Cohen i Ottensamer brillen en un Auditori classicista

El clarinetista Daniel Ottensamer i el director Jonathan Cohen van oferir un bon concert al Festival Mozart
daniel ottensamer
Daniel Ottensamer.

Albert Mena / @jakoblenz


El segon concert del Festival Mozart Nits d’Estiu va brillar amb les interpretacions de Daniel Ottensamer, clarinet, i Jonathan Cohen com a director convidat de l’OBC en un programa destinat al classicisme alemany amb un breu détour per la música del compositor barceloní Fernando Sor. El programa va començar amb el sotrac inicial de La Creació de Haydn: partint del silenci, la descripció del caos és un conjunt de masses en moviment, d’idees que se succeeixen sense cap resolució concreta.

El director Jonathan Cohen, també un bon violoncelista, va oferir una lectura historicista dels efectes i motius haydnians, amb una OBC que va respondre perfectament a les indicacions del músic. Un tractament tímbric més cuidat hagués sigut la cirereta d’aquest Haydn esfereïdor i fascinant. La Simfonia n.3 de Fernando Sor és més abstracta pel que fa a contingut musical. Cohen va optar per dibuixar la composició amb el mateix tractament historicista, però l’absència de definició dels motius i la construcció a partir de variacions més breus de la peça no va permetre que els efectes funcionessin de la mateixa manera.

Possiblement va ser el Concert per a Clarinet KV 622, de Mozart, el gran moment de la nit. Aquesta obra és una veritable peça d’orfebreria, de línies musicals perfectament filades que es troben i s’allunyen però que mantenen els diferents instruments sempre en ordre, definits i formant part d’una unitat. L’OBC va vibrar amb els innumerables jocs mozartians, d’estructura metàlica però de brillantor de diamant. Ja des del primer moviment es van trobar Cohen i Ottensamer en perfecta sintonia: compartien concepció de l’obra. Ottensamer és un músic clàssic: la base de la seva interpretació va ser la bellesa del so i l’adequació a la partitura.

Un cop assolits aquests objectius es va permetre la llibertat d’oferir diferents dinàmiques que jugaven amb la música, sempre dins dels límits establerts prèviament, que permetien donar vida i llum a la melodia mozartiana. Especialment brillant va ser el breu instant del tercer moviment en el qual el clarinet s’apropava primer a la línia melòdica dels violins, creant una unitat lluminosa i solar, per a uns segons després apropar-se a la línia dels cellos i desaparèixer dins l’ombra freda de la nit. Ottensamer té talent no només per a la producció de so, sinó també per a la narració musical.

I el concert va acabar amb la Júpiter de Mozart, també dibuixada amb velocitat historicista. És cert que alguns detalls es perdien en els dos primers moviments, però Cohen no va oblidar en cap moment la importància de marcar les dinàmiques en el discurs de la simfonia. Servidor encara no ha oblidat la que sembla una tasca impossible: la que va realitzar Currentzis barrejant velocitat historicista amb una atenció al detall insòlita.

Possiblement no sigui aquesta lectura de Cohen la més ambiciosa, però això no li treu encant al tercer moviment, possiblement el menys personal però sens dubte el millor interpretat d’aquesta Júpiter, ni tampoc li treu la màgia, l’energia, la vibració de l’últim moviment, on el director va treure foc del contrapunt mozartià i va obrir cel i terra per arribar al cim del classicisme i tancar el que noranta minuts abans havia iniciat amb La Creació de Haydn. Un programa rodó per a una nit  memorable.

Categories
CLÀSSICAConcerts
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES