Olga Xirinacs: «La contemplació requereix atenció i temps»

L'autora publica 'Una bomba al jardí', un poemari que parla de records, sentiments, solitud i entorns estimats
olga xirinacs

Sílvia Romero


Olga Xirinacs (Tarragona, 1936), és escriptora i professora de piano. La seva sòlida formació artística atorga profunditat al conjunt de la seva obra literària, que abraça diversos gèneres: poesia, novel·la, contes i assaig. És Mestra en Gai Saber pels Jocs de Barcelona, i el 1990 la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi. Al llarg de la seva trajectòria ha obtingut els premis més importants de la literatura catalana: Interior amb difunts (Premi Josep Pla, 1982), Al meu cap una llosa (premis Sant Jordi, 1984 i Crítica Serra d’Or, 1986), Zona marítima (Premi Ramon Llull, 1986), Llavis que dansen (Premi Carles Riba, 1987), Marina (Premi Critica Serra d’Or, 1987), Enterraments lleugers (Premi Sant Joan, 1990), Sense malícia (Premi Ciutat de Palma, 1994), Un cadàver per sopar (Premi Ciutat de Badalona, 2000). Aquest 2021 fa vuitanta-cinc anys i ho celebra publicant el vuitanta-cinquè llibre de la seva carrera literària, Una bomba al jardí (Stonberg Editorial). Un recull de poemes que, tal com indica la mateixa autora «no és un llibre d’enyoraments sinó d’actualitats. No és un refugi, sinó un desig de força per tirar endavant.»

 

Enguany fa vuitanta-cinc anys i ho celebra amb la publicació d’un nou llibre de poemes, Una bomba al jardí, que també és el que en fa vuitanta-cinc dins la seva vasta trajectòria. De fet vostè va iniciar-se en el món literari amb poesia. Potser, de tots els gèneres que conrea, ¿és la poesia on s’hi troba creativament més còmoda i per això l’ha triada per celebrar aquesta efemèride?

La poesia sempre ha estat en el meu substrat, a la base de tots els meus escrits. De poesia va ser el meu primer llibre. El van seguir els tres premis dels Jocs Florals, a Lausana, Munic i el tercer ja a Barcelona (Flor Natural, 1976; Viola d’Or, 1977;  Flor Natural, 1978). Llegint-los es comprova que no són floralistes, adjectiu que usen alguns poetastres per menystenir. Més endavant hi va haver el Carles Riba i altres. De moment, aquest últim llibre és de poesia, i a la tardor en sortirà un altre molt potent, en castellà, editat a Madrid.

Una bomba al jardí s’estructura en quatre apartats. El primer, de deu poemes, es titula precisament «Bomba al jardí », i hi trobem l’evocació de la infantesa i dels anys de guerra i postguerra. Però m’agradaria que ens parlés del record d’aquesta bomba, real, que hi havia al jardí de casa seva.

El meu avi i el meu pare van ser delegats provincials de Unión Española de Explosivos a Tarragona durant molts anys. Hi havia facilitat per visitar el polvorí. La bomba era de bona mida, grisa, amb cos cònic i hèlix que servia de tauleta. Vam créixer i jugar al jardí sense estranyesa ni interrogants. És ara, que del gris inicial, seu i de les fotografies, passa a l’actualitat amb els nous colors de la paraula escrita.

«Entre tu i jo» és el títol de la segona part, formada per setze poemes. Aquí el record ens exposa les absències, les pèrdues sofertes al llarg de la vida, l’amor… Què significa la nostàlgia per a vostè?

La nostra vida la portem enregistrada al cervell. Hi entrem, la repassem, però no ens hi quedem ancorats, que seria la regressió.  D’aquells fets, revisitats, examinats, ara escrits, n’extraiem la força necessària per continuar el nostre camí ascendent.

El tercer apartat, «Paisatges», que conté divuit poemes, ens endinsa en unes belles descripcions poètiques de la natura, i podem copsar quins són els records que desperten aquests espais.

Sovint em defineixo contemplativa. La contemplació requereix atenció i temps. Vaig al bosc i examino plantes, molses, bolets, líquens, pedres. Vull saber els seus noms científics i el nom que els dona el pagès. Aquesta recerca demana temps i els resultats, de vegades són sorprenents. Què és un Clitocybe nebularis? El pagès en diu bromosa. Exacte: el científic ha pres el nom popular del bolet. Això vol dir aprendre la riquesa dels noms i el temps que demana saber-los.

Ben interessant. Si passem al quart i últim apartat, «Marineres», de cinc poemes, se’ns mostra com un perllongament de l’apartat anterior, però ara tots els poemes es vinculen amb el mar, un element cabdal en la seva obra. Quina importància té el mar per a vostè, i com es reflecteix en la seva creativitat?

He nascut i visc davant del mar i del mar sembla que provenim tots, és l’origen. L’he viscut, el mar: a la platja i roques, en barques de passeig al Club Nàutic, en un creuer a Nova York en el Queen Elizabeth 2; l’he llegit i escrit llargament en molta poesia, novel·les i contes. Però no vull les cendres al mar, sinó al jardí de muntanya.

Tots els poemes del recull, elaborats amb un lèxic bell i precís, mantenen un ritme i una cadència que t’acompanyen i t’embolcallen al llarg de la lectura. Vostè, que s’ha dedicat també a la música i ha estat professora de piano, utilitza les eines i coneixements d’aquest ofici a l’hora d’escriure?

És així: ritme, harmonies, la melodia que llisca fins al final del poema. La música és una molt bona companyia que ara em fa molt de servei; no hi ha l’agilitat dels dits però sí la de la memòria, que em deixa tocar el que em sembla. Al piano li vaig fer una operació estètica necessària. Conservant el moble del meu pare, ara la seva dentadura és d’un Yamaha, que em permet tocar orgue i corals.

He comentat que Una bomba al jardí és la vuitanta-cinquena publicació de la seva carrera com a escriptora. I si mirem enrere trobem, a més d’una llarga llista de títols adscrits a diversos gèneres (poesia, narrativa, novel·la i viatges), un seguit de reconeixements del més alt nivell: premi Ciutat de Palma, premi Crítica Serra d’Or de literatura infantil, premi Carles Riba de poesia, i també els premis Sant Joan, Ramon Llull, Sant Jordi i Josep Pla de novel·la. Això només per citar-ne uns quants. Què ha significat ser mereixedora de tantes i tan importants distincions?

Vull incloure aquí el Premi Sèrie Negra, de Planeta, No jugueu al cementiri (2002). Perquè tinc una bona biblioteca de novel·la negra (deducció, misteri, policíaca), antiga i moderna, que sempre m’ha agradat llegir. A casa tenim més de 10.000 llibres, hi ha lloc per a tots els gèneres. Pel que fa als premis, he de pensar que al començament, sent jo de Tarragona, o sigui, desconeguda a Barcelona i sense pertànyer a grups o capelletes clàssics, el que valoraven era l’obra. I com que van començar aviat, i eren jurats diferents i sòlids, era l’obra ben feta el que premiaven. Això per a mi ha estat important, vistes les derivacions malignes a partir ja del premi Sant Jordi. Hi ha tota una història al darrere, que m’ha seguit fins on sóc. Alguns bons periodistes la saben.

I amb tots aquests premis i reconeixements, quina ha estat la repercussió de les seves obres en el món de la traducció?

Assignatura pendent. Planeta, Edebé, Casals, Pagès i Arola m’han publicat en castellà, també. Cap institució ni editorial m’ha traduït mai a llengües estrangeres. Malgrat que ens recomanaven als escriptors ser internacionals i no locals, les meves novel·les sobre la mort de V. Woolf i sobre Rosalba Carriera, de Venècia, mai han estat traduïdes. Em vaig pagar una bona traducció a l’anglès d’Al meu cap una llosa, a càrrec de l’excel·lent traductor gal·lès Howard Croll. La  vaig enviar a Amèrica, me’n van fer arribar deu exemplars: A stone at my HeadAbout the death of Virginia Woolf– (AuthorCrossing 2009) i aquí s’acaba la història de les meves traduccions. No hi valen ni els premis. Potser quan em mori…

Esperem que no sigui així i que arribin abans. Per l’altra banda, creu que cal un replantejament del funcionament actual del món cultural?

I tant, que sí. Sobretot perquè el món ens pugui llegir, tal com nosaltres ens nodrim de literatura estrangera ja fa molts anys. Tinc molt bones traduccions, herència ja del temps de la República, els pocs anys de llibertat. I pel que fa als premis, és del tot injust i increïble que una associació pugui donar un premi al millor llibre de tota Catalunya! Ja s’ha vist la qualitat dels tals premis. Una editorial només valora els seus concursants, no pas els de tot el país, què saben ells…

En quins nous projectes està treballant?

Hi ha un parell de projectes. Un que pot ser interessant: un àlbum  amb els contes mariners que vaig escriure per al dominical de l’Avui durant molts anys, amb bons il·lustradors. L’altre serà novament poesia.

Categories
EscriptorsPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES