Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
El dofí és la nova novel·la de Mark Haddon (Northampton, 1963), autor d’obres com El curiós incident del gos a mitjanit, i en ella explora el mite d’Apol·loni de Tir, que va denunciar l’incest entre el rei Antíoc i la seva filla. La novel·la transcorre entre l’Antiguitat, el Renaixement i la contemporaneïtat, i barreja la història del mite amb la d’una família en l’actualitat. Maia ha mort en un accident d’avioneta, en el qual ha sobreviscut el nadó que esperava. Philippe, el seu marit, es fa càrrec de la nena, Angelica, després de la trista pèrdua de la seva esposa. La seva voluntat de protegir-la es converteix en una obsessió perjudicial que el porta a cometre incest.
Els anys se succeeixen i Angelica segueix segrestada en la seva pròpia mansió. No va a l’escola i el seu cercle de coneguts es redueix exclusivament al personal de servei de la casa, que va i ve, i al seu pare. Un dia, quan Angelica és adolescent, arriba Darius, un jove que comprèn la captivitat de la noia i que vol salvar-la. A partir d’aquí, Haddon construeix una trama on la història de reclusió d’Angelica tindrà menys pes, ja que a la resta de la novel·la té més protagonisme la mitologia. La història de Philippe i Angelica s’entrellaça amb la de Pèricles, príncep de Tir, que a bord del Dofí viu nombroses aventures, i les vivències del qual es poden entendre com anàlogues a les d’Angelica.
La novel·la (publicada a Amsterdam en català amb traducció de Núria Parés i en Salamandra en castellà amb traducció de Patricia Antón de Vez) explora temes com la maternitat, la paternitat, la recerca de la identitat, el penediment, la solitud, la culpa i el sentiment de seguretat. L’empoderament femení és un altre dels temes recurrents en la història, i hi ha símbols en la narració que dirigeixen la mirada cap a la dona, com el cérvol. Des del principi es percep la personalitat estranya i fosca de Philippe. No és un pare efusiu amb la seva filla, a la qual crien les mainaderes, i només es relaciona amb ella quan va al seu llit.
L’aïllament d’Angelica comença quan el lector adverteix la tibantor entre Philippe i la família de Maia i aquesta reclusió empitjora quan Angelica es veu obligada a aguantar les carícies i l’abús del seu pare. Al principi, ella creu que ho fa perquè l’estima, així li ho explica ell. Amb Darius veu l’oportunitat d’escapar, i també a través de la literatura i dels mites, gràcies als quals aconsegueix viatjar i allunyar-se de les quatre parets que la retenen i la fereixen.
Els protagonistes es mouen entre la màgia, el món dels somnis i els records. Viatgen per no rendir-se, resistir i buscar la llibertat. Pateixen una persecució que és com un malson recurrent. A El dofí, cada individu té una visió particular del món. Cadascú dirimeix en el fons què és el bé i què és el mal. Haddon enllaça les històries per crear una novel·la atractiva i amb un estil semblant al dels mites antics, però no estic segur de si està ben exposat (i si s’entén bé) que la història de Pèricles és, en realitat, una al·legoria de l’altra. L’engranatge de la novel·la sembla summament complex, no així la seva lectura, que resulta lleugera. Es tracta, en definitiva, d’una història que posa a l’ésser humà davant el mirall perquè reflexioni sobre el seu propi lloc en el món.
