Deixar-ho tot en mans de déu

Vasili Peskov explica a 'Los viejos creyentes' la fascinant història d'una família aïllada a Sibèria durant trenta anys
Los viejos creyentes

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G


Al segle XVII, quan Rússia estava sota el comandament del tsar Alexis I, el patriarca Nikon va establir reformes en la litúrgia dels ortodoxos. A partir de llavors, en el ritu religiós es va canviar el fet de persignar-se amb dos dits i va començar a fer-se amb tres. Mesures com aquesta van enfurir un corrent d’ortodoxos que s’hi van oposar amb fermesa. Molts d’ells, coneguts a partir de llavors com «vells creients», com a negativa a aquestes reformes, es van cremar vius amb les seves famílies. «Segons l’opinió dels historiadors, prop de 20.000 partidaris fanàtics de la “fe antiga” es van calar foc», explica Vasili Peskov.

D’altres, però, van marxar als boscos, van construir cabanes allunyades de la civilització i van viure aïllats durant molts anys. Los viejos creyentes: Perdidos en la taiga (Impedimenta, amb traducció al castellà de Marta Sánchez-Neus) narra la història d’una d’aquestes famílies, els Lykov, que van marxar cap als anys quaranta del segle XX i va viure aïllada durant més de trenta anys a la taigà siberiana. Resaven deu vegades al dia, és a dir, dedicaven unes quatre o cinc hores diàries a les pregàries. El que ens explica Peskov (1930-2013) en aquest treball periodístic construït al llarg de diversos anys és real.

En els anys setanta, un pilot va descobrir una cabana perduda en la taigà mentre sobrevolava la zona. Un temps més tard, fins allà es va acostar un grup per investigar i es va trobar la família Lykov, formada per Karp Osipovich i els seus quatre fills. La dona havia mort, i tres dels seus fills moririen poc després, un darrere l’altre, quedant tan sols Karp i la seva filla petita, Agafia.

Aquesta família havia sobreviscut a la taigà durant més de tres dècades agafant-se a la religió i resistint a força de fe. A més, cal tenir en compte les condicions climàtiques de la zona. A l’hivern, la temperatura pot arribar als cinquanta graus sota zero i la neu arriba fins a la cintura. En el llibre s’inclouen algunes fotografies que es van prendre a la família, a la barraca o als seus estris i, per l’aspecte de la imatge de la cabana, tot i que surt fosca, fa la impressió que devia tenir diversos buits per parets i sostres i no ser molt càlida per a una zona com aquella.

Des que aquell pilot els descobrís, als Lykov, aïllats fins llavors de qualsevol vestigi humà, van entrar en contacte amb geòlegs i periodistes com Peskov, l’autor d’aquest llibre, que va ser un dels pioners de l’ecoperiodisme. Ells van trobar els Lykov amb un llenguatge i una vestimenta pròpies del segle XVII. Vestits amb arpilleres, s’alimentaven sobretot de les patates que plantaven en el seu hort.

Els geòlegs li oferien altres menjars o utensilis, però ells els rebutjaven amb un «no ens està permès», que és, probablement, la frase que més repeteix la família Lykov a través de la crònica que d’ells fa Peskov. El periodista retrata la naturalesa i la vida salvatge en la seva màxima expressió, així com el primitivisme de l’ésser humà. Les imatges permeten imaginar les condicions de la barraca i els rostres d’alguns dels Lykov. La família era reticent al fet que la fotografiessin, perquè era pecat i tampoc els estava permès, deien. Cal tenir en compte que el seu pensament religiós s’arrelava amb les tradicions de diversos segles enrere. Així i tot, hi ha alguns retrats dels Lykov, i també hi ha il·lustracions, com la d’un mapa del lloc.

El llibre no ens diu que mostressin resistència quan es va establir el primer contacte amb ells. El poc recel que van patir es va esvair aviat, quan van veure en els geòlegs a persones bondadoses que pretenien ajudar-los. Per com ho descriu Peskov, hi havia una relació molt propera i sana entre els geòlegs i el que quedava de la família Lykov. Allà, a la taigà, a dos-cents cinquanta quilòmetres de la zona poblada més propera, les estretors, la manca d’higiene, l’alimentació limitada i la manca de solució davant possibles malalties no semblaven inconvenients per a ells, ni tan sols quan se’ls va oferir alternatives o millors condicions.

Peskov s’encarrega de recollir informació sobre la seva forma de vida, la seva alimentació, la distribució de l’espai de la barraca i els rituals, entre altres temes. Tant l’autor com els altres geòlegs van evitar oferir una visió negativa d’aquest tancament, respectant sempre la voluntat de la família i establint amb ells una relació agradable i amistosa. Van tancar la via perquè no fossin pelegrins fins a la cabana dels Lykov, però sí els arribaven regals de la gent de Rússia que desitjaven saber més d’aquesta singular família. En definitiva, Los viejos creyentes és el descobriment d’una història esplèndida i fascinant sobre una família aïllada i supervivent en unes condicions climàtiques molt adverses.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES