Alejandro Ruiz / @alejandro_rrdz
¿Com ha d’afrontar una jove la malaltia d’Alzheimer de la seva mare quan ha patit tant en la seva infància i adolescència per culpa d’ella? Aquest és el gran dilema amb el qual es troba Antara, la protagonista de la novel·la Sucre cremat (Edicions 1984 en català amb traducció de Núria Artigas i Temas de hoy en castellà amb traducció de Raquel Vicedo), que va servir a l’escriptora nord-americana de pares indis Avni Doshi per quedar finalista del premi Booker 2020.
Aquest cru relat es desenvolupa a Pune, una gran ciutat de l’Índia on convergeixen una pròspera activitat industrial i un dinàmic panorama cultural. De fet, la protagonista treballa en un projecte artístic que consisteix a dibuixar cada dia el mateix rostre a partir d’un dibuix que va fer d’una fotografia que ha perdut. D’aquesta manera, cada dia realitza un nou dibuix basat en el del dia anterior amb l’objectiu d’observar i comparar la transformació que es produeix des del primer dibuix fins a l’últim, una vegada que conclogui el projecte. Tota una declaració d’intencions que ens deixa entreveure la importància que atorga l’autora a l’efecte del pas del temps.
Antara se sent obligada a tenir cura de Tara, la seva mare, però són inevitables les contínues imatges de sofriment que poblen la seva memòria, sovint amb la seva mare com a causant de les seves ferides i traumes. Mentre la protagonista visita els metges, investiga la malaltia de la seva mare i fins i tot li escriu notes perquè se les trobi per casa i no oblidi els seus records. També intenta avançar en la seva pròpia vida, irremeiablement condicionada per la tortuosa relació que sempre ha mantingut amb la seva progenitora.
L’angoixa d’Antara queda patent en nombrosos passatges del llibre d’una gran duresa; per exemple, en una de les seves desesperades reflexions arriba a expressar el desig que tant de bo l’Índia permetés el suïcidi assistit como als Països Baixos, no només per la dignitat del pacient, sinó per la de tots els qui hi estan involucrats. No tinc clar si haurà estat intencionat, però fins i tot l’escriptura i la narració queden impregnades a vegades pel tedi i l’odi d’una filla que ha quedat trasbalsada per la seva pròpia mare, i els records de les dues se succeeixen sense que quedi clar què és real i què no en el transcurs d’aquesta embolicada història.
