Moneo o Carmé Pinós (primera parella professional i personal de Miralles), acompanyats per arquitectes i artistes diversos, compartiran experiències i conversaran sobre la seva trajectòria i influència.

Potser MIRALLES. A quarts de quatre… té com a premissa centrar-se en quatre de les obres més representatives de l’arquitecte, a saber: el Cementiri d’Igualada (1985-1994), el Palau d’Esports d’Osca (1990-1994), el Mercat de Santa Caterina a Barcelona (1997-2004) i el Parlament d’Escòcia a Edimburg (1999-2004). La voluntat, però, d’anar més enllà i relatar la forma en què ell imaginava i construïa és molt clara, i el resultat és una experiència immersiva fascinant. Deia Miralles que la sensació d’obra inacabada permetia treballar amb el temps, assumir-lo; que qualsevol construcció que sobreviu al pas dels anys és en si una transformació contínua. Molt abans que edificis, Miralles construïa llocs: topografies i cobertes de geometries agressives però límits difosos que s’escampen pel territori i el fan seu. Hi ha edificis que, per l’estil amb què es construeixen, diem que són intemporals; els llocs que Miralles va construir són permeables al temps, i això els atorga una textura única, donat que enmig de totes aquelles maquetes de fusta, dibuixos i collage, un sent que, potser, aquells projectes construïts només són moments fets realitat d’un idioma que flueix constant i es parla dibuixant, com si tot fos un sol procés creatiu infinit, un descobrir espais i formes permanent. L’aura del Saló del Tinell i les formes fantasioses del material exhibit tenen, en suma, alguna cosa que enlluerna, com de realisme màgic.

 

Exposició del Saló del Tinell.

 

Visiteu les exposicions i gaudiu de l’espectacle. Ara bé, si el que hi trobeu us sorprèn el suficient, si desperta la vostre curiositat, hi ha un Circuit Miralles alternatiu ben a la vora que també paga la pena descobrir: a tocar de Plaça del Rei trobareu el Mercat de Santa Caterina; potser hi heu estat abans, però de ben segur que la vostre mirada s’embadalirà un cop més admirant la coberta, i gaudireu l’escalfor de la vida de mercat que aquesta acull (la petita plaça posterior, habitualment més solitària, on els blocs d’habitatge, també obra de Miralles, es barregen altre cop amb la trama urbana, és magnífica); en direcció al mar, en un extrem de la Barceloneta, la torre que Miralles va imaginar per a Gas Natural s’obre, generosa, perquè l’espai públic la travessi, acompanyant-lo amb voladissos impossibles on podreu buscar-vos reflectits al trencadís de mirall.  No molt lluny d’allà, en plena Vila Olímpica, una desfilada de pèrgoles expressionistes de l’època Miralles-Pinós dansa violentament en plena avinguda Icària al ritme accelerat de la joventut dels seus autors; aposta decidida per la plaça dura en plena remodelació olímpica mentre que, passat el Poblenou, un altre espai públic, el Parc de Diagonal Mar, exhibeix les formes madures d’EMBT, que s’expressen sense presa en tubs d’acer que es recargolen, aigua i vegetació de ribera, on hi queda alguna cosa de l’esperit que la Barcelona del Fòrum no va trobar. Enric Miralles va escampar mostres de talent i genialitat per nombrosos racons de la ciutat de Gaudí i, al final, com una pel·lícula o un bon llibre, l’arquitectura és millor descobrir-la un mateix que no pas que te l’expliquin.

 

Parlament d'Escòcia d'Enric Miralles

Detall del Parlament d’Escòcia.

 

A una hora en cotxe de Barcelona el silenci regna al cementiri d’Igualada. La que fou l’obra mestra del període Miralles-Pinós, Premi FAD d’Arquitectura 1992 i trampolí dels joves arquitectes a la fama internacional s’ha fos amb el pas dels anys amb el paratge que l’envolta. Un cementiri és un lloc construït de memòries i per a la memòria, que connecta el passat i el present en la necessitat humana de combatre l’oblit, de recordar. També és on el ritual del dol comença a transformar el dolor agut en latent. El cementiri que Miralles i Pinós van imaginar parla decididament de tot això amb el visitant. L’arquitectura del cementiri d’Igualada és crua, radicalment expressiva i d’aspecte dur però capaç de construir espais serens i estranyament agradables. És resistent al temps precisament perquè és sensible a transformar-se amb el seu pas. El cementiri ha seguit construint-se amb les pluges, els hiverns i la vegetació que l’ha ocupat, amb el enterraments, les passejades i la nostàlgia dels visitants i, ara, resulta difícil saber quan fa que aquella petita vall, paisatge construït amb nínxols, riuades de troncs embeguts en formigó i una capella inacabada, és allà.

 

Cementiri Igulada

Cementiri d’Igualada.

 

És un projecte on Miralles porta al límit les capacitats emotives de la seva arquitectura, una visita obligada per descobrir a l’arquitecte. La metamorfosi infinita del cementiri va estar, però, a punt de ser violentament pertorbada: la voluntat de l’ajuntament d’Igualada era construir el nou crematori dins el recinte, i tan sols la insistència de Carme Pinós, qui finalment va executar el nou edifici, inaugurat l’any 2016, en un espai adjacent, va poder evitar-ho. Aquell mateix any el conseller de cultura es va comprometre a treballar perquè el recinte fos declarat Bé Cultural d’Interès Nacional, declaració que s’ha fet realitat aquest 2021. La conclusió de les obres de la capella, d’altre banda, segueix ajornant-se. Mentre, en un altre de les àrees olímpiques de Barcelona, a la Vall d’Hebron, el pavelló d’entrenament de les instal·lacions de tir amb arc que Miralles-Pinós van construir intenta, més aviat, resistir amb dignitat el pas dels anys. En un solar proper, les peces prefabricades de formigó que componien l’altre meitat del edifici, el pavelló de competició, es malmeten abandonades.

El Camp de Tir amb Arc, obra germana temporal i formalment del cementiri, va ser Premi Ciutat de Barcelona d’Arquitectura i Urbanisme l’any 1991. El projecte va donar la volta al món per l’expressivitat de les seves geometries, la forma de treballar amb la llum i l’audàcia en l’ús radical de l’acer, el formigó i la ceràmica. Tot i les seves reduïdes dimensions, va ser elogiat per la seva alta complexitat. L’any 2008 l’empresa pública de Gestió d’Infraestructures va enderrocar el pavelló de competició per a fer un nou túnel de maniobres per a la L5 del metro de Barcelona, comprometent-se a reconstruir-lo un cop finalitzessin les obres. L’incompliment des de fa més de deu anys d’aquesta promesa, conjuntament amb la clamorosa falta de manteniment de l’edifici que resta aixecat, convertit en vestidors per a unes pistes de futbol i rugbi, aboca lentament aquest oblidat tresor de l’arquitectura contemporània barcelonina a una trista desaparició.

 

Exposició Saló del Tinell.

 

La protecció d’arquitectures recents és sempre un procés complicat. Què i quan una arquitectura és patrimoni són preguntes difícils. La definició de patrimoni, però, hauria de ser suficientment mal·leable com per eixamplar-se paral·lelament a la sensibilitat dels professionals i la societat; potser hauria de tendir a l’inclusiu. Barcelona va reconstruir el Pavelló Alemany de Mies van de Rohe a Montjuïc alterant el caràcter efímer del projecte original o ha conservat les fàbriques sense valor arquitectònic del Poblenou perquè ha entès que aquestes arquitectures enriqueixen la ciutat i la memòria de la seva història, i el paper que les institucions públiques han d’exercir, més enllà de contribuir a homenatges, és defensar-les i tutelar la seva transformació.

Miralles deia que la «consciència del pas del temps» era la seva idea de felicitat. Vint-i-un anys després de la seva desaparició, la seva ciutat l’homenatja i ofereix la possibilitat als ciutadans de descobrir-lo. Amb el temps, probablement, el seu nom es tornarà reconeixible més enllà dels límits de la professió. El seu llegat, però, com els seus edificis, també te alguna cosa d’inacabat; o potser tota la cultura, en general, es igual de sensible al pas del temps, està constantment inacabada, en mans de la memòria. En tot cas, com transformin els anys l’arquitectura d’Enric Miralles dependrà, també, de com la cuidem.

Categories
ARTExposicions
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES